És vora meu, al meu costat, davant del seu ordinador,
el teclat és silenciós, la seva presencia màgica,
la miro de tant en tant, sovint…
Els seus rínxols s'han emblanquinat de dolcesa,
a cops aixeca el cap i comença la xerrada dels silencis,
el principi és un somriure i acaba, bé, no acaba,
costa de trobar alguna paraula o frase que millori el silenci.
Vora meu, a tocar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada