Som a casa

Després de gaudir de La Fresneda, hem parat a Valderrobres que, juntament amb Lledó, és el darrer poble de la província de Terol, abans d'entrar a terres catalanes. Hem pujat totes les escales del món per veure l'església i el castell, ens hem refrescat una mica a Horta de Sant Joan i cap a Bot, on hem passat per Cal Menescal i hem comprat alguns dels seus productes de collita pròpia. Des d'allí hem enfilat cap a Gandesa, capital de la Terra Alta, i ja hem enfilat cap a Vandellòs, Mont-roig i Vilanova d'Escornalbou, a Ca l'Amadeu, on, com sempre i com a traca final, hem dinat deliciosament bé. Després, cap a casa, on ja hi som fresquets i bé i descansant.

Hem fet un viatget de deu dies preciós. Ens hem trobat bé, el cotxe perfecte, el GPS i la Teresa sempre a punt, "los pueblos del sur" acollidors, Terol molt millor del que pensava, La Franja cordial i en català, els menjars típics de cada poble, amb la seva gràcia, la cervesa fresquíssima, les tapes generoses, la gent encantadora, mostrant sempre somriures de gratitud com si nosaltres fóssim petits grans de sorra anti-crisi... Sóc al menjador de casa redescobrint les fotos dels pares i família. La pau de la casa... tot un massatge de silencis, veus que acaronen perquè són de sang amiga. La Teresa descansa com un acordió afinat... ella ho ha muntat tot, amb precisió, científicament. Sempre dic que és tan intel•ligent que es va casar amb mi i aquesta és, potser, la millor floreta que em llenço de vegades, juntament amb aquella de ser alt i ros... un suposar.