M’he trobat la teva mirada, mai perduda, sempre prop,
i hem començat una conversa de silencis,
amenitzats per somriures d’anada i tornada…
Hem decidit que sí, que no cal parlar-ne més,
i hem assentit amb el cap, com una mena de reverència...
que més aviat semblava un homenatge a la nostra plena identificació.
Després ja hem parlat del temps i del què faríem a dinar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada