Estic llegint un llibre d'en Xavier Bosch i, en un passatge del llibre, un fill li diu al pare: “Això de la natura és para els vells, a mi dona'm gratacels de Manhattan. Ho tinc comprovat, els paisatges són per als que us queda poca vida i necessiteu el verd, el mar, el blau, les muntanyes per oxigenar-vos…” I un pensa, pobre xaval, quina pena, no? Una joventut sense paisatges, sense verds, ni blaus, ni mar, sense poder respirar aire pur, vivint en gratacels que són com a pobles en vertical, on la contaminació troba el seu hàbitat habitual. Repeteixo... quina pena, no?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada