El Pere 24 i jo més...

En Fernando ha fet festa i l'Antonio i jo hem caminat fins l'Arrabassada i, a la tornada, hem pres el sol i tota la vitamina D del món als banquets habituals i, sobretot, als del mirador de la platja del Miracle, que és el meu reparador de bessons preferit i tot un regal visual...

Avui és un gran dia, 30 de novembre, aniversari del Pere. Ho recordo perfectament... Teresín, la meva sogra, i jo érem a la porta del quiròfan i vam sentir com la doctora deia que el nen ja era fora, però no plorava... va tardar uns segons que es van fer eterns fins que, al final, va fer palesa la seva presència amb l'habitual crit esfereïdor, i la sogra i jo vam fer un somriure de complicitat i, ràpidament, ens vam interessar per l'estat de la Teresa. Crec que en llatí es parla del "momentum acum" (no sé si ho he escrit bé...) en referència al moment del qual depèn, en aquest cas, la vida de dues persones, el fill i la dona, i per extensió la meva i gairebé la de tots els familiars propers. El diumenge, si Déu vol, anirem a Barcelona per celebrar-ho amb ell i la Mar.

La Teresa i jo hem anat a dinar a l'Ambra que, com sempre, fan un menú prou digne i bé de preu. Són les quatre. La Mercè ha marxat a dinar a casa seva. Estar sol a casa produeix una sensació especial i qualsevol soroll de fora o dels pisos veïns encara penso que són de la mare... i em porta al record en el qual em sento més còmode i majoritàriament satisfet. La vida continua, tot i que encara, sense pensar-ho, som a casa abans de les set, quan ara no passa res si un dia anem a comprar a les vuit o un dissabte al cinema a les nou.

Aviat trucarà la Teresa i anirem a fer un tomb per la vida... i, de passada, comprarem una mica de peix per sopar. Pel pont de la constitució farem un viatget... la Teresa s'ho mereix tot i jo seré prop, com sempre...

En plena forma

Un altre cop en marxa, tot i que feia fred i ventet gelat, semblant al d'ahir, però el dia no era clos, no amenaçava aigua i, en vèncer la primera impressió de cara, nas i orella, l'Antonio i jo (en Fernando ha anat a passa ITV del seu cotxe) hem enfilat cap al Pont del Diable. Anàvem ben abrigats, però m'he deixat els guants i, en un principi, m'han fet falta, però després de caminar una mica i de què el sol mostrés la seva generositat em sobrava tot. Avui hem fet una ruta diferent. Tot buscant el camí on són les inscripcions d'en Puig i Valls, que darrerament no trobem, ens hem ficat per una sendera que ben bé podria ser de caçadors o de boletaires, tant d'una cosa com de l'altra n'hi ha constància a cada pas... terreny furgat pels senglars, cants d'ocells, excrements de conills, també bolets de diferents classes i d'aspecte magnífic, que no hem agafat per desconeixement micològic. Al final, hem fet cap al camí de l'esquerra per on anem a veure l'alzina centenària, i d'allí al mas del Garrot. Prou bé, hem arribat a dos quarts d'una, hem fet un cafè al de Walter (la Lourdes estava tancada) i cap a la dutxa.

Sóc a casa. Espero la Teresa, que surt a les dues. Dinarem conill amb bolets que ens va regalar un veí. A la tarda anirem a comprar. Dissabte a collir cítrics al Delta, al meu hort evidentment, i el diumenge a Barcelona per celebrar l'aniversari del nostre fill. L'Albert Cuevas m'ha enviat un correu per dir-me si ens faria gràcia anar al festival de Santa Cecília, a més de preguntar-me com ens anem refent. Li he contestat agraint la seva atenció per pensar en nosaltres, tot i que explicant-li que ja teníem previst el cap de setmana a la ciutat comtal. Demà m'agradaria poder fer bici, però per a això no ha de fer vent... veurem què passa, però ja són dos dies sense veure el mar de prop, tot just ara que va de marejol o maregassa o brava mar, que no muntanyosa...

De la nostra parla

• L'amo del carxofar, que no té carxofes i vol manar, com per dir-li a algú que no té dret a posar-hi cullerada.
• Quin caguero! Tant m'hi fa, tant se me'n dóna.
• Era un problema molt claret, que és molt fàcil, molt senzill i entenedor.
• És una bacona, bruta i amb poca solta.
• Bussera a l'anca, que encara és molt jove per fer allò que pretén.
• Quin quadro! En referència a la crua realitat d'alguna situació.
• No saber-ne de la missa la meitat, per a tots aquells que parlen desconeixent el tema.
• És molt bèmbia, probeta... que és molt tova i amb poc esperit, pobreta.
• Ves a pastar fang! Per enviar algú a fer punyetes.
• Mancal o bancal, per anomenar el davantal.
• Et pegaré un copet entre cap i coll com als conills, et desnucaré d'un cop.
• Sempre té un budell buit, sempre té gana.
• Ets un budell, dit a algú en pla molt despectiu, com si fos un abocador, una claveguera.
• És un carnús... al Delta, un carnús és qualsevol animal mort en descomposició que baixa surant pel riu o pel canal i fa referència a tota persona malànima i sense escrúpols.
• Això és peix del cantaire, ho deia la meva àvia referint-se al peix del Cantàbric que considerava que era menys fresc.
• Empalls de la Catxa, dolços com un sucre. Expressió d'un cavero que en portava al Perelló per bescanviar-los per vi.
• De quin pa farem sopes, per expressar tota mena de perills i dubtes.
• Tenir la gràcia al cul com les abelles, quan algú no és gens simpàtic ni divertit a simple vista.
• Ser d'Amposta, per anomenar algú potser una mica finet i diferent.
• Cap salat, li deia la meva mare al seu germà, el meu padrí, potser per la gràcia i el bon gust de les seves pensades.
• Tu vols que lo riu vagi cap amunt, quan algú va sempre contracorrent.
• Cagalló de partera, gran, maco, complet.
• Fer cara de pa sucat amb oli, com a reduït, tot i que amb certa brillantor.
• Mal te caiguin cent llamps, com per llençar una malaurança a algú.
• Digues beta, corre, corre que ta mare es peta, dita popular infantil.
• Digues pedaç, besa'm lo cul de detràs, per empaitar algú i fer gràcia.
• Un plat de recapte o de calent, en referència al nostre típic arròs, col i fesols.
• Cagar-se a la calçonada, tenir por i fer-se enrera.
• Està ple com un ou, que no hi cap res més, atapeït.
• Morros de xona, tenir els llavis semblants als de la vulva.
• De llevant o de ponent, de la figa sigues parent, ja se sap... una dona sempre és una dona... les mares, la Teresa... tot dit "causa locuta est". 

Avui, panxing...

