I qui és ell, que m'ho ha robat tot, quan tu pensaves que ella era tot.
Rumiades de joventut adolescent... sense tu no hi ha res,
és la fi, és el límit dels límits, final absolut.
I tens quinze anys i escaig i moltes cantonades per recórrer,
on veuràs un joc de dubtes, una exposició de possibilitats,
un passeig per la vida amb opcions i, en cada cas...
menjaràs l'ham i continuaràs dient, constant i més d'un cop,
no... no hi ha res sense tu, i t'ho creus, real, del tot.
Pensaves que el món s'acabava... amb tu, i sense tu, no ha començat.
Pensaves en la realització personal, en la identificació,
el joc a dos, la realitat paral•lela, vida en comú.
Pensaves, somiaves, proposaves, intuïes, l'afinat a dos,
rítmica, de gust i a parell, només de dos.
És suau i tendra la frescor de la nit, entranyable l'ànima del poeta,
romàntica la decepció i l'exaltació, bosc verd i castell en ruïnes.
Però si busques bé, sempre hi ha una Verge jove a qui li ve llet al pit...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada