Almogàvers

Home procedent del camp, ardit i venturer que es feia soldat d'una tropa especial i escollida, que corresponia als exèrcits antics del regne de Catalunya i Aragó, la missió de la qual tropa era fer incursions per terres dels enemics. Eren guerrers d'ofici que lluitaven en cossos d'infanteria, sota el comandament dels adalils i almugatens, ells mateixos es proveïen d'aliments i d'armes. Anaven armats amb coltells, llança i dards i vestien una gonella o camisa molt curta, polaines i avarques de cuir. Eren forts, frugals i àgils.

Una mostra potent de la proesa dels almogàvers, sota l'acabdillament de Roger de Flor, l'any 1302, al servei de l'Emperador de Constantinoble, Andrònic, que es trobava amenaçat pels turcs els quals es veieren obligats a retrocedir endins l'Àsia Menor. Tot i que Roger de Flor fou assassinat traïdorament pels homes d'Andrònic, els almogàvers comandats per Berenguer d'Entença i Bernat de Rocafort, continuant llurs gestes sense parar, van conquerir el Ducat d'Atenes, de Neopàtria, els quals, més tard, en temps de Pere el Cerimoniós, passaren al regne de Catalunya i Aragó.

La gesta dels almogàvers, recollida a la crònica de Ramon Muntaner, suscità en la literatura catalana un tractament que hom troba, per exemple, a Tirant lo Blanc (1.460). De llavors ençà, el tema es refugià en la literatura popular. El moviment de la Renaixença l'incorporà, sovint mitificat, a la temàtica històrica. Al voltant del segle, el tema s'estengué al teatre amb les tragèdies de Víctor Balaguer i Àngel Guimerà. Almogàvers!!

(Extret de l'Enciclopèdia Catalana i Diccionari català-castellà Canigó)