Feia molt de vent i un dia clos i gelat d'hivern, i jo he mirat per la finestra i els tendals anaven al vol i els arbres es veien torçats amb les branques blandant i deixades anar. M'he tornat a col·locar i m'he despertat a les onze. He anat... volia anar a esmorzar a l'Estil però, a la meitat del camí, m'he parat al Can Vicenç que hi ha al costat de la farmàcia, he fet un entrepanet de tonyina i un talladet descafeïnat de sobre. He llegit els diaris i he estat... estic la mar de bé: el Barça juga a quarts de deu contra l'Alavès, un partit ja decidit a l'anada (0-3) i que pot servir per lluir planter i veure a quin nivell està la joventut que puja.

M'ha trucat mon fillol, Rafelet, per preguntar-me l'adreça del restaurant Va de gust (carrer Sevilla, 5) perquè vol anar a oferir-los arròs del seu molí. També m'ha dit que marxava uns dies a Sevilla, amb altres persones, per fer algunes trobades de tipus comercial. Bona sort i bon viatge... ja sap que per part meva li desitjo el bo i millor de la vida.

Avui la Teresa surt a la una. Toca amanida i planxa. No sé si serà avui, però un dimecres d'aquests m'agradaria anar al cinema (dimecres és el dia de l'espectador). Fa... ni se sap el temps que no anem a veure una pel·li i ara, si Déu vol, hi podrem anar alguna vegada. El temps passa que no te n'adones i ja són tres quarts d'una... serà que hi ha calma i pau, i bona llum i taula, el Roller funciona i l'entrepanet, que ara ja no és habitual, m'ha escaigut d'allò més bé. La Teresa lliura a la tarda. Potser avui que fa un dia gris de son i casa li agradaria fer migdiada... en parlarem i farem o no farem el que voldrem, amb tot el meu respecte d'un per l'altra i de l'altra per l'un. Vaig a pagar i cap a casa falta gent. Segurament arribarem tots dos alhora... tot un plaer, segur!

L'hivern treu el nas

Els tres mosqueters (l'Antonio, el Fernando i jo) hem caminat fins al Pont del Diable i d'allí, i per camins pedregosos i olor de bosc humit i en calma, hem arribat fins al Mas d'en Granell, senders furgats per senglars que, tot i no veure'n mai cap, donen mostres evidents de la seva presència propera. A la tornada, allò que en un principi era una pluja fina s'ha anat intensificant i ens hem hagut de posar l'impermeable que, per cert, encara no havia estrenat i m'ha fet un esplèndid servei. Sembla que, a partir de la tarda, l'hivern traurà el nas vermell i les orelles a joc, i les temperatures baixaran, i les neus de valls i muntanyes faran la seva arribada triomfant. M'agradaria que, aquest any, nevés a Tarragona i al Delta, i veure la costa blanca... i la platja i, fins i tot, el mar. Tot un bany d'energia purificadora, un desembre congelat que convidi a l'escalfor de la llar, al recolliment, a la pau de casa i la família, per a tot aquell que en té... de pau, casa i família.

Avui és el dia en què la Teresa va de bala... diu que si a la tarda fa molt mala hora vindrà directament a casa, i si no trucarà com cada dia i anirem a Les Gavarres a comprar coca-cola zero alemanya i tovalloles petites per fer una renovació, que ja toca. El Pere ens ha enviat una foto del dinar que acabava de preparar pel Whatsapp: salmó al forn, acompanyat de rovellons i gules amb alls tendres i julibert. La foto feia patxoca... aquest xiquet és un artista, també a la cuina, ara només cal que un dia ens convidi a la seva taula i ens mostri les seves creacions i especialitats... Són les tres, plou i fa tarda de sofà i cafè, i llibre i tablet, alguna horitzontal o inclinada de son i descans. Diuen que, demà, el fred i la mala hora ens desarà a casa, vull dir als jubilats, així que potser acabaré de llegir "Pa negre", que ja em falta poc, escriuré més expressions caveres i faré sudokus i escacs per un tub, a més de llegir el correu i els diaris per la tablet. Esperaré a la Teresa i anirem a dos on sigui... o enlloc, i estarem d'allò més bé, aquí o allà, estarem anant o no, estarem la Teresa i jo, la reina i jo, tots dos de pac, parell de dos.

La Mercè acaba de marxar. El mes vinent ja no serà amb nosaltres, però sempre la tindrem en gran estima. Ha tingut cura del Pere petit i dels meus pares durant vint-i-tres anys i ho ha fet com si fos una més de la família... la nostra gratitud és total. La vida continua, ara li tocarà fer-se càrrec dels seus pares, que ja són grans i estan una mica delicats. És una bona noia, mereix sort en la vida...

Dilluns, 26 N

Hem fet bici, encara feia prou bo i, evidentment, hem parlat de tot... de les eleccions al Parlament de Catalunya on, com sempre, no ha perdut ningú i s'ha quedat l'olla a punt per a que es compleixi allò que molts cops se m'havia creuat com a ideal per a Catalunya, un pacte entre CiU i ERC, però que mai s'ha pogut fer per la inclinació a la dreta dels primers i a l'esquerra dels segons. També Iniciativa podria aportar alguna cosa a la tendència independentista que reflecteixen prou bé els resultats, tot i que el senyor Herrera no m'acaba de fer el pes. El meu aplaudiment al professor Junqueras per la pujada, doblant els seus escons i passant a ser la segona força al Parlament. El meu respecte al senyor Mas que, tot i no aconseguir la majoria prevista, ha estat qui ha posat fil a l'agulla per tal que el somni de molts catalans encara sigui possible... Escoltant tothom, per aquí i per Espanya, el president Mas és el gran vençut, tot i els 50 escons, però molta premsa estrangera parla obertament dels triomf dels sobiranistes. Bé, ara és hora de seure i parlar. Tinc una certa i profunda curiositat pel que pot passar a partir d'ara... puc recuperar la fe amb les idees i els polítics o puc caure pels soterranis de la decepció més depressiva. M'agradaria captar signes de les intel·ligències més racionals, veure que hem aprés a escoltar, també a parlar amb llibertat sense fer-ho a cap dictat que no sigui de raó, seny i veritat. Cal tenir fe, l'esperança és tota i de caritat n'hem tingut tanta que gairebé l'hem gastada. Encara és hora per a tot, ànim... no hi ha res perdut!

També hem parlat del cap de setmana esportiu, amb la derrota del Madrid i la victòria del Barça a Llevant (0-4), amb dos gols més de Messi, el recital de Iniesta, inclòs un gran gol del crack, i el quart de Cesc. Alonso no va poder guanyar a Brasil i va perdre el mundial, no ha tingut un bon cotxe, el seu Ferrari no ha estat a l'alçada. L'Espanyol ja és cuer i l'entrenador perilla... llàstima, em cau prou bé...

25 N

Dia de festa i descans i notícies: econòmiques, polítiques, esportives, familiars... He cobrat doble la pensió, puntual, avisat correctament pel "piticlin" de La Caixa, i de moment no ens han retallat, almenys directament, tot i que ja sabem que som afectats per totes les evolucions de l'IVA.

Hem anat a votar tots tres, la Teresa, el Pere i jo... sembla que s'ha incrementat força la participació, sobretot a Girona i també la de les persones que viuen fora de Catalunya... ¡Socorro, que nos sacan de España!, diuen alguns. Ara és l'hora, diuen uns altres. Que no guanyi la farsa ni la mentida, dic jo, i que guanyi la democràcia, no aquella que es compra, sinó aquella que és neta i que és el menys imperfecte de tots els sistemes de govern.

En esports, una bona notícia... el Betis va guanyar al Madrid (1-0) amb lamentable espectacle depriment del seu entrenador, de qui mai podré entendre com un personatge així pot estar al capdavant d'una entitat com el Real Madrid. L'Espanyol ha tornat a perdre, ara a casa, amb el Getafe (0-2)... la cosa pinta malament i, a més, al camp se sentien crits de dimissió adreçats al president Collet. Molt complicat i per tot plegat, àrbitres i expulsions incloses, també lluites socials. El Barça juga a les nou del vespre al camp del Llevant, que no serà gens fàcil, però si es pot jugar i els blaugrana poden fer el seu joc habitual i guanyen, ens ficaríem a onze punts dels blancs, la qual cosa seria una meravella de passada.

El Pere ha marxat després de dinar amb una bossa de mandarines "del meu hort" i un paquet d'arròs d'enguany que li ha regalat el seu padrí. El cap de setmana amb el Pere té unes connotacions especials... si ve la Mar, la festa és completa. Ara em fa il·lusió anar tots quatre a fer una calçotada d'aquelles a gust del consumidor, i que fan catalanitat i família d'allò més bé. Ha estat un cap de setmana que ha donat per tot i bo... ara només cal que guanyi el Barça...

Ha vingut el Pere

Hem dormit una mica, fins les deu, i després hem anat a esmorzar de forma prudent, com correspon a un jubilat assenyat i a una senyora com cal... com cal que siguin les senyores... A les dotze hem anat a l'estació a buscar el Pere i l'hem portat al Maset, un restaurant de Montbrió on fan de tot i bo, calçotades a gust del consumidor incloses. Hem dinat molt bé, tot i deixant la calçotada per a una propera ocasió on hi siguem tots quatre. Bones torrades amb ibèrics i excel·lent planxa, vins a joc, negres, evidentment, i un mató de debó que feia temps que no trobava tan aconseguit. Com passa tantes vegades, el cafè no estava a l'alçada, però per tracte, originalitat del lloc i qualitat en general del menjar, mereix un notable alt. Us el recomano!

Havent dinat, hem enfilat cal al Delta a collir mandarines i veure la família... Delta, el de l'Ebre, el meu i el de tots, com la mar. El Delta ara, amb els tancats plens d'aigua, té color d'aigua terrosa amb taques blanques i grises i negres d'ocells de tota mena. És un camp sense verds, sembla mentida però hom s'imagina que aquí pots recrear-te contemplant tota mena de tonalitats... caigudes de sol que només passen aquí, grocs, or lluent d'arròs madur, vermells de bec de polla d'aigua, colors de foc d'un sol que surt potent i nerviós i es reflexa i tranquil·litza amb l'aigua pacífica de l'Ebre i els canals. Avui va de recomanacions, faltaria més... La meva terra té un color diferent per a cada estació de l'any. Els vostres ulls us agrairan per sempre més la contemplació de tanta bellesa, ja sigui en diferents verds, grocs, marró, gris i tot l'arc de Sant Martí que vulgueu. Veniu al Delta... relaxa i pacifica i és tot un regal on el bon gust pot gaudir plenament...

Demà anirem a votar. Ara, ja tenim penjada l'estelada al balcó, tota una proclamació d'intencions, tot i que sabem que ningú no comprèn ningú... però tenim molt clar que nosaltres som nosaltres...

Dia de bici i els 35 km habituals i dinar a l'Ambra, de bon relax i bé. El Pere vindrà demà (la Mar treballa), diu que vol sopar amb el seu amic Jordi Olivé. Diumenge anirem a votar. Nosaltres som i serem gent catalana, tan si es vol com si no es vol. Cada cop que la caverna mediàtica obre la boca, m'omple de raó per a pensar-ho així. Sembla que la veritat és muda, la mentida té tres llengües i les veus de la força i la mala intenció ataquen la bona fe de la gent, a qui han tret la capacitat i el dret de pensar... Alguns, la por dels tancs i els canons els fan callar, d'altres, encara preferim morir d'en peus que viure de genolls. Si no ens volen, que en deixin en pau i que no facin de la calumnia, la mentida perpètua i la falsedat constant un modus operandi que recorda allò del "vivo sin vivir", allò del "et xuclo i et menyspreo" i, a més, et tracto d'insolidari.

Darrerament, se senten veus que clamen i lamenten el drama que els representaria la pèrdua d'una mamella com Catalunya, i a mi em ve al cap allò de què un no se n'adona dels seus comportaments miserables fins que ha perdut allò que li era fidel, noble i bo, i ho ha perdut com aquella mare que perd un fill perquè l'ha maltractat, ningunejat i reduït a tots els extrems i injustícies possibles. El fill marxarà de casa amb tota la força de la raó i ja no hi haurà més trampes de Garcia o Martínez, ni de la unitat que fa més forta la Espanya dels de sempre i paupèrrima la dels altres espanyols... o com es vulgui dir.

El dia 25 de novembre es podrà escoltar la veu del poble català com un primer pas per a què la democràcia ens faciliti el dret a decidir. La Constitució està al servei de la democràcia i no a l'inrevés. La voluntat del poble és inqüestionable. Després dels resultats del diumenge, doncs, a callar i a aplaudir... i a seguir amb pas ferm i segur el destí d'un nou fill lliure i responsable, fins i tot podem ser amics, col·laborar i beneficiar-nos des del respecte i l'entesa... estaria bo i bé i cadascú prendria consciència d'allò que ha guanyat i ha perdut, tot i tenir present que en cada guerra perden tots i en cada asseguda per escoltar-se poden aflorar beneficis per a tots dos i de cara a Europa... Ja sé que en Tomàs Moro ens parlava de la utopia, i que només cal mirar la història recent i no tant recent, però un, escoltant al professor Junqueras, que parla amb tota naturalitat i propietat sense posar-se gens nerviós i argumentant com el més intel·ligent i pacífic dels àngels, pot pensar i somriure en què qualsevol nit pot sortir un esplèndid sol...

Coses, sempre hi ha coses...

Avui tocava caminar i hem anat els tres, l'Antonio, en Fernando i jo. Talladet al de Walter (Bar Francolí) i cap a la platja del Miracle on hem fet el primer descans reparador de bessons. Després, cap a l'Arrabassada i, d'allí, per darrera de Santa Tecla i passant per davant del cementiri, hem pujat les 99 escales fins arribar a les fonts de l'Oliva. Des d'aquí, es respira amb força i a fons, i es contempla Tarragona de costa i muntanya, sempre bonica i d'un vell i nou històric i entranyable. Baixant pel carrer de l'Àngel hem fet cap a Tarragona 2, urbanització on viu la meva estimada família Margalef Català. Sempre de baixada, hem arribat a la carretera de Valls i hem hagut de caminar un bon tros fins que hem trobat un pas de zebra amb semàfor, per poder-la creuar. Normalment passem per davant de la presó, però avui hem remuntat una mica i hem passat per davant de l'Hospital Joan XXIII fins arribar al riu Francolí. Hem fet els darrers tres ponts que sempre se'ns fa pesat, sobretot l'últim, però avui, xerrant i estant a gust amb la companyia, una mica menys.

Toca Coca-cola zero a ca la Lourdes i cap a la dutxa. Avui és dijous, la Teresa surt a les dues i vindrà fent de bala. Les bajoques són a punt, el bistec a la planxa. El Roller es queda sense tinta, gairebé no em deixa acabar la plana. En tinc més. És tota una amenaça...

Sol, sense sol...

He sortit en bici sol perquè avui l'Antonio tenia compromís. Sol, sense sol, amb núvols baixos presentant un ambient emboirat i apropant l'horitzó a tocar de nas. Deu o dotze graus màxim de temperatura, és a dir, fresqueta matutina d'orella gelada i peus a joc. La bici té de bo que si vols escalfar-te, doncs, accelera i pedala amb més intensitat i, si no fa vent, s'aconsegueix ràpidament un bon estat per gaudir-la. En arribar al far gran, el que hi havia a la Punta de la Banya, al Delta de l'Ebre i darrer far de ferro ara convertit en museu, es poden veure una munió de gats... cada cop se'n veuen més ja que diferents persones els porten menjar i aigua puntualment. Avui he vist un gat, molt gran, de color taronja amb taques blanques i bigotis ferms i llargs, però es veia trist, tot i que una gateta, de bon veure, tota blanca, ella, i amb potes negres i ulls verdosos, li miolava guturalment tot un planyívol de bones intencions... la resta prenia avui l'ombra o campava plàcidament per l'escullera, cercant platets de pinso compost que la bona gent els va deixant.

Anar sol i al teu aire gairebé sembla una invitació per fer allò que a mi m'agrada anomenar converses amb mi mateix... sobre el passat que, quan un es fa gran, cada cop té més passat, sobre el present, que és una conseqüència del passat, o el futur, que també ho és del passat i del present. Penso amb els pares, a qui no crec que hagi tornat molt de tot allò que ells em van donar en escreix, però m'alleuja una mica recordar que sempre els preníem a cada sortida mentre es podien moure i, després, han estat a casa amb nosaltres i han pogut gaudir fins al final de la nostra abraçada. Mai li podré pagar a la Teresa... jo no em posaria un deu però, en general, he fet sempre allò que creia correcte i seguint el cor, nervis innecessaris, que en moments puntuals no podia controlar, a part. El Pere i la Mar fan la seva vida jove, i jo sempre els tinc al cap... Són bones persones que els toca circular entre incerteses i manca d'oportunitats, heretant un món a construir de forma racional i molt diferent al d'ara.

En arribar a casa observo els geranis en plena segona floració... són agraïts i generosos, com sempre, són un cant a la constància i la regeneració. La Teresa no trigarà, avui surt a la una, toca amanida i bistec a la planxa. Són les tres, hem fet un cafè i, en un principi, no podem anar enlloc perquè ens han de venir a col·locar un vídeoporter entre les tres i les set de la tarda. Pot estar bé i, a més, sembla que ja ho tenim pagat i no suposarà una despesa més. Bé, sol, sense sol, però amb el cap ple i tots els meus al cor... Hi ha un temps per a totes les coses, potser per a alguna no caldria massa temps, a d'altres més, i a unes quantes... gens.

Des del mirador del Miracle

Fa un solet espatarrant, d'aquells que es tria els dies de tardor per acaronar l'existència de tothom.. La nostra mar de rínxols suaus té una brillantor agraïda, va i ve plàcida mentre vuit o deu vaixells esperen torn per entrar a port i el iot blanc immens del xeix més ric, el Topaz, resta immòbil, aixecant tot tipus d'admiració i sana enveja. Des del mirador de la platja del Miracle, buida, s'observa fàcil l'horitzó, sobretot en un dia clar... Ja no hi és la nena nina que plora, ni el nen ben tallat i solejat, ni la família amb entrepà i ombrel·la, ni l'àvia que fa cames, ni els nens amb les pales fent castells de sorra... 

Quanta gent hem fet a les platges de la nostra vida castells a l'aire, sense base ni sorra, quanta gent ha perdut l'esperança després de la volada, quanta gent ha trobat el sentit de la vida, damunt d'una tovallola, amb els peus a la sorra i fent amb les mans somnis realitat en forma de castells... I en arribar a casa, o a la feina, o a la plaça o al bar de la cantonada te n'adones que tot és diferent, tot ha canviat per a bé i millor, només calia una reflexió de castell i la sorra, una mirada llunyana més enllà del nas, una inspiració blava i salada...

Des del mirador, de fusta ell, amb jardineres, de fusta elles, altet per veure-hi bé i seure de cara al sol i al mar, amb pàrking a sota, i coloms, molts coloms nidant entre les fustes i portant missatges de les barques a qui esperen o van a buscar puntualment. És el meu lloc de descans preferit, tot un relax, una visió panoràmica de natura pura. Des d'allí, ja recuperats una mica, enfilem la pujada del Fortí de la Reina per anar cap a l'Arrabassada, tot un espectacle, un conjunt de postals que serien preferents dels millors col·leccionistes d'art. En plena baixada, pels xalets de les famílies benestants de Tarragona, igual pots veure uns esquirols enfilant-se pels pins de les zones enjardinades, tot saltejant cotxes de gamma alta, minyones amb còfia i rics amb mànega regant les orquídies... Tarragona té un encant especial, també des del mirador del Miracle, un amor de ciutat...

El meu mar i el de tots

M'encanta i cada apropada és un descobriment.

Mars d'olors i calmes, moviments i bromes blanques,

barques i gavines que fan del port casa seva.

Mar, sempre diferent, que de petit em feia por

i que ara em faria pànic no veure'l.

Com sempre dic, és el meu mar i el de tots,

una immensitat blava de cel i sal i sol.

Molts cops, una bassa d'oli, plena de silencis,

un camp de reflexions i pensaments...

La bona gent va a veure al seu amic, el mar,

i allí plora la marxa de l'estiu, potser de l'amor,

i allí riu agraït perquè arribarà una tardor d'esperança

i un hivern on el mar està sol, però preciós,

viu com mai, amb menys silencis,

amb onades més grosses i olors més intensos...

També vaig a veure el mar al Delta

que és el mateix però més pla, més assequible,

i com no... recordo les cloïsses i navalles,

musclos i tota mena de bivalves i peixos

propis d'aquestes contrades que la mar de tots

ens regala a la gent d'aquí...

Mar que menja Delta perquè cada cop baixa menys Ebre,

mar que impressiona per les seves mossegades constants

a les nostres platges... Es veu que té bon gust,

li agrada la bona terra, la meva terra.

El meu mar vell i nou, un somni de pau, un refugi.

El nostre mar, un lloc prop del cel... a tocar.

De vegades diem...

Anar d'Herodes a Pilat Venir com l'anell al dit Ara o suara Estàtua amb peus d'argila Ésser un baliga-balaga Abocar pel broc gros Caixa o faixa Fer una cara nova Casa de barrets Posar el cascavell al gat Castells a l'aire Còctel Molotov Comptat i debatut Consciència de classe Consell de guerra Fer pudor de cremat Fer-se'n creus Color cru Matar el cuc País de cucanya Cul-de-sac No hi ha més cera que la que crema Arbre de la ciència del bé i del mal Anar armat fins a les dents Fer-li una esquellada al vidu En endiumenjar-se semblava un altre

Desfer-se en plors Despotisme il·lustrat El que diran Mals endreços Un fet digne d'esment L'esperit d'una llei Un penya-segat esquerp` Paper d'estrassa Amb tots els ets i uts Fer l'orni Si fa no fa De fit a fit Tot ser flors i violes Foc follet Tancat a pany i forrellat Beure a galet Tenir un mal gest Ésser un caragirada Glossemàtica Radi d'acció limitat Tenir un lapse Això són figues d'un altre paner Els porcs tot el dia furguen Ésser un gat vell o una gata maula De mon desig no en podrà guarir metge Veure-se-les amb dos a la vegada

Cap de setmana esportiu

Com estava previst, Barça i Madrid han guanyat els respectius partits, contra el Saragossa (3-1) i l'Atlètic de Bilbao (5-1), sense massa problemes i amb un Messi i un Benzemà espectaculars. Brasil ha guanyat a Espanya (3-2) la final del campionat del món de futbol sala... són realment molt bons, tècnicament perfectes i, avui, amb Falcao i un Ari sensacionals. L'Espanyol, molt maltractat pels àrbitres, ha perdut a València (2-1) per un penal totalment injust i després de fer mèrits suficients per no sortir derrotat. L'entrenador deia, i jo hi estic d'acord tot i no ser d'aquest equip, que el club hauria de fer una protesta oficial i mostrar amb vídeos totes les errades que contínuament els perjudiquen darrerament.

El Girona va guanyar a Lugo i s'ha col·locat en primer lloc de la classificació de segona divisió, té un bon equip i ara estan més animats que mai perquè fa vuit partits que no perden. Diferent trajectòria té el Nàstic que, tot i ser a segona B, no aixeca cap, encara que darrerament ha guanyat dos cops al Reus, que va una mica millor i totalment fora de les zones de perill. Curiosament, La Cava i Jesús i Maria van primer i segon del seu grup de categoria Regional, la qual cosa fa creure en una renaixença de l'esperit combatiu i afecció de les meves estimades Terres de l'Ebre.

En tennis, Stepanek i Nico Almagro estan jugant el punt definitiu que val la Copa Davis. De moment, va un set per sota però encara hi ha partit. Ciència pura i veterania  (té trenta-quatre anys) contra joventut i força, veurem què passa... Nico acaba de perdre el segon set, la cosa pinta malament, el rival, tot i l'edat, no afluixa i fa valer la seva experiència i serenor en les situacions clau. Nicola Pilic està actiu, veu prop la victòria, serà tot un esdeveniment apoteòsic per al seu país (Txèquia). Ja està, hem perdut la Copa Davis. Enhorabona al guanyador!!

 

La Patum

El meu avi, per part de pare, era de Berga, al Berguedà. Era una persona d'una bonhomia extraordinària, a més d'un metge excepcional. L'avi, molt llaminer ell (sempre passava per Reus a comprar dolços), explicava al pare, i després el pare a mi, moltes coses de la gran festa que feien el dia de Corpus: la Patum. És una festa tradicional d'origen medieval que fou introduïda l'any 1394 i avui, malgrat els segles, amb la seva música i coreografia composta de dotze balls significatius i la seva comparseria de fàbula i simbolisme al mig del carrer, continua oferint una mena d'espectacle mig profà i mig religiós mogut per una bullanga innocent i oberta a la vegada, per mitjà del qual tots els ciutadans frueixen acompanyats del record de l'ahir i de la presència de l'avui. La Patum és una festa berguedana, plena d'acoloriment, ben arrelada i popular i, sens dubte, atractiva.

Si em permeteu, un record emocionat del meu avi. Es deia Joan Bonet Serrat, i els pares m'explicaven que va guanyar la titularitat  com a metge al Baix Ebre. Era estimat per tothom i es veu que la seva entrega total als seus pacients, sobretot als més necessitats, era absoluta. A Deltebre hi ha un carrer amb el seu nom. Ha estat un orgull, un exemple un meravellós camí a seguir...
 

Avui, televisió...

A la tele fan una repetició del "Tu cara me suena", i Santiago Segura imita al Fary i és una conya marinera i fa riure molt. Arturo, el de Ahora caigo, fa de Miguel Bosé i va de solemne i ballarí, prou encertat. El programa té la seva gràcia i hi ha algunes imitacions molt aconseguides...

La tarda, ja sense Pere, es presenta futbolera i atractiva. A les sis, un València - Espanyol, amb aquests periquitos gairebé els últims de la classificació i sense més remei que puntuar o aniran ja molt maldades, sobretot per l'entrenador. A les vuit, un Barça - Saragossa, on l'espectacle deu de continuar, tot i el "virus FIFA" que allunya arreu del món i desgasta la plantilla del primer equip del Barça... ara perdrem Alexis per un mes, a més del cansament pels llargs viatges i els partits de selecció. A les deu, hi ha un Madrid - Atlètic de Bilbao, on no crec que els blancs tinguin massa problemes, sobretot perquè els bascos no acaben de funcionar i el senyor Bielsa, una mica especial ell, no treu l'aigua massa clara.

Demà també hi haurà la final del campionat del món de futbol sala, Brasil - Espanya, amb sis jugadors del Barça, no és per res... Aquesta tarda continua la final de la Copa Davis de tennis, de moment empatats a un. Sort que a la Teresa també li agrada el futbol i el tennis! Estarem bé, si Déu vol...

A la vora de l'Ebre

...i de la Teresa i del Pere! Plegats vam anar a dinar a aquest restaurant típic, on parlen com nosaltres i pots degustar, sense problemes, les nostres exquisideses: ortigues de mar, xapadillo d'anguila, calamarsets, cuixes de granota, anguila en suc, ànec coll-i-verd a l'Oporto, diferents tipus de cloïsses, arròs de totes maneres, calent inclòs, és a dir col i arròs i fesols i pota, orella o morro de porc. Uns postres espectaculars inclouen un pastís fet a Camarles que és una autèntica passada, a més dels pastissets de Rasquera amb moscatell i qualsevol tipus de xarrup de fruites naturals i meravelloses. Un bon tracte, un lloc petit però acollidor i una apropada total i deliciosa del Delta a Tarragona, fan d'aquest dinador un lloc totalment recomanable, sobretot per a la gent d'allà baix que vivim per aquí, i també per a tot aquell que tingui bon gust, que "haberlos, haylos".

El Pere, que no hi havia estat mai, ha sortit encantat i hem quedat que tornaríem un altre dia amb la Mar. Marxarà aquesta tarda perquè demà volen anar a la Fageda d'en Jordà... sigueu feliços, passeu-ho bé!! La Teresa i jo hem passat per l'Estil a pagar l'esmorzar d'ahir i fer un talladet... "cap problema, sou a casa vostra", m'ha dit el jove que regenta aquest bon esmorzador. Tornem a ser a casa. A la tarda anirem a comprar. És dissabte...
 

Avui, descans i Pere

La Teresa ha marxat, com sempre, i jo m'he quedat, com mai... Sabeu aquells dies que dormiries més i dius què carai!! Avui és la meva!... He trucat a l'Antonio per dir-li que tenia compromís i no sortiria i m'he tombat plàcidament fins les deu. El Pere vindrà a dinar, la mare el recollirà a l'estació i ens trobarem, si puc aconseguir taula, al restaurant, regentat per un tortosí, A la vora de l'Ebre, que fan prou bé els menjars típics de les Terres de l'Ebre... només caldrà avisar-lo de què les coses ens agraden més cuites. Són les onze, sóc a l'Estil on he esmorzat una mica i he fet un talladet. La sorpresa ha estat que a l'hora de pagar no portava prou cèntims. Evidentment, cap problema perquè ja em coneixen, però he hagut de fer el numeret del despistat i tal, i és que és allò que jo dic... només em manca ésser savi, perquè de despistes vaig ben servit.

El Germà Joan Carles Vázquez, director de La Salle Reus, m'ha enviat un correu de condol i pregària i, com és habitual en ell, em parla de la germana mort en la seva visita a casa meva. La meva gratitud a tota la Comunitat de Germans, companys i amics que s'han dirigit a mi en aquests moments, és total. A molts us he sentit molt prop i us ben asseguro que hi ha afectes molt reconfortants.

La vida fa moltes voltes... sembla que, després de molts anys, la Teresa i jo tornem a viure en parella, sense pares ni fill. La cosa es veu més grans, només ocupem un sofà davant d'un televisor immens, ens mirem sovint i fem mutis de comprensió total... molts cops no ens cal parlar, d'altres ens expliquem banalitats, sempre... sempre som prop d'ull i de mà. A la tele fan sèries i notícies, algú parla, sembla que hi ha més gent a casa, però aquests no escalfen, els buits són records entranyables... Tornem a viure en parella.

El Pere i la Mar són al nostre abast, són al cor i al cap. També viuen en parella, la qual cosa no vol dir que estem aïllats, tancats, desats, simple i senzillament, tots o gairebé, seguim uns passos que semblen marcats, destí que hem de valorar i gaudir i aprofitar totes les possibilitats. Hem de governar la nostra vida de llibertats en pau, de família i amics, tot respectant les actituds de cadascú i els sentiments. Som els reis de la casa nostra i germans de tots els altres reis de casa seva... Parelles de dos, de dos mil anys, o de dos dotzenes, parelles de vellets encantadors, parelles, tots fent de tu... un altre jo, un nosaltres viu i millor...

Escoltat pel Baix Ebre

• S'han desvidit, en referència a un matrimoni que s'ha separat.
• Tenir mal de cor, quan un té gana.
• Enrossat, coll de mut, panxa blava, per relacionar l'aspecte de certes persones amb certs ocells.
• Cap de gos, personatge a qui tothom coneixia per aquesta aparença.
• Braç de nina, dit a un senyor que tenia un braç més curt d'allò normal.
• Sisquera et moriguesses, exprerssió d'aquelles emprades sense pensar massa.
• Ses de vaca, per anomenar algú amb el cul molt gros.
• Tenir el ses llépol, frase dirigida despectivament a un homosexual.
• Quedar-se com el matxo de Buda, en referència a algú que s'ha quedat molt prim, només amb els ossos.
• Tot begut i res menjat, per quan algú beu més del que cal.
• Anar a l'estat de dellà, passar el riu en barcassa o remant, abans d'haver-hi el pont, per arribar a Sant Jaume d'Enveja.
• Estar molt esglaiat, espantat, impactat per algun esdeveniment.
• Bufa de tenca, per a qui volen aparentar allò que no tenen.
• Tros de lluç, poca cosa.
• A ta mare la bufen, expressió que el graciós de torn solia dir als nens per veure la cara que feien.
• Per la gola es perden les barques, per aquells que mengen molt bé i gasten molt en fer-ho.
• Portar-ho tot enterrivolta, per aquells que ho intenten remenar tot i difícilment se'n surten de res.
• Ànim, Pere de Fotja! En referència al pedrer de l'animal.
• Anem a Villa Galant, és a dir, a Jesús i Maria.
• Anar a garbejar amb el tiràs, a treure les garbes del tancat d'arròs.
• És un missero, per al catòlic molt practicant.
• Aquí hi haurà saragata, possible trifulga.
• Haver-hi gats amagats, poc net ni clar.
• Xona de paracota, dirigit a la dona, entre tova i dolça, com el típic pastís que es menjava entre jota i jota.
• Ous de congre, per aquell personatge impertorbable.
• Soltar la tocina, fer mal de fet i paraula sense cap control.
• Anar amb una sabata i una espardenya, voler aparentar allò que no són.
• Seriós com un titot i recte com un palillo, en referència al personatge tocat i posat i deixat estar.
• Recte com un jonc, gens dubtós, unidireccional.
• Menjar-se el formatge del retó, dit al nen quan li cauen les dents de llet.
• Demà m'afaitaràs, quan algú et vol prendre el pèl.
• No arribar-li la camisa al cul, estar molt angoixat.
• Estar grillat com una ceba, dit a tot aquell que no raona gaire bé.
• Mitja figa i mig raïm, així - així.
• Ésser cul i merda, estar molt units i ben relacionats.

