La iaia velleta, amb mocador del cap y manteleta, amb los peus al braser, menjant-se un plàtan a la llum d'un llumaner… La portaven en carro, de fill en fill, un mes cada fill, entre molts fills. Recordo que la pujaven dalt la sala per unes petites escales i ho feia, normalment, el meu padrí a braços. Jo era un xiquet i veia l'espectacle, després la meva àvia m'enviava dalt, per a portar-li una mica de fruita madura. Eren altres temps, on la humanitat era més humana, realment, molt més humana i verdadera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada