La Teresa i jo normalment anem de bracet, i anem a compàs, poc a poc... A cops jo vaig massa ràpid en l'arrencada i ella m'agafa de la mà, tot dient allò de “calma que després et bloqueges”. Quan anem de la mà recordo que, en la nostra joventut, mai em venia de gust anar del bracet, més aviat de la cintura o de la mà, també de la manera que més m'agradava, és a dir, per l'espatlla, per poder apropar-la i sentir-la protegida i estimada per sempre més… És bonic!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada