A Granada, ciutat preciosa i d'Alhambra, gent guapa, divertida, àgil... Seguint el consell dels experts, un dia vam anar de tapes i canyes i, tal com deien, generoses, diferents, bones. A la taula del costat, mare i filla s'havien acabat la beguda i encara els quedaven alguns peixets a la tapa, un bon plateret, tot atractiu... De sobte, m'adono que un jove, amb ulls sortits, mal pentinat i d'aspecte famolenc, amb un gest, els demana d'endur-se els peixets que sobren... i d'un pessic, la boca plena i la resta a l'altra mà, tot semblant un fet habitual, permès.
També molt de músic de carrer, amb cantautors, guitarra i acordió, percussions i, fins i tot, gràcia, art, potser talent proclamant incomprensió. Després de cada actuació entregada, van canviant de lloc, passen el barret i en vénen uns altres de recanvi... Molta gent demanant almoines, senyores amb nen, amb la veu planyívola, homes ben vestits demanant per menjar, joves plens de vida, de cap cot, amb un cartellet proclamant els seus drames. Opulència i misèria, fam i música, eufòria i depressió a Granada... diria que arreu del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada