Restem al Delta

Després del canaló perfecte i d'un dia en pau i bé, restem aquí. Avui toca Delta: Nicanor, el meu hort, Sant Carles... La Mar marxarà aquesta tarda i nosaltres ens quedarem un dia més per fer el dinar de cosins i, en acabar, anirem ja cap a Tarragona. Un cop passat el dia de Reis, haurem de fer bondat de la bona en el menjar i tornar a la bici i la caminada per fer salut. Solem anar a dormir tard i, llavors, ens llevem també a les onze i així es va endarrerint tot, però són vacances i recordo que sempre anava bé destruir timbres, campanes, horaris i anar una mica amb l'aire a favor... Sento moviment... la gent mou, el dia es desperta, serà maco, si Déu vol, amb tots al Delta.

Com estava previst, hem esmorzat coc de poma i hem anat a buscar taronges, després ens hem apropat a la platja dels Eucaliptus, a tocar aigua salada del nostre mar amic i, d'allí i per la casa de fusta i tota l'Encanyissada en ple, hem fet cap a Sant Carles. Volíem dinar a cal Mañá, però estava tancat per festa setmanal del personal... aleshores m'ha vingut al cap un Can Ramon, en aquest cas Can Víctor, un acollidor lloc de tota la vida on reina la cuina marinera i de mercat. Ha estat un entremès de calamarsets i gambetes per compartir, prou abundós i bo, i un arròs melós d'ànec del Delta (boníssim) tot regat amb un blanc, Masia d'Espiells, preferència del Pere. Molt bé, tot de bon gust i qualitat, bon servei i, en l'anada i tornada, ens hem delitat amb el panorama incomparable de les planures del Delta que... com més el miro, més m'agrada, sempre diferent, sempre especial, sempre únic.

Són les cinc. Ja som a casa un altre cop. La Mar es prepara per marxar. Demà toca festa de casa i cosins, família... també estic il·lusionat i potser ens quedarem fins divendres per solucionar alguna qüestió de papers i legalitats. Descansarem una mica, però no voldria adormir-me, si no a la nit tornarem a fer les tantes. Són uns Nadals molt actius, i sempre penso amb els pares... gairebé tot el bo que em passa es degut al seu amor i dedicació. La Teresa ha estat un regal diví i La Salle una llum que m'ha anat aclarint el camí, tot i que algun cop era massa bon camí per a tan mal vianant... Ja en els meus principis d'hivern, Déu em deixa veure i viure, amb profunditat, diferents aspectes, extraordinaris per allò que tenen de dramàtics o de gloriosos, que també són vida... i vas de muntanya russa, prop del cel o arran de terra, però quan hi ha una pausa sembla que reps l'aplaudiment de tot l'hivern en ple que et dóna la benvinguda per a rebre un bon present, tot i que no tens gaire futur... però sí molt passat, com diria el doctor Broggi, al cel sigui.