Arnau Barrabeig

Al llarg de la vida professional d'un mestre, et trobes amb cinquanta mil situacions diferents, algunes agradables i d'altres on t'han interpretat malament i et voldries fondre... Normalment, la veritat sempre sura i sinó, com a últim i primer recurs, estan els nens, que ells sí que són l'autèntica veritat amb majúscules. Sempre m'agrada dir que de pares, com d'alumnes, com de mestres, n'hi ha de moltes classes... vull dir que som diferents en el nostre procés d'aprenentatge. En definitiva, tots som educables però no tots ho fem amb la mateixa intensitat, capacitat, mètode, interès, encert, implicació, classe i, fins i tot, seny, elegància i humilitat, com a contrapunt a la suficiència i excés de pit.

De vegades, tanco els ulls i m'agrada recordar aquell company que em va ajudar, aquell director que em va comprendre o aquell pare que em va agrair el meu esforç... però, de tot aquest edificant espectacle, em quedo amb els ulls de complicitat dels nens, on es pot llegir fàcilment el resultat de la pròpia actuació. Amb quaranta-un anys de professor a La Salle de Reus, quaranta de tutor, sempre a cicle mitjà, és a dir, amb alumnes de vuit, nou i deu anys, m'han passat nens i nenes de diferents característiques. A molts els he pogut ajudar, però també n'hi ha hagut alguns amb els quals no he estat a la seva alçada. Recordes amb gran plaer els alumnes significatius amb els quals t'has identificat i, fruit d'això, t'han fet sentir un bon educador.

Avui recordo, amb molta felicitat i un gran respecte per a ell i la seva família, a l'Arnau Barrabeig, un nen d'aquells que t'observa i et segueix i t'acapara i et mesura i et complau, i treballa més del deure i es veu feliç d'aprendre i conviure, essent exemple i exercint un lideratge altament positiu que ajuda en la millora del desenvolupament de la classe. Era brillant en general i espectacular en alguns aspectes, sobretot en Coneixement del Medi Natural on, a més d'aprendre's els temes explicats, s'aprenia també totes les anècdotes addicionals que la meva llarga experiència posava al seu abast, i en els exàmens, després de respondre correctament cada pregunta, afegia puntualment i amb tota mena de detalls, tot allò que per motivar o reforçar algun concepte els havia explicat. Em feia molta gràcia i crec que en gaudíem mútuament. Solia dir-li que era un "crack" i, a cops, quan m'enviava alguna nota la signava així. Algú m'havia dit que aquest nen anava de sobrat i es feia l'important davant dels companys, però a mi mai m'ho va semblar, a més, sempre que sigui sense passar-se, no em preocupa que un nen tregui una mica de pit si això és conseqüència del seu esforç i actitud. Un tiet seu és un Germà de La Salle molt estimat i intel•ligent... Adéu, crack, ha estat un plaer recordar-te...Saluda els teus pares!