Ja som a Tarragona

Després d'un dinar de família espectacular i una estada a gust i a cor a la casa del Delta, avui toca arreglar quatre papers i ja marxarem cap a Tarragona. Ens hem acomiadat de tots, també de Nicanor i hem anat a la Cooperativa de Cambrils, hem comprat una garrafa de cinc litres d'oli d'oliva verge per al Pere i alguna coseta més, pròpia del terreny... Eren dos quarts de dues, estàvem prop, Vilanova d'Escornalbou és tota una troballa, Ca l'Amadeu el millor, la millor descoberta natural de la dècada. Com sempre, l'atenció, el tracte familiar i la qualitat natural del servei i del servit és immillorable, almenys per al nostre gust... el Pere ja en gaudeix com nosaltres. Avui ens ha sorprès amb un bacallà a la catalana, amb pinyons i una cebeta caramel•litzada que era una autèntica delícia, Gran Mets, a part, i tota la seva varietat de postres casolans. No em cansaré de dir-ho... visita molt recomanada.

A quarts de cinc ja érem a Tarragona, però el fuster del barri ha vingut per acabar d'arreglar algunes cosetes i ens ha impedit fer una bona migdiada, però ha fet una bona feina i ens ha solucionat algun problema. Són les vuit. La Teresa és a la sala de maquinetes variades i de geranis, que aguanten ferms l'hivern com si res. El Pere és a la seva habitació i la Mar ja torna a ser a Inca (Mallorca). Jo sóc a la taula del menjador mirant-me una de "rangers" i escrivint i recordant Saragossa i Delta, família i amics, veïns i poble...

Deltebre, dotze mil tres-cents habitants de la més pura bellesa natural. El batlle de Deltebre, un mestre company de curs de la Teresa, és d'Esquerra Republicana... feia patxoca veure, a l'ajuntament, una estelada penjant de dalt a baix i que lluïa poderosa, omnipresent, com a símbol de properes i sanes intencions. Deltebre, qui t'ha vist i qui et veu... ara hi ha, fins i tot, zona blava i el mercat, que tant va tardar a tenir, ara els dijous talla el carrer central del poble, Goles de l'Ebre, i per arribar a casa... has de donar la volta al món. Evidentment, no podem viure a espatlles al progrés i als avenços, d'això que, tot i les contradiccions, en diuen desenvolupament natural però, a mi, el meu poble m'agradava més quan semblava un paradís... Cadascú construïa on volia, mirant al sol o buscant-lo a l'esquena o de costat, l'hort era prop de casa i el galliner amb ous i pollastres també. Molts tenien una era per solejar l'arròs i també n'hi havia que es criaven un porc que els garantia l'hivern. La gent penjava tomàquets i embotellava préssec i feia fruito... la gent tenia un rall i un gamber i una reixaga, i un mar no acotat i un riu amb menys contaminació, amb bussons calats per a l'angula, molt més abundosa que ara. Molts cops dic que m'han urbanitzat el paradís i, aleshores, això no pot ser bo de cap manera... però una cosa és la poesia bucòlica i l'altra la crua realitat de l'acció humana...