amb els teus ulls sobrava, fins i tot, la lluna.
Era permesa una pluja fina, una brisa suau,
una música de fulles, un alè transportant...
aromes de roses blanques.
En veure’t, la natura et tenia un respecte,
i en tu sempre és veia un verd de primavera,
un blau de cel amb sol, un camp florit
acaronant el paisatge més proper,
una pau en el sentit i en l'estimar…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada