La luna y yo

Hoy la luna está rumbosa, alegre, simpática, 

me hace un gesto y me manda un rayo de luz templada 

para que me suba, quiere viajar conmigo… 

por los bosques cercanos a la costa, sabe que me gustan, 

y después escuchamos el trinar de los pájaros cantores, 

ella se baña en el mar y yo la miro entusiasmado, 

luego vamos de nubes y ventanas, charlamos en paz… 

mientras las estrellas bailan brillos de contento.

 

Lo incívico

Acabo de llegar de mi paseo matutino, hoy más de 5 km y bastante bien llevados. Dos detalles me han llamado la atención… He visto hasta cinco patinetes eléctricos abandonados en diferentes zonas, parece ser que cuando se acaba la carga… pues aquí te quedas. Esto por una parte, por la otra, ya hace unos días que voy observando bolsitas negras, con la caca de los perros, en medio de los paseos y las plazas… no cabe pensar más que algún iluminado se dedica a cogerlas de los contenedores y las esparce, para perfume de los paseantes habituales. Son comportamientos incívicos que hay que controlar y corregir rápidamente.

Desde la cárcel

Cuéntame cómo es la vida allí fuera. Cómo es la brisa de la montaña. Cómo es el cantar de los pájaros. Cómo brillan las estrellas en la noche. Cuéntame si los niños aún sonríen, si los viejos aún recuerdan adormecidos en un parque olvidado. Cuéntame si los parques siguen siendo verdes, si los jóvenes se besan en las aceras. Cuéntame… Aquí no hay nada. Sólo veleros a la deriva, por una fuerza que los arrastra a una ruta desconocida, donde el fin es solo esto: el lento transcurrir del tiempo. Cuéntame…  

Del libro "Sonrisas de Dios entre los marginados" del Hermano de La Salle H.A.L.

Un paradís a la Terra

Sopes amb cafè, pa amb vi i sucre, pa amb xocolata ensucrada, entrepà de musclos o de sardina escabetxada, torró de Xerta d'avellana, barquillo, mostillo de raïm o de magrana, trencats en col, farinetes de panís o de llegum, xocolata desfeta amb pa torrat o xurros, un cremat, un rapitenc (vermut), xapadillo d'anguila amb ceba i tomàquet, cargols de la boqueta roja en oli i sal, anguiles de Pantena rostides a la brasa, o en suc, catxels, grúmols, lluentes, rallats, canyuts (navalles), ortigues de mar… Pura vida al poble a Deltebre, d'on sempre dic que ha estat un paradís a la terra...

Tot un plaer

A les nou, puntuals, al restaurant Els pescadors, des d'on es veu el mar, i tot allí és blau de cel i mar. Els quatre de sempre, ben avinguts, tres hem menjat seitó i el de sempre, diferent i entranyable, s'ha fet un variat de peix petit que feia molt bona cara. Dos vi negre, dos blanc, dos cigaló de Terry, un tallat i l'entranyable un xarrupet de whisky amb gel. Bé, com sempre, el millor és la proclama de l'amistat i la manera en què els jubilats veiem el món, l'actual no l'entenem gaire. No a la guerra!!

Bellos recuerdos

A veces pienso cómo puede llegar a afinarse la afinidad… Nunca fue para nosotros una obsesión el beber, simplemente el placer del momento y sin excesos, dos cafés y una copa de Magno, una para los dos, un sorbito en el café y otro guardado para el final, todo coronado con un cigarrillo rubio. Qué tiempos aquellos… en los fines de semana también solía caer un vodka con naranja, sólo uno, bien uno para cada uno, en nuestro glorioso reservado del bar de moda. Bien todo esto es historia, pero ahora aún cae algún vino tinto catalán mientras vemos al Barça de Xavi.

El poeta suspira

¿Estará enamorado el poeta?

Sus ojos no tienen la viveza de antaño, 

ni sonríe dando la bienvenida al amanecer.

El poeta sufre la indiferencia de unos ojos, 

que eran la luz de su alma… 

y esperanza plena de estabilidad 

en su vida azarosa e inestable. 

El poeta suspira y se asocia con el viento 

y, a través de él, manda mensajes a su amada, 

los escribe en la hoja de una encina… 

que antes había perfumado de romero.

 

Paraguas amigo

No llueve, pero yo pienso en la lluvia fina y persistente, paraguas de colores de los niños, impermeables amarillos, días de plomo, carreras continuas de la gente con destino… Aquel paraguas grande, negro, viejo, bajo el que caminábamos los dos, como dice la canción, era un cobijo que propiciaba la proximidad, rayando el abrazo, antesala del beso. Cielo de plata que propicia el encuentro, lluvia cómplice, paraguas amigo...

Guerra no, pau!!

Sembla mentida, jo pensava que això de la guerra només era una mena de joc infantil per donar continuïtat a allò de les pel·lícules de l'Oest Americà, on la canalla disfressats de guerrers o de vaquers ens ho passàvem pipa. La guerra, la guerra, com deia el vailet "A les guerres només hi ha tristeses, no s'hi guanya mai", mai guanya ningú, no hi ha vencedors ni vençuts, només una proclamació de la profunda ignorància a la dignitat i a la vida. És una incapacitat per al raonament, el diàleg i la convivència, és del tot incomprensible per al món actual. Guerra no, pau!!

Nos vemos, nos vamos...

Te hablo, tú sonríes, me hablas, yo alucino,

nos vemos, nos vamos… en alfombra mágica,

paramos en nubes de colores,

nos deslizamos entre espumas desgarradas 

de una marea mareante… 

Te cuento, me miras, me dices, te escucho, 

como aquel que escucha un espiritual negro 

que acaba durmiendo en tu alma… 

Nos vemos, nos vamos, 

en alfombra voladora, mágica...

 

El sabor de una sonrisa

Me hace gracia la adolescencia, incluso la pre adolescencia, te enamoras con frecuencia como si fueras el rey de la creación. El caso es que te gustan varias… y tú, sin casi fijarte, has hecho una selección de favoritas, pero siempre hay una que sonríe primero, otra que se hace la dura, la estrecha creo que la llaman, y alguna que directamente te ignora… Y tú pareces el enano saltarín, hasta que aterrizas cerca de la sonrisa beatífica, reparadora, que te alivia de todos los sinsabores y hace que te levantes cada día con la esperanza de que aquel amanecer tiene la luz y el sabor de una sonrisa instalada lujosamente en tu alma enamorada…

Entre la plaça i el cel

La finestra dona a la plaça, és de nit, són gairebé les dotze, no es veu a ningú, les faroles son enceses, amb aquella poca llum que fan ara per allò dels estalvis… A mi m'encanta mirar per la finestra, ho explico sovint, miro a deshora, sembla que espero que passi algú, o alguna cosa, fora d'allò que és normal i només algun gat d'aquells d'aquells que viuen al barri, o algun gos d'aquells que van sols i perduts, es deixen veure algun cop. Però jo, entre la plaça i el cel fosc de la nit estrellada, em distrec…

S'obre el cel

Els ocells amb cridòria de festeig no em molesten gaire, romandre com sempre assegut a la meva pedra, vora la font abandonada, on encara resisteixen els nenúfars on les granotes prenien el sol i també es freqüentaven a la cerca d'una bona parella… I jo pensant amb tu, al mig del bosc, recordant cada moment, veig la teva mà a la meva mà, el petó no és lluny, et veig tancar els ulls, s'obre el cel...

Un silencio con sonrisa

He hablado muchas veces del valor del silencio, el silencio como regalo, como asentimiento, como consenso, el silencio con presencia. No hablo para no estropear nada de lo que maravillosamente has construido, pero estoy aquí, cerca, tan cerca que mi aliento te aplaude, como no, en silencios afines. Quizá, como máximo, me acude precisa, plácida, lúcida, una sonrisa que cabalga por el rictus de mis labios, corona y da una cierta semblanza colorida y bondadosa. Si hablo será hermoso, muy bello, porque seguramente superará con creces al mejor de los silencios...

Magia, ternura y encuentro

El joven tiene bastante traza, va de bueno y duro por la vida sin dejar al azar algún atisbo de ternura, encandila un poco, habla directo, sin tapujos ni adornos innecesarios. Le dice que detrás de su sonrisa se esconde una mujer tímida, pero noble y muy sana, ella repara en que él lleva una alianza y es la traca final del triunfo, él le cuenta que su mujer murió asesinada… y la ternura es magia, y el encuentro se llena plácidamente de afinidad...

Pendientes azabache

Soy amante de lo natural, de lo auténtico, me detengo a observar el color y la forma  de una manzana de montaña, me gusta pelar y comerme una naranja recién cogida del árbol, extasiarme ante la belleza exuberante de un cerezo que fue nevado en flores blancas y ahora es pura delicia de pendientes azabache… Me gusta el despertar de los suspiros, de las sonrisas, de las miradas que han abierto sus luces al amanecer y han convertido el día en una fiesta de colores. Soy amante de lo auténtico, de lo natural, me gusta la luz del pueblo, su sombra, sus sueños...

Carrer amunt

He anat una estona carrer amunt per experimentar el plaer de la baixada, he pujat per l'ombra i he baixat pel sol, i m'he assegut potser una mica més del compte, però no he de donar-ne a ningú, vull dir de comptes, doncs no passa res… Arribant a casa m'he trobat amb un amic i hem anat a fer un quintet sens alcohol, i ens han regalat un bocinet de truita de patates amb ceba que estava boníssima. Aquest divendres, per fi, si no hi ha cap raó de força major, anirem a esmorzar els quatre amics de sempre...

Acudits

No m'agrada parlar dels polítics perquè estic completament decebut de tots, però avui he vist un parell d'acudits al Diari de Tarragona i us en faré cinc cèntims… Un plat amb menjar per a gossos, dos gossets que responen al nom de Ayuso y Casado s'estan barallant, mentre, un altre gosset que respon al nom de VOX, es menja tot el que hi ha al plat. Sense comentaris. Al mateix Diari, un altre acudit sobre la corrupció… Diuen que la corrupció és com aquell que es pega un pet en un taxi, el que l'ha fet no el nota gaire, però per a la resta és insuportable. La corrupció del propi partit no es nota gaire, la dels altres, sempre és magnífica i anem dient allò del… i tu més. Bé, perdoneu, no m'agraden gens ni mica els polítics…

Amor sin espadas

Confieso que cuando me contaron aquello de las Cruzadas donde se pregonaba, con todo entusiasmo, que la espada estaba al servicio de la cruz, no lo entendí muy bien, incluso me molestó un poco, pues yo la cruz la entiendo como máxima expresión del amor y en el amor las espadas poco tienen que ver. Todos tenemos nuestra religión, más o menos justiciera, pero mi medida pasa por la bondad del corazón, la generosidad y la capacidad para compartir de las buenas personas…

Llet de pot

LLet de pot o llet condensada… en posaven al cafè, encara en posen, crec que en diuen un "bombó", a mi m'agradava molt el que em feia l'àvia de Jesús i Maria, una llesca de pa i un raig de llet de pot, m'encantava, com les natilles que feia per a l'avi, que es veu que era molt llaminer. A cops, em venen al pensament aquells berenars de joventut, allò del pa amb xocolata, el brossat o el menjar blanc… però avui em ve de gust recordar la llet, crec que en aquell temps la més coneguda era "La lechera", que es venia en pots metàl·lics i fins i tot en tubs, molt pràctics per a tothom...

Sóc culer

Sóc culer de bona mena, ho era el pare i tota la família, els amics més propers de petit i, fins i tot, alguns companys professors també ho eren. Avui ha estat una bona jornada, el Barça de bàsquet ha guanyat la Copa del Rei de manera solvent, tot i que al primer quart el Madrid ha estat millor, però després i com ja és habitual aquesta temporada els guanyem sovint. En futbol 1-4 al Valencià, a Mestalla, en un molt bon partit de tots.

Vaig al meu aire

Camino poc a poc, molt a poc a poc, tant que avui m'ha avançat una senyora que anava amb una mena de caminadors, d'aquells que porten una cadira incorporada, però jo com si res, vaig al meu aire… i no paro fins que m'he fet els cinc quilòmetres, que és la meva marca habitual. Evidentment, quan em sembla m'assec tres minuts i després continuo, amb la meva parsimònia habitual, fins assolir els objectius. M'encanta descansar mirant el mar, mentre escolto el pas d'un tren amb pressa…

El hacedor de justicia

Rizar el rizo de los rezos en pos de la razón y proclamarme ministro de asuntos complicados para enderezar los entuertos en los momentos de  libertad vigilada de mis queridos alumnos... Era una especie de hacedor de justicia y mis sentencias, justas, a veces cómicas, pero siempre como pontificadas, fueron famosas… Ve a la fuente a lavarte la boca, irás al rincón de pensar, la patada sin pelota es expulsión… ¡Bellos recuerdos!

Viento

Decididamente no me gusta el viento, ni a favor, que pretende hacerme correr, ni en contra, que, al contrario que al señor Benedetti, a mí no me quita las preocupaciones ni los sinsabores, más bien me da dolor de cabeza. El viento me fastidia la lluvia en todos los aspectos, menos en el cómico, pero igualmente no me resulta agradable. Quizá, y por intentar encontrarle algun aspecto poético, pienso en el ruido con que rueda la ronca tempestad y yo me imagino que algún silbido de un viento huracanado habrá tenido algo que ver. Vientos, igual transportan besos de paz y bien, abrazos sinceros sin protocolo… y yo no me he enterado.

Abrazo mítico

La importancia del encuentro, del contacto, de poder observar la expresión de sus ojos, que cuentan mejor que sus labios los sentires del alma… Es tan hermosa y emocionante la presencia, el diálogo, con la virtud del escuchar y la delicia del decir, que la emoción plena de la comunicación hace que te olvides hasta del café que, humeante y aromático, preside el abrazo mítico, con el que el amor sella el momento… y ahora, además, sin mascarillas.

Vida i esperança

Observo la felicitat dels nens a la plaça… hi ha diferents grups i fan compliment a allò tan cert que cadascú es diverteix a la seva manera. Me n'adono que fins i tot alguna parelleta de sisè fa un apart per dir-se quatre coses, d'aquelles tan dolçament torbades pròpies de l'edat, però la plaça fa goig de veure, almenys a mi, la cridòria infantil sembla donar-me vida, a més d'esperança en un bon futur…

Manca aigua

Diuen que no hi ha dissabte sense sol, però avui encara no és fa notar, el cel és de plata i, fins i tot, quatre gotes mal comptades han fet acte de presència, però res del que fóra necessari per solucionar la manca d'aigua. Sembla ser, segons he llegit avui, que perilla el conreu d'alguna vinya i alguns fruiters, per altra banda, algun expert en meteorologia, diu que a l'abril les pluges poden ser molt abundoses, vull dir més d'allò que és habitual, ja que aquest mes sol ser sempre molt plujós. Bé, veurem...

Mi ventana

La ventana, tan indiscreta ella, pero maravillosa,

visión directa de las estrellas, a la luna, a la noche,

donde todo es mágico, en la buena imaginación del soñador. 

Veo estrellas fugaces, que no sé si se escapan… 

de los acosos indeseables de la estrella polar. 

Veo el gran carro como una concentración… 

de luces especiales coronando el cielo. 

Ventana, la que da a la plaza, 

la que me permite ver las prisas y las lluvias, 

los vientos, los paseos, los descansos, 

y, sobretodo, los juegos y las maravillosas risas de los niños...

 

La pau del riu

Avui t'he trobat per un dels rius de la lluna, feies cara nítida de nit radiant, força interessant. Com sempre, jo anava despistat, perdut com un peix per la lluna nova, i tu… tu, ja erets allí, gaudint del riu i de la solitud del despistat, que gairebé té la lluna com a objectiu prioritari. Allí ens trobem tots els perduts, no els perduts de mala vida, sinó aquells que a la terra no ens trobem, ni ens troben, i aquí gaudim de la pau del riu...

Primavera de febrer

Sembla que la primavera s'insinua, amb una certa elegància, al mes de febrer. Els ametllers floreixen en aquest mes que és el més curt a més de fred, però no sempre… avui hem tingut temperatures de més de vint graus a molts indrets i és que la primavera treu el nas, potser abans d'hora, però va deixant mostres de bellesa i vitalitat, amb un bany de llums i colors...

Mi padre

Mi padre pudo ser un poeta, él recitaba trozos de poetas famosos, poesías populares que intentaba declamar ante el asombro de mi madre y mi admiración. Creo que he heredado un poco su pasión y, cuando estudiaba literatura, siempre procuraba aprender algún trozo de algún poema con el que se identificaba a los autores estudiados. Mi padre, un poeta en el huerto y un ruiseñor recitando aquello de: "No pues de otro modo lo hagáis hijos míos, si un día os tentara la murmuración". Mi padre, muy buena gente, persona entrañable donde las haya, buen hombre...

L'àvia amb el net

Petit, eixerit, té uns tres anys, sovint ve amb la seva àvia al bar, porta la seva bici sense pedals, que maneja amb tota solvència, i es menja tot un croissant i un got de llet. Tothom el coneix i li diu alguna cosa… si et menges tot l'esmorzar et faràs gran com el teu pare o com el cambrer del bar que li fa mil carantoines. La Teresa i jo també ens apuntem a la festa, són molt agradables, tant l'àvia com el seu nét, molt macos sempre…

Nens al pati

El nen ha fet un bon gol, la pilota estava poc inflada i ha fet un soroll estrany, però el nen ho ha celebrat a lo Messi, mirant al cel i agraint la seva destresa. És esquerrà i aquests tenen una elegància especial, però el gol l'ha fet amb la dreta i amb un xut sec impressionant. Bé, ho he gaudit, és una de les meves fites, si sóc prop, vinc a veure una estona als nen gaudint del pati i, si juguen a futbol, m'ho passo genial.

Tú y yo

Sol de invierno, tarde larga, luz,

paseo de la mano por la calle,

me dejo ir, estoy tan feliz… 

que me veo tus escaparates preferidos,

casi sin pestañear, parece que mi cara habla, 

ella propone ir a tomar algo, 

me suena bien, tú y yo, 

en medio un café, suena la música,

vuelan mariposas, estalla la paz...

 

Golpes de realitat

Ella o nadie, piensas en la adolescencia… después, con otra ella, te perderías fuera del alcance del mundo mundial y, en otro después, la pasearías por puertos y caminos, como los ingenieros, para que la vieran contigo hasta los más osados incrédulos. Aquel pensamiento del nido propio, cerca del cielo y en lo más espeso del bosque, cerca de los azules que el cielo dibuja en el mar. El caso es que aquel tiempo en el que sobra todo, menos tú, es un sueño idílico, que tiene su gracia mientras dura, después vas despertando a golpes de realidad, que tampoco está tan mal. Etapas a cumplir, todas con su gracia plena...

Ha vingut el Pere

Ha vingut el nostre fill, té dentista, li han de posar un parell de peces, comença avui, però abans hem anat a dinar, la Teresa ha reservat al restaurant Cócula, on sempre ens tracten molt bé i mengem molt a gust. Avui, juntament amb els seus entremesos habituals, sempre a punt i de qualitat, hem provat un arròs nou que ens han ofert, és tracta d'un arròs amb gambes vermelles de Tarragona, carxofa, calamar i un toc aromàtic de bolets, bé, ben presentat, melós i al punt de cocció i sabor. Com sempre hem dinat molt bé i, amb el nostre fill, doncs, tota una festa...

Les coses com són

Les coses són així, o com em sembla que són… diuen que, de la fira, cadascú en parla segons com li ha anat. Semblant passa amb les escoles, instituts i professors, el que ha estat magnífic, fins i tot providencial per a uns, per als altres no els ha servit de gaire cosa. Aleshores, em ve a la memòria, allò que es diu que les coses no ens interessen per ser interessants, sinó que són interessants perquè ens interessen… Sembla que m'he fet un nus, però crec que no, a mi em fa gràcia, i a vegades repugnància, de veure quan intentaven parlar-me malament d'algun professor que no era present i jo proposava d'anar a cercar-lo...

Ojos...

De los ojos, posiblemente de su amada, decía Gutiérrez de Cetina en su Madrigal, que incluso airados le mirasen igual, pues a él no le parecerían menos hermosos, el poeta acaba diciendo… ya que así me miráis, miradme al menos. Ojos que lucen, que hablan, que penetran hasta en los más recónditos silencios de los recuerdos confesables. Ojos, tus ojos, posiblemente los únicos que la ven así, porque solo tú la ves con los ojos del amor. Por una mirada, un cielo… decía el poeta del amor sincero.

El poeta

El poeta habla con la luna y con las flores,

y cuenta del perfume de azahares, rosas, claveles y romeros. 

El poeta habla de ti , lo cuenta todo, lo escribe… 

en las páginas doradas de su corazón enamorado. 

El poeta se va a ver el mar, compañero fiel, músico amante… 

del compás de los suspiros de cada verso que sale del alma. 

El poeta, quién fuera buen poeta…

para estar al nivel de la verdad del sentimiento.

 

El pasado

A veces el pasado aparece sin buscarlo… Lo encontré en una música que salía de un coche aparcado, como escondido entre la arboleda de un bosque sin caminos, casi mágico. Lo encontré en aquel abrigo que lucía una señora, que incluso paseaba tus ademanes inconfundibles. Lo encontré en aquella esquina de la plaza, donde la penumbra se hacía cómplice y el ambiente propiciaba la escena soñada. Lo encontré en la primera luz de la mañana oliendo a ti y a café de hogar...

Et desitjo que em desitgis

Et desitjo el bo i millor,

allò de les flors i violes,

sota l'ombra d'un bon pi,

i, evidentment, envoltat… 

de romaní i de farigola.

Et desitjo gran capacitat

per estimar i ser estimada,

i un somriure amb un cafè,

i un berenar de xocolata.

Et desitjo que cada dia

sigui dia de nuvis,

i que mai en tinguis prou 

…de ser com ets. 

Et desitjo que em desitgis

…como jo!

 

Se sembla a tots

Avui em ve de gust recordar alguna de les nostres expressions típiques de Deltebre, quan anem a veure a un nou nat, d'un familiar o amic, per primera vegada: 

- És clavadet a son pare. 

- Pos jo trobo que té els ulls de sa iaia i el nasset així sortidet com ella. 

- Fa cara de vida, creixerà com una clavellinera i en un no res el tindreu criat. 

 -Pos a mi la seva manera de somriure em recorda a la mare i l'altra iaia que és molt simpàtica… 

I jo penso… baja, que bé, té una mica de tots, com ha de ser!

En mis sueños

En mis sueños románticos no te regalaba flores, 

te ofrecía una casa con jardín, con rosas al nivel de tu belleza. 

Y te llevaba del brazo, por un bosque de pinos y romeros, 

ligeramente elevado al nivel de un mar visible, 

donde los verdes se azulean y tus ojos van cogiendo… 

el color de las más hermosas esmeraldas. 

En mis sueños te propongo una vida en mis brazos, 

un paseo entre tomillos, un vuelo para compartir 

…el espacio entre las risueñas mariposas.

 

Dia a dia

Bé, estem passant un bon cap de setmana, amb les tardes ben desats a casa i els matins fent tombs vora mar i esmorzant al lloc de sempre. La setmana entrant serà força interessant, per un costat vindrà el nostre fill Pere perquè té visita al dentista i, evidentment, anirem a fer un bon dinar amb ell. El dijous ens vindran a col·locar l'aire condicionat, que ens va explorar el motor i ara el posem nou i, mentre, anem subsistint amb un petit calefactor que tenim per si de cas… Bona setmana!!

Arròs

És diumenge i toca arròs… de tant en tant la gent de Deltebre, encara que no visquéssim al poble, ens regalem un arròs i els que som menjadors de mena ho esperem amb ganes, m'és igual si és en paella mixta o de marisc, de conill, de costella, amb bacallà, amb sípia, galeres… també de llamàntol evidentment, o arròs a banda, o arròs pelat, o del brou de peix adient… o en calent, el nostre benvolgut col, arròs i fesols, i fins i tot a mi m'agrada bullit, amb un ou ferrat i una mica de tomàquet fregit. Arròs que fa el ventre gros, diuen, però per a mí, si els fa la Teresa són deliciosos tots.