N'hi ha per llogar-hi cadires...

Sembla que no hi ha un pam de net enlloc. La vida és, cada cop més, un teatre de lletjos i dolents, i amb molts espectadors que, sovint, els fan la cadireta. Cada dia et despertes amb la notícia d'una nova corrupció... bé, nova no, potser diferent, fins i tot original, però estafa o malversació, o blanqueig de diners per la màfia de torn, o fundació fundada per dirigir capital de tots fins la butxaca pròpia, encara que sigui una parada a l'estranger.

Em ve al cap allò de: Tot va enlaire, en conseqüència d'aquell desordre capital, la veritat és muda i la mentida té tres llengües... Els polítics amaguen veritats, com aquells que fan mil cançons, sota un joc de paraules... mira que en tenen de paraules, a cops per no dir res, d'altres per negar evidències, mostrar incerteses, engany, tot allò que no és correcte ni políticament. Sempre hi ha un estripat per a un descosit i un pegat per a un forat i un sorgit per a un calat. Evidentment, no tenen crèdit, ja ningú se'ls creu, ja en tots els partit majoritaris hi ha trampa i farsa i gats amagats de tota mena. Deu ser dramàticament divertit observar-los quan es llencen els drapets al sol:
- Doncs, mira tu!
- I vosaltres què?
- Tu calla, que ja tens el pap ple...
- Pots parlar, que els sobres t'arriben de dos en dos...
- I tu què? Ja només vius al paradís... fiscal.

Realment, ningú aixeca catifes i, sovint, es corre un vel i un fum espès i, així, plàcidament, fins l'oblit i la prescripció... i a una altra cosa, papallona! Hem passat de la màfia xinesa amb carretades de bitllets de 500 € circulant pels aeroports, a la russa, on diuen que han blanquejat 52 milions d'euros amb l'explícita col•laboració de l'Ajuntament de Lloret. El de Sabadell també fa aigües, si més no de credibilitat, tractes preferents, dubtes, favors i, com sempre, cada vegada hi ha més acusacions que no es poden demostrar. El ventilador no para ni a l'hivern i, ja se sap, esquitxa... que alguna cosa queda, bruta sempre.

Cada partit, la majoria, té les seves vergonyes que amagar i, quan menys t'ho esperes, surt una altra trama on algun desgraciat serà el cap visible d'alguna història que, tot i que va ja de molt de temps, anirà a per llarg... Sembla que sempre hi ha prou pastís com per a que callin tots. Mentre, comença a passar allò previst: robatoris a cotxes, xalets i arreu de cases i pisos. Aquell que tenia alguna reserva ho posa a la gerra, fora del país... ni es compra ni es ven, no hi ha líquid ni feina i la joventut fa surf i envia les seves peticions per treballar... a l'estranger.