El xucla com una sangonera, que s'aprofita sense cap mirament.

Ahir i avui... vivint

Ahir vaig berenar amb les meves nenes estimades i em vaig sentir ben acompanyat de noblesa, de sentiment, d'aquella condició d'entranyable, només a l'abast de les persones sanes i bones. Vam parlar una mica de tot i de tots, sempre en actitud edificant, com fèiem sempre, però sense deixar de riure de les ombres de tots, fins i tot de les nostres. Els ho vaig agrair molt i els vaig donar records per a tothom, a més d'un recordatori de la meva mare, al cel sigui.

Avui la Teresa feia vaga i hem anat al Delta per portar les cadires de rodes i desar allà algunes coses que ja no ens faran falta. Volíem anar a l'hort per collir les primeres mandarines però, en arribar a Deltebre, plovia molt i no podíem entrar. Els tancats del Delta ara són plens d'aigua. Encara algun tractor amb rodes metàl·liques desfan les gleves i arrosseguen gran quantitat d'aus diferents que campen per les planures més planes de la comarca, els bernats i els martinets blancs ja són més grossos i els fumarells no paren, el riu baixa ple, res com el Delta... de l'Ebre.

Hem fet el vermut amb Marcel·la i els seu company al bar Nicanor, que és dels llocs on tenen encara un rapitenc (vermut) de debò. Hem anat a veure la família i després, quan ja tornàvem cap a Tarragona, se'ns ha acudit que podíem anar a dinar a Cal Mañá i... cap a Sant Carles falta gent. El cas és que estava tancat per vacances fins el dia 29 i, aleshores, hem entrat a un lloc nou (per nosaltres) que es diu el Mesón del Puerto. Hem menjat ortigues de mar i una paelleta de marisc que estava prou bona, un vinet jove del Vendrell, blanc, una crema catalana i un cafè. A quarts de cinc arribàvem a Tarragona. La Teresa s'ha estirat una mica, fins tres quarts de sis perquè volíem anar a donar un cop d'ull a la manifestació que, amb motiu de la vaga general del 14N, es farà a les sis de la tarda.

No sé quin seguiment haurà tingut la vaga general però per Tarragona es veia poc trànsit i moltes botigues i bars tancats. Sembla que la distribució d'alguns piquets estratègics impedia l'accés a la ciutat i per això es notava molt buida. Per la carretera N-340 no hi havia gaire circulació i, tant a Deltebre com a Sant Carles de la Ràpita, semblaven tenir aquella calma del dia següent a les festes d'agost, on tothom dorm i descansa de qualsevol activitat. Bé, com sempre, cadascú ho veurà d'una manera... jo només espero que les lectures ens portin alguna solució...

Dimarts i tretze

Tocava caminada per la ruta dels ponts, des del pont de la via del tren fins al Pont del Diable. Els bessons s'han portat bé, tot i que a la tornada hem hagut d'anar accelerant per resguardar-nos de la pluja sota els ponts del Francolí. I plovia, plovia, amb diferents intensitats, i el riu baixa prou ple d'aigua clara i neta. Fa bonic i se sent un bon aroma d'herbes de riu... És pluja agraïda pels bolets, ara és el temps, tot i que els rovellons encara van massa cars.


La Teresa avui surt a les dues... dinarem bajoques i planxa i anirem ràpid a fer un cafè, perquè a les tres ha de ser a l'escola... dimarts i dijous va de bala. Aquesta tarda he quedat per berenar amb les meves nenes, la Txell i la Marga, les meves últimes companyes de quart de primària a La Salle de Reus. Hem quedat al Melbourne i em fa molta il•lusió passar una estona amb elles recordant tantes i tantes coses agradables que vam viure junts, on sempre compartíem, ens defensàvem, ens ajudàvem (més aviat elles a mi...) i ens ho passàvem d'allò més bé, sempre procurant allò que consideràvem millor per als nens. Sempre deia, i dic, que aquestes dues mestres són complementàries i juntes sumen un imperi de gràcies i virtuts, que fan que la canalla que les gaudeix estigui de constant enhorabona.

Demà hi ha una proposta de vaga general. Sembla que a l'escola de la Teresa la seguiran majoritàriament i nosaltres, si no plou, hem pensat d'anar a collir mandarines, potser també alguna taronja, i veure a la família que, en aquests moments tan especials que passem, sempre et reconforta i acompanya. Ara no plou però va un ventet gelat, tinc allò que diuen del fred posat als ossos, potser m'hauria d'haver posat una samarreta... encara sóc a temps. Vaig a dinar. La Teresa és al caure, la Mercè fa plats, la bajoca és a punt... la porta s'obre, "la espada se anuncia con vivo reflejo" i, a partir d'ara, tot és millor i diferent...

Pels meus aires

Com dirien els informàtics actuals, cal reiniciar... que suposo que vol dir tornar a començar, pels meus aires de mar i bosc, impregnats de blaus i verds, aires de sols i vents i olors salats o perfumats. Bicicleta... l'Antonio i jo hem fet bici. En Fernando tenia compromís, avui... ja se sap, els jubilats som a primera mà per solucionar qualsevol cosa que pugui dificultar el normal desenvolupament de la vida, sobretot dels fills.

La Mercè fa dissabte, la Teresa és a l'escola. És la una, sóc a la meva taula de la sala de maquinetes variades, ex-habitacle dels meus geranis. La profe ja és aquí, dinem... amanida i planxa i Danacol. Després faré una petita migdiada i, quan vingui la Teresa, sortirem per anar a comprar o simplement passejar una estona, ara ja amb més tranquil•litat.

El port està preciós, amb diferents iots blancs del mateix estil, però en destaca un de molt gran que és una autèntica passada, deu ser del xeic més ric... Mare meva, quin luxe!! Què bonic, elegant i tot el que vulgueu... Està fent un dia esplèndid, amb un solet acollidor i totalment agradable. Hem fet uns 35 km entre els fars i les platges del Miracle i l'Arrabassada. Tot segueix amb el seu llustre de sempre. Tarragona té espais meravellosos i per emmarcar. M'he trobat prou bé i amb ganes. Demà, si no plou, caminarem una mica pels itineraris del Pont del Diable o, si no, pujarem a l'Oliva o...

Calçotada

És una menjada a base de calçots escalivats al caliu, especialment amb sarments. Hom se'ls menja sucats amb una salsa especial composta d'avellanes, ametlles, alls, oli... El calçot és el grill de les cebes blanques plantades, trasplantades i cultivades per a tal menjada, ben popular per la comarca de l'Alt Camp (Valls i que s'ha estès, principalment, per les comarques tarragonines.

Les calçotades han anat agafant, de mica en m ica, una popularitat espectacular. La gent es reuneix amb la família i els amics a la parcel·la, al mas o al tros, o com ho vulgueu dir, el cas és proveir-se de bons calçots, a més de llonganissa, llom, costelletes de corder i botifarres... per a fer a la brasa, i passar-ho després per la salsa pròpia d'aquests casos, tot regat amb un bon vi negre per augmentar el plaer de gaudir d'un dia de camp, foc i família... i menjar, molt menjar.

A cops, els calçots només són una excusa per fer una bona ingesta de carns a la brasa... Per menjar-ho bé hi ha tot un cerimonial, amb pitet incorporat i papers de diari per envoltar i d'altres papers per netejar-se. També en fan als restaurants típics per a tots aquells a qui no agrada participar en l'elaboració de tota aquesta festa. Valls és un bon lloc...

El tercer dia

Ja han passat tres dies des que la mare ens ha deixat. Anem recollint les seves coses: medicaments que tornarem a la farmàcia, bolquers, betes i moneders amb els que s'entretenia darrerament... Faig una mirada respectuosa a cada racó, sembla veure-la demanant les tisores o les agulles, perquè havia d'acabar un vestit que tenia començat, o volent anar a l'habitació perquè volia arreglar la roba...

Ahir, dissabte, vam anar a comprar al Carrefour... feia més de quinze anys que no anàvem enlloc en cap de setmana. Avui, diumenge, hem anat a esmorzar a l'Estil (entrepanet de tonyina) i ara anirem a donar un cop d'ull per Bonavista, on es pot observar una apropada del Delta a Tarragona... moltes fruites i verdures de les Terres de l'Ebre són exposades amb èxit en aquest famós mercat dominical. La Teresa llegeix el Diari de Tarragona, jo faig la crònica del dia. Avui hem dormit una mica millor, la vida continua amb tots els seus moments que la conformen.

A partir d'ara moltes coses i actuacions poden ser diferents... cal estar alerta i fer-ne un bon ús d'aquesta nova situació. Dilluns, demà, exercici de bici o caminada, planxa i verdura, una beguda zero, una peça de fruita, un cafè sol... i a seguir estimant agraït. La Teresa anirà a l'escola i jo no em quedaré dormint, i aniré amb l'Antonio i Fernando i, entre altres coses, no estaré sol al pis... ara encara molt gran, tot i que ple del més bonic dels amors. A les sis mirarem el Barça i, si marca, faré el crit de joia habitual... i la mare girarà el cap i farà el seu millor somriure complaent, com el pare que encara era més culé que jo, i amb la Teresa, tots quatre, ens n'alegrarem com fèiem sempre. La Teresa i jo tenim els pares al Cel. La Teresa i jo vivim un Cel a la Terra. La Teresa és un cel...

Més expressions curioses

Fer un pensament Dir una paraula Fer petar la claca Fer-la petar Pagar els plats trencats Tirar-se els plats al cap Anar vent en popa No estar per orgues No trencar-s'hi cap os Os bertran Paret mestra Treure partit Pecat capital Passar per la pedra Tenir unes o moltes penques Buscar les pessigolles Anar de pet a l'infern Fer el ploricó A plec de braç Fer sortir de polleguera No haver inventat la pólvora Pou mort, o negre, o cec, o sec Fet a prova de bombes Puc dir clar i ras que no et conec Ésser més papista que el Papa

Plantar arròs en pota de gall Presa de xocolata Fer profit Ésser un titella de guant No tocar quarts ni hores A tres quarts de quinze Fer passar amb raons Reblar el clau Haver-hi roba estesa Donar sabó Buidar el sac Ésser al sac Riure sardònic Anar com una seda Fer setge Anar al sot Ésser un tap de bassa Ésser joc de poques paraules Terra ferma Anar a mitges tintes Tovallola de rus En esguard de... Ésser un peix que es porta l'oli El peix gros es menja el petit Riure's del mort i del qui vetlla

Els dies després

Han coincidit amb un cap de setmana, així que som a casa, a Tarragona, en un pis que és més gran que mai, i que encara ho serà més sense la Mercè... Demà podrem anar a comprar, mai podíem fer-ho, tots dos, el dissabte. La Teresa m'ha dit, com si fos una notícia, que ara ja no ens caldrà mesurar els horaris... ens havíem acostumat a ser metòdics i puntuals: a les set a casa de dilluns a divendres i els dissabtes i diumenges plenament dedicats a tenir cura de ma mare. Era una meravellosa rutina, on la no llibertat et feia més lliure, on he anat acabant de conèixer a la Teresa i, fins i tot, a mi mateix i al meus nervis, que no sempre he controlat i em portaven a sortides de to que no calien.

De vegades sento sorolls, i són això, sorolls de carrer o dels pisos veïns, res a veure amb les veus dels pares que s'han anat gravant en el subconscient i, a cops, gairebé a la carta, se'm reprodueixen i em fan girar el cap i el cor. Cada racó, cada espai que era el seu hàbitat és i serà un record permanent. Diria que la casa cada cop serà menys buida, nosaltres l'omplirem de l'escalfor, dels seus somriures, dels seus consells, del seu exemple. Dilluns, si Déu vol, començaré a fer bici o caminar, segons el dia que faci. La Teresa tornarà a l'escola. I la vida acaba i comença i es mou o s'atura, possiblement naixeran nens i nenes i, al mateix temps, uns avis, o no tant, faran el viatge de tornada i, com la mare, rebran, davant del Ciri Pasqual, l'aigua del Baptisme, aigua de principi i final abans de la nova vida... Sóc a la taula del menjador, com si res hagués passat... la Teresa és a tocar i el Pere i la Mar ens acaben d'enviar un WhatsApp de bona nit, m'he menjat un iogurt... durant uns dies hauré de menjar-me els làctics que teníem per ma mare. Bé, demà serà un altre dia... sense la mare, ni el pare, però amb tots dos al cor.

A partir de dilluns us aniré ja explicant com està l'escullera a la tardor i l'Arrabassada i el Pont del Diable. L'Antonio i el Fernando, els meus companys de sortides matutines, han anat fent exercici variat... serà un plaer reintegrar-me a aquest grup de bones persones. S'ha fet tard, sense adonar-me'n s'han fet les dues de la matinada, la Teresa està mig grogui al sofà però, com hem fet una mica de migdiada i tenim el costum de vetllar, costa una mica d'agafar la dormida definitiva. Cal donar temps al temps, cal pensar pausadament en la meva sort d'haver gaudit dels meus pares, cal confiar i donar gràcies a Déu... El Barça té a Messi... i jo tinc a la Teresa.