Cada cop que la veia de lluny, m’inspirava i tenia aquella fluïdesa per trobar les paraules adequades que li diria un cop vençudes les barreres de la prudència. Però, quan m’apropava, era un camp de fosques, incapaç d’articular paraula per un nus a la gola que amb prou feines em deixava respirar. Un dia li vaig dir tot, com un sortidor sobtat, mentre ella reia amb aquella carona d'acceptació angelical. Quan ho penses, es veu molt tendre i bonic, sobretot pur, net, com per a reviure-ho cofoi...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada