A vegades a la mar, es veu un escampall de roses blanques, son brumes que fa esclatar el vent, pels arrissats de les ones. I, com més bufa el vent, les ones s'enfilen, van rascant penya-segat, fent una pluja de gotes exaltades. A vegades, sovint, a l'hivern se sent el cruixir de les branques dels arbres, allà al bosc, prop del mar, i penso amb els nius que són refugi i llar molt ben treballada pels ocells que tant ens alegren les matinades…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada