la gent a casa i els records de passeig.
Un cranc perdut, un coll que no arriba,
un crit que no s’escolta,
l’hivern que tot ho cou i prepara l’estiu,
amb sospirs nous, eterns de joventut...
o passats de sentiments no menys autèntics.
M’agrada anar a veure el mar a l’hivern,
allí hi ha sempre munió d’ales
que s’han quedat aprenent a l’escola de la vida,
on sempre hi ha alguna cosa més que estiu.
Sempre m’agrada parlar amb els professors
que, a més de la ciència...
tenen l’experiència de sobreviure.
Una gavina s’ho mira de lluny…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada