Esmorzar a La Xarxa, tonyina i favetes amb pernil, és clar, amb Elios, evidentment, amb els companys, per suposat... felicitat total. Avui tot ha estat augmentat amb el xarrupet de crema d'arròs i herbes, i el cigaló de Terry, generós, i el músic complementari de plenitud. La Xarxa, és sempre una debilitat, vull dir de compliment obligat d'evasió i de confraternització, on els afectes són efectius i aterren les realitats individuals, i tots fem música d'allò que sona bé per cadascú de nosaltres.
En Fernando ha estat el guia, entranyable com sempre. L'Antonio marxa a Madrid, de Prado i Rei Lleó, i jo... el dia u, quan la Teresa vagi a l'escola a preparar el curs que comença amb il•lusió, sortiré amb bici, sense estralls, de mica en mica, observant l'espai i el meu estat, respirant iode i natura i reconeixent aquells que freqüenten les ries de la vida sana...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada