Arrels

Avui he recordat la meva figuera, de figues blanques amb goteta de mel, amb gronxador de corda i senalla que el meu pare havia habilitat. Me'n collia una dotzena o més, les pelava i les posava en un plat fondo. Després, agafava una forquilla i les anava xafant fins fer-les gairebé puré. Posava sucre i les deixava a punt per menjar amb cullera, com un xarop dolç, una meravella de sabor natural...

Recordo, amb tot plaer, el meu pati i com jugàvem a enfilar-nos per les branques gruixudes de la figuera... Després, vaig plantar un cirerer, potser un del arbres més bonics, sobretot quan es cobreix de flors blanques, com una nevada espectacular que a mi em recorda el Nadal congelat. No va acabar bé... una ventada me'l va arrencar de soca-rel. També, del mateix temps, encara viu un llimoner que, tot i l'ombra del pi pinyoner, aguanta estoicament prou eixerit i fa llimones per tota la família. Avui he recordat els arbres del pati, he recordat els pares i la infantesa... arrels!!