Infinit

Mirant el mar amic d'aquí i d'allà

des d'un penya-segat mirant fixament,

hores i hores l'infinit observant
un més enllà,més lluny, llunyà,
estalviant la platja nua d'hivern

o la replena i atapeïda d'estiu.

El cel s'ajunta amb l'aigua i al Delta amb la terra...

i et deixes d'accelerar, descanses,

has volat molt alt i molta estona,

sense interrupció, sense aturador.

Sembla haver-hi límits després dels límits,

pausa entre límits, cop d'ull a l'espai

i es contemplen altres cercadors d'infinits...

innocent i mancat de malícia, et veies sol,

serè, feliç amb l'aire net i nou.

En obrir els ulls i parar el descans de la volada

te n'adones de tota l'avidesa,

munió de meteorits traspassant límits,

sense trobar mai aquell definitiu.

Fins i tot, en una nit amb núvols,

el cel es pobla de mòbils brillants i actius

i a ple dia tampoc no ets sol ni a l'infinit.

Al final acaba sent un passeig amb tots,

una reflexió conjunta, buscant plegats

una conseqüència dels pensaments...

Un més enllà més lluny, llunyà,

uns límits després dels límits... que no hi són.