Una d'escola...

Estic acabant de llegir la novel•la Victus, de l'Albert Sánchez Piñol, on el més interessant és la posada en qüestió de les versions oficials de tots dos bàndols i com cedeix la paraula als autèntics protagonistes de la història, des del general Villarroel fins als civils i soldats anònims que van lluitar a un costat i l'altre de les muralles. Per entre les planes del llibre, més de sis-centes, l'altre dia em vaig fixar en una expressió: "Em pensava que la guerra era la vostra llar", i em van venir a la memòria vivències viscudes a l'escola, que són realitats irrefutables...

Hi ha nens que sempre necessiten tenir algun tipus de conflicte, una guerreta, encesa, com una reivindicació i demostració dels seus poders, no sempre certs ni vàlids. El cap de grup de pits a fora, encara ha de ser més tibat en les seves accions. Com a contraposició, també sol haver-hi l'ànima que tempera, que harmonitza l'ambient, a qui li sap greu qualsevol situació d'injustícia, o de marginació, o de tristesa, o de rebuig..., fan el que poden per normalitzar situacions, i són feliços en els ambients de pau i respecte que ells han contribuït a crear. Recordo, com no, a la meva alumna Júlia Pascual, patidora per tot, i que el seu esforç per escampar bondat la feia única. Aquestes observacions a l'escola, entre nens, són educables i emotives. Sovint, els nens són els professors dels mestres...