Aigua corrent

"Aigua corrent no mata a la gent", dèiem al meu poble quan jo era petit, i recordo perfectament el canal de l'esquerra de l'Ebre, de terra, amb branques d'herba bona, i una aigua clara i neta on preníem el bany, tot i fent capbussons per travessar-lo i, aleshores, bevíem algun glopet d'aigua. Ara tot això és ja impensable, el canal és de formigó i l'aigua, com a amarronada, no fa ni bona olor. Tardes de gloria al "tubet del cartero" a Deltebre, allí fèiem peu i l'aigua també era molt neta i molt ràpida, allí apreníem a nedar i després passàvem al canal gran amb els nens més grans.

Records entranyables

En el meu somni d'avui, el meu amic i jo havíem anat a la Punta del Fangar a fer un ranxo de grúmols, catxels i, fins i tot, algun musclo que s'escapava de les muscleres. Això em fa pensar que, també amb el meu amic Josep i amb un gamber gran, solíem agafar un bon grapat d'anguiles de pantena per fer-les a la brasa. Recordo que, de molt petit, hi havia tants catxels que em punxava cada cop que entrava a la mar...

Pare i fill

El Pere i jo, fill i pare, sense la Teresa (ella era de dinar de dones soles, cosines i amigues) hem anat a dinar al restaurant L'arròs de Ladis. Es veu que aquest senyor és tot un expert i ja va guanyar un premi al millor arròs al programa Joc de Cartes de TV3. El d'avui ha estat amb verdures i bacallà, molt encertat i al punt. Abans havíem fet un pica a pica, on destaquen les croquetes de musclo, tot ben regat amb un Tempus (Batea), i unes postres de mel i mató i braç de Fabiola, bon cafè... i millor fill impossible, és clar.  

Un día ilusionante

Hoy el amanecer es mi amigo, ni se retrasa ni va acelerado, está en su punto de luz y de oportunidad, la ilusión intacta, inmensa... Nos vamos al pueblo, Teresa tiene una comida de celebración de aniversario de una prima suya, donde sólo van mujeres, y Pere y yo nos iremos, con su coche nuevo, a comer donde me sugiera el hijo. Después iremos a ver cómo están las naranjas y las mandarinas...

Y así... amando

Te escribiré un poema que huela a rosa y sepa a poesía,

con letras de sangre de mi corazón,

que se emocionó ante tu sonrisa y ahora pulula... 

por los sembrados de Gustavo Adolfo Bécquer. 

Te recordaré a la luz de la luna de mayo,

mis escritos que son voces directas del alma, 

y te hablaré del jardín de las rosas, 

de los saltos del agua en los ríos nerviosos, 

de la calma del viento en los mares amigos, 

te hablaré de los besos que guardo en secreto, 

que sellan mi aliento y mis ansias de ti. 

Escribir, contar, decir, amar...

 

Xapa i pintura

He anat uns dies de xapa i pintura, és a dir de metges, sembla que tinc una mica més de pròrroga, la pressió de la sang controlada, la colonoscòpia correcta, la gastroscòpia també correcta, així que la doctora avui no m'ha renyat de res i ha estat una visita molt plaent, m'ha renovat el full del medicament habitual i a córrer, bé a córrer no, però he anat a caminar uns quatre quilòmetres per la vora de la mar, al port de Tarragona. Dinem llenties, però abans un ditet de vi del barrilet i un bocinet de formatge dur.

Amo la luz

La luz de tus ojos, la del amanecer,

la del sol en despedida con guiños de rojos 

...jugando con las nubes.

La luz de tus ojos, la luz de un aliento,

de un sentimiento, de un abrazo con beso, 

de una mirada que endulza todo lo que ve. 

La luz de tus ojos, la de una rosa blanca, 

con rocío cristalino...

 

Como una bendición

La llevaba al lado como aquel que lleva una rosa blanca, con gotitas de rocío, pero si lo pienso mejor, diría que llevaba el jardín entero, el aroma entero, en base de verdes de ensueño y techos de cielos inmensos. La llevaba a mi lado, feliz, contemplando su sonrisa de satisfacción y sus alas de ángel no caído y, pese a ellas, no volaba, permanecía a mi lado, como aquella bendición que ya ha llegado a su destino.

Una bona afinitat

Somio que anem de la mà, ho observem tot, fem comentaris, diria que fins i tot intel·ligents, interessants, que demostren una certa cultura. Em sento molt satisfet, s'està complint la meva il·lusió, allò de tenir al costat algú amb qui es pogués parlar de tot i, si fóra possible, amb uns coneixements que fossin una mica complementaris. Bé, al despertar, continua la meva joia, la Teresa i jo vivim quelcom semblant a una molt bona afinitat...

Rummikub

La Teresa i jo solem jugar un parell de partides de Rummikub, ho fem relaxats i amb un talladet al davant… Normalment em guanya, en general té més sort i la sap jugar com cal, ella, com fa sempre i en totes les coses, sense voler, gairebé sense adonar-se'n, demostra la seva capacitat. Avui ha estat una jugada mestra, ha desmuntat tot el joc, per aconseguir un cinc taronja que, al canviar-lo pel comodí, la deixava en disposició de guanyar la partida. No m'agrada perdre a cap joc, però fer-ho amb la Teresa és un aprenentatge... i una admiració al seu talent gairebé innat.

Tocava Montoliva

I si us parlo del restaurant la Montoliva (Vilallonga del Camp), natural, original, especial, casolà, català… Avui hem començat la temporada de l'escudella catalana, sempre bona i gairebé sempre diferent, hem continuat amb xai a la brasa amb guarnició, aquesta carn em recorda la carn mitjana que comprava la mare a la carnisseria de Deltebre i que nosaltres trobàvem boníssima, pa torrat amb all i oli d'olives arbequines, i de postres hem volgut provar el coc de poma que, tot i no tenir la presència del que mengem al bar Nicanor a Deltebre, estava boníssim, bon cafè, sobretot si el fa el Sergi. La Montoliva, una garantia...

Deseos casi prohibidos

Me apetece un café con leche de verdad, nada de descafeinados, descremados y sacarinas, con un croissant de mantequilla o unos langostinos, que son como los croissants pero que ya han alcanzado su realización más definitiva. Tengo ganas de pan con chocolate negro, sin leche, con un buen porcentaje de cacao, con pan blanco de payés. Tengo ganas de membrillo, hecho en casa, espeso, no muy dulce, con pan...

Carn de ploma, carn de caça

El nostre fill Pere té un amic que és caçador i, quan va al "barreig", a vegades porta alguna polla d'aigua, o fotja o coll-verd, i s'ho fan a la brasa. Avui, mentre la Teresa i jo sopàvem tranquil·lament la nostra verdureta i el pollastre a la planxa, ens ha enviat unes fotos on es veien tres polles per cap, ja al plat, i amb unes cervesetes per anar fent boca mentre ho preparaven tot. Suposo que amb la carn de caça i de ploma, tindrà un dels seus vins negres de selecció i sense ull de llebre que li té una mica de mania. Bé, s'ho passen sempre bé pel poble...

Blaus de cel, llums de mar

La mirada dolça, el somriure fi,

la faldilla plisada, amb tres botons de fer patir. 

La trena alta, la passa curta, el cabell estès i al vent, 

camisa d'un blau cel que fa joc i harmonia...

amb els seus ulls d'oceà, prenyat pel sol d'agost. 

El dia s'obre i meravella els seus conceptes, 

la naturalesa pren color amb el sol, 

però aquí hi ha més llum que la de l'astre rei. 

La mirada dolça, el somriure fi, 

una invasió de blaus de cel, de llum de mar d'aquí...

 

Per tu... tot!

Cercaré un bosc on, fins i tot les fulles del pi, 

afinen tots els seus sons aguts, 

on l'alzina que ens abraça i ens fa de mare acollidora, 

sigui tan amable i tan verda que sembli una fada bona, 

mare i padrina, on els esquirols s'aturen gairebé bocabadats 

...en escoltar el cant melòdic dels ocells en festeig, 

on el romer i la farigola estiguin sempre  florits, 

cercant el color blanc i amb l'abraçada... 

de la rosada revitalitzadora.

 

Pot ser divertit

Taps de suro de les ampolles de vi, gairebé sempre negre de Priorat, Montsant, Terra Alta, Penedès… Taps de plàstic de colors que, recullo per a una bona causa i que vistos així en conjunt, de diferents mides i colors, em fan venir ganes d'intentar fer alguna obra d'art, un suposar, on també podria disposar dels meus gloriosos taps de suro. Son  dos projectes, suros i taps, que ben bé podria ser un… Veurem, pot ser divertit.

Viatge a l'interior

 Un viatge amb núvol viatger, o potser amb lluna matinera, 

per fer un cop d'ull per les finestres tancades, 

fer un tomb amb l'aire fred que gela la rosada, 

fins i tot un vol de flamencs gaudeixen dels aiguamolls prop del mar.

Un viatge per la pluja fina que es creua amb el sol i fa un arc de Sant Martí, 

com per a deixar bocabadats a tots els vianants. 

Un viatge, a l'interior de les intimitats de la natura de proximitat...

 

Feliç diumenge

És diumenge, la gent fa cara de diumenge... famílies en bici, d'altres caminant pel riu i alguns ja es fan notar al bar per fer l'aperitiu, mentre, els nens ja estan preparant el seu partidet del diumenge pel matí. És maco observar alegria en les persones, es saluden amb cridaneres mostres de satisfacció i fan petar la xerrada com si fes mil anys que no si haguessin vist. Salut i pau per tothom!!

El amor en las estaciones

Un amor de verano que duró un invierno, renació en primavera y se complació en el otoño de las mejores tentaciones. Pongan ustedes el orden que prefieran en las estaciones pero, a veces, el amor de verano es menos frívolo de lo que parece, el de primavera es precoz, auténtico, que profundiza hacia la verdad del futuro, el amor de otoño tiene la suavidad del mejor consenso y el del invierno es la consagración mágica y definitiva de la afinidad total...

Companya de classe

Sabia, sabia escoltar i prenia notes d'una forma molt original. Posava una mena de signes i alguna paraula solta pel mig, a simple vista totalment inconnexa. Quan li semblava oportú, ja cap al final, demanava permís per donar la seva opinió, era més aviat una recopilació detallada, adreçant fins i tot allò que s'escapava a la lògica racional dels assistents. Era una molt bona companya, com per a gaudir dels aprenentatges al seu costat...

La migdiada

He passat de odiar-la a glorificar-la… Recordo que, per a la meva mare, fer la migdiada era gairebé obligatòria, no es podia anar per aquells cops de sol de l'estiu. Després, durant la vida professional, jo dinava al cole i no la podia fer, feia vigilància del pati, dels nens que també es quedaven a dinar. Ara, ja de jubilat, és un plaer total... Després d'una bona caminada pel matí, la migdiada és molt reconfortant, afortunadament em desperto amb una molt bona sensació de benestar i molta vitalitat i amb ganes de fer coses...

La meva gent

Aquella gent que et dóna la mà i et rega de bona sang són les persones de l'abraçada que ho fa amb sentiment veritable i sense cap fredor ni protocol, gent que quan et fa un petó, entén que allò és quelcom més i millor que apropar els llavis… Aquelles persones autèntiques, que sense deixar de banda allò que és correcte i educat, actuen amb el cor a la mà i el sentiment a flor de pell… Són la família, els meus amics de debò, la meva gent.

Quina pena, no?

Estic llegint un llibre d'en Xavier Bosch i, en un passatge del llibre, un fill li diu al pare: “Això de la natura és para els vells, a mi dona'm gratacels de Manhattan. Ho tinc comprovat, els paisatges són per als que us queda poca vida i necessiteu el verd, el mar, el blau, les muntanyes per oxigenar-vos…” I un pensa, pobre xaval, quina pena, no? Una joventut sense paisatges, sense verds, ni blaus, ni mar, sense poder respirar aire pur, vivint en gratacels que són com a pobles en vertical, on la contaminació troba el seu hàbitat habitual. Repeteixo... quina pena, no?

El color dels silencis

Sóc un apassionat del color dels meus silencis... Tenen la màgia verda dels arrossars del Delta, el blau amb què el cel tinta l'aigua del mar, el vermell de les roses que encara no són blanques, que encara fan olor, tenen el blanc del cirerer florit que amaga les branques i les fulles i sembla nevat, sembla tota una imatge de desembre tot congelat. El silenci té colors, són les veus amb les que vaig compartir l'entorn, és allò dels meus silencis ben acompanyats...

La vida en mayúsculas

 Un mayo florido y tú una flor más,

una luna llena bañándose en el mar

y nosotros en la terraza contemplando sus malabares, 

con una copa de cava en la mano... 

y la noche que se queda con sus oscuros mágicos, 

con su brisa suave que invita a la proximidad y al beso largo, 

y después del beso largo, la vida... 

la vida a dos donde habrá más mayos floridos, 

y noches con luna, y amaneceres nuevos, 

y atardeceres de un rojo de fuego suave y limpió. 

La VIDA a dos, con mayúsculas de gloria...

 

Rosas en el mar

Me gusta ver el mar rizado lleno de rosas blancas que se columpian al vaivén de un suave oleaje. 

Seguramente son rosas del jardín... 

que mi madre tiene en el cielo y que las deja caer 

para embellecer los horizontes.

Me gusta ver el mar, ja saben, desde mi roca de siempre, 

donde los azules que el cielo dibuja en el agua, 

me llegan al alma, ver el mar, amar el mar, abrazarlo...

 

Un raucar de festeig

Obro la finestra, som a Tarragona, són quarts d'una de la nit, fa olor a tardor, amb l'hivern amb ganes de sovintejar les seves excursions. Aquí no hi ha vols de flamencs, amb els seus sorolls poc afinats, però sí, cap al final del Francolí es pot escoltar el raucar d'alguna granota en ple festeig i, fins i tot, algun ànec entre les canyes properes a l'aigua. Baixen una mica les temperatures, hi ha humitat, demà caldrà recuperar la rebequeta, com deia l'àvia, i fer ja definitiu el pantaló llarg.

Quizá un café

 Puedo llegar a impacientarme,  

porque el amanecer está muy perezoso. 

Miro por la ventana...

le cuento a la luna que vaya,

que ya está bien de disimulos de noche, 

que ya no aguanto más sin verla, 

que ya está bien de soñarla a todas horas. 

Por fin, un sol tímido va progresando adecuadamente, 

se hace el día, ducha y a la calle, 

quizá un café de buenos días, 

y luego empieza un tiempo lleno de posibilidades.

 

Un suc de taronja

Tothom està penjat de l'orxata de xufla, ella pren un suc de taronja natural i jo, malauradament des d'una altra taula, prenia un cafè… Fins aquí sembla una tarda normal, on el jovent surt a prendre alguna cosa i un refresc, així que la noia de la taronjada, aquella tarda va prendre un bon tros del meu cor quan anava tota directa a la meva ànima. I així és la vida, era en el moment just, en el lloc adequat i allí, sense cercar-ho, començà tot...

Recordant l'agost

Vaig caminant sol pel Serrallo, passo per davant de l'església de Sant Pere, el Pòsit dels pescadors, els restaurants, cafeteries, gelateries… Segueixo per veure les llisses, arribo als tinglados, vaig seient de tant en tant. M'apropo de mica en mica al port de les barques recreatives i, una mica més enllà, ja gairebé arribo a la platja del Miracle. Torno a seure una estona, la platja plena, el sol apreta, som al mes d'agost, fa molta calor...

Apareció la pelota

Y en el patio de la escuela apareció la pelota, el niño de color la toca bien, hay dos con la camiseta del Barça, uno con el diez de Messi y uno le recrimina que ya no está en el Barça. Bien, niños, juegan con una fe, con un entusiasmo encomiable, que siempre me resulta admirable y que yo, como profe, intentaba que continuase en la clase para facilitar sus aprendizajes. Suena la música, me sorprende un poco que, en el acto, el niño que tenía la pelota la coge con la mano y se va corriendo hacia su clase... ya no hacen filas, van tranquilamente a sus quehaceres diarios, con el profe de turno que les acompaña siempre.

Vida laboral

Un pagès amb l'aixada al coll, la falç a la mà, calçons de jonquet i espardenyes d'espart… Aquell pescador amb la camisa blava i la faixa negra, la galleda amb l'entrepà i una ampolla d'aigua dins, va a la barca on l'esperen les botes d'aigua i l'impermeable. Aquell treballador de la fàbrica amb la granota reglamentària i la pressa per complir els horaris. Aquell paleta amb la paleta i la plomada dalt de la bastida… Vida, vides, la vida natural del dia a dia de les persones...

Records entranyables

I jo recordo la garba damunt l'empall i alguna granota prenent el sol. Recordo el ventrol que el pare posava al darrer tancat del desaigüe i veig les anguiles que treia, i recordo l'àvia i la mare fent xapadillos d'anguila i, fins i tot, de tenca… els veig, com si ara fos, penjats a una corda d'estendre i coberts d'una xarxa perquè no s'apropin les mosques. Sóc prou gran com per seleccionar records que em són molt entranyables, moltíssim...

La luna y yo

Vaya con la luna hermosa... 

la que sale de ronda y me cuenta sus cosas, 

la que se hace la estrecha cuando no la miro, 

cuando no la espero, cuando no la persigo... 

con el entusiasmo de un amante de la noche, 

que la toma como cómplice de los ciertos del alma. 

Vaya con la luna, mi amiga... 

la que me cuenta y le cuento, pero no, 

no son cuentos lo que nos contamos, 

la luna y yo hablamos de lo nuestro...

 

Perill del bo

Del mini entrepà de tonyina al bar Barra-coc a la Teresa en acció a la cuina... perill del bo. A petició dels "fans", és a dir el Pere i jo, la cuinera millor del món i de l'estranger de fora ens farà una cassola de mandonguilles amb patates. Vaig cap a la cuina, l'espectacle està servit: està fregint unes patates a trossos, mentre va enfarinant les mandonguilles per fregir-les després, a continuació fa un sofregit de ceba, all, julivert, una fulla de llorer, unes ametlles o avellanes, després, ho ajuntarà tot per a que s'acabi de coure fent "xup xup", cap al plat... i llàgrimes, com diem per aquí baix quan provem una delícia.

Anar a fer un cafè

A vegades penso amb la gent amb qui he anat a fer un cafè i m'he sentit a gust i bé, hem xerrat de tot i amb confiança, tot sabent que allò dit es quedava allí i, a més, era sense malícia. Hem arreglat el món amb la magistral solvència que ho fem els jubilats i, després, aquí pau i allà gloria. També tinc molt clar amb qui mai em vindria de gust anar a fer un cafè... no és que jo menyspreï a ningú o em senti superior a ningú però realment hi ha persones, especialment polítics, que quan els escolto per la tele em fan entrar urticària i em regalo el seu silenci tancant el televisor.

Sóc a Deltebre

He anat a la platja de la Marquesa de Deltebre… bé, a imaginar allò que era fa uns anys quan per banyar-te havies de caminar una bona estona fins arribar a l’aigua. Per reanimar-me una mica, he anat a veure el riu, que sempre baixa, tot i que sembla que puja, parsimoniós i amb una gran elegància cap al mar. M'he apropat fins als arrossars segats i he pensat en la bellesa poètica i multicolor del nostre Delta… el desaigüe, el desmai, la barraca, una fotja, un ànec, les bases, les muscleres i tots els colors del món...

És l'hora dels flamencs

Deltebre té aspecte de paradís, té l'acollida de l'amor de la infància que perllonga l'afecte de l'estima eterna. Ara és l'hora del pas dels flamencs, fan un soroll estrany i encara es veu la blancor tot i ser fosc. Els arrossars ja són a punt de tractor per xafar, alguns ja ho han fet i són plens d'aigua. I jo recordo que, en cada excursió al Delta, explicava als meus alumnes que per aquí tenim fins a 32 classes de gavines diferents, ara els podria explicar dels ocells nouvinguts...

Els ocells del pi

He escoltat cofoi els ocells del pi, deuen tenir un veïnat multiètnic per la varietat de les piulades de cada vespre. Avui a les nou del matí ha caigut un bon xàfec, s'han regat bé totes les plantes, tot i que mai no plou a gust de tothom. I, com no, he pensat en els ocells del pi, potser algun niu, on la mare ha estès les ales, per protegir com cal, la seva estimada pollada tardana...

De cielo a cielo

Puedo acelerar el amanecer, embellecer el entorno, 

recurrir a las rosas blancas de la pureza,

a los jazmines que me trasmiten el aroma del otoño. 

Puedo impregnar de poesía los versos que acompañan 

...las campanas del amanecer de tu llegada.

Puedo escribir la canción esperada que te acaricie 

...y te arranque sonrisas al alma. 

Puedo preparar tú llegada y así... 

tendrás la sensación que vas de cielo a cielo, 

confirmando el tuyo, mejorando mucho el mío...

 

Extensión cultural

Así se llamaba el departamento en el que estuve durante el servicio militar obligatorio, en el cuartel de Lepanto en Barcelona. Hoy lo he recordado porque, junto a dos maestros más, pusimos en marcha unas clases de alfabetización para los soldados que no habían ido nunca a la escuela. Lo montamos bastante bien, con un horario, material escolar, una pizarra, tiza, etc. Si, era ya una pequeña escuela, donde nos sentíamos útiles haciendo un buen trabajo, sensación no muy generalizada, cuando se hacía el servicio militar obligatorio, lo que es muy de agradecer...

Amor de cor, amor de sang...

M'he assegut al meu racó de veure el món, de veure-ho tot i més, de veure sobretot la felicitat dels pares, que ho han muntat tot de la millor manera perquè tothom fos integrant d'aquests moments de joia plena. Portaven les nenes a passejar pel menjador, ara la mare, ara el pare, ara la padrina, ara la Titi amb l'Elna que, fins i tot, l'ha dormit com un angelet. He observat la gent contenta per la solemnitat de la celebració festiva i per la bona qualitat d’un dinar que ha estat a l'alçada. Tots hem aportat a la festa, l'amor sincer a la família, amor de cor, és a dir, amor de sang...

Bateig de l'Elna i l'Arlet

Avui diumenge, a les dotze, després de la missa major, a l'església parroquial de sant Miquel a Deltebre, ha estat el bateig de l’Elna i l'Arlet. Després, dinar familiar a un restaurant de Riumar. Sempre és emocionant una reunió familiar amb àpat, pau i tranquil·litat, però aquesta és especialment d'emocionant perquè la família s'ha vist molt regalada amb dues nenes meravelloses que ens omplen de joia a tots plegats. Hem estat molt bé i les hem gaudit com cal...