Una remor que no és del mar,
ho és de paraules que no poden romandre a la boca
i surten a l’exterior abans que el mateix pensament.
Tot i esperant que vagin passant, només quan passes tu
es proclama la cridòria dels ocells darrera la finestra.
Però a tu no et fa res...
la teva hora és quan hi ha més sol i més expectació,
és com un vent suau que camina lent i es deixa veure bé,
per deixar palès que les dones també poden ser així.
I, mentre passes, se sent una remor de paraules i emocions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada