No ve de terres llunyanes de molt defora, d'allà on cada terra fa sa guerra...
No s'enlaira com les àligues, més aviat terreja com les perdius.
És aquí, viu aquí, somia aquí, i té sa casa i la dona i els fills i amics afins
als pensaments, comuns a cops, no tant uns altres...
A còpia d'anys d'estimar tot, el verd del camp, del bosc i l'esperança,
en poder seguir veient el blau de cel del mar amic d'estiu.
Passa de tot allò que no ve de res i, per tant, és inútil, inoportú,
i s'aferra a la gleva o a l'estri que conrea la matèria i la transforma.
Dolça suor del treball feliç, quan n'hi havia, de tasca justa
i vida, en conseqüència, activa i sana.
A cops, se'l veu al bar, al banc, a la plaça, sempre capcot,
amb la pipa apagada com la seva mirada.
Només amaga somriures, és una ombra, col•lecciona les abraçades que no fa,
i en fa un pou de la tristesa acumulada.
És un aturat, ha perdut la feina i l'oremus i l'esment d'allò que cal fer o dir.
No, ja no s'enlaira ni s'aferra ni proclama...
És un aturat que cuina pensaments... sense oli.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada