La mar, la nostra, l'única, la més immensa, blava i salada... tenyeix d'art qualsevol entorn. La lluna plena fa de la nit dia i del dia un plaer que voldries etern... i només és aquí. Conjunció, somni, palesa realitat de músiques i aromes, on l'esperit d'en Didier té cura perquè tot sigui dolç i tendre, compartit, a l'abast, estimat... tot sigui com ell era, autèntic i genial. La Cristina i la Núria fan expressar sentiments a la guitarra i el saxofon, i la lluna plena, com un ull gros, traça un camí de grocs llampants que va deixant criatures de llum a cada taula, fanalet d'intimitat i confiança i confidència... Mentre, la vista s'escampa cap al mar de nit, agraït pel regal de la llum, i tot sembla que els peus es mullen per les ones que suaument arriben, refresquen, acaronen...
Res no ha canviat... aquí, i a casa, es farà allò que "ell" faria, així que anem bé, segurs, ferms, com cal... diu Jacqueline amb la força que li dona l'exemple viscut. Res no ha variat, el "mestre" ho va deixar clar, així que la cuina, el tracte, el lloc i l'afecte té el toc sublim del creador i l'entrega total dels hereus. Cal anar-hi... és un marc incomparable.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaPerdona Greta, l'he esborrat sense voler... El torno a publicar aquí:
Elimina"Gràcies Pere, m’he emocionat al llegir-te. De vegades pel fet de viure fora no ho sents tan real com quan estàs a casa, o al Balcó, perquè el balcó es la seva essència, es respira Didier per tot arreu allà.. es fa dur quan tornem cap allà i mirem cap a la cuina com si hagués de sortir d’un moment a l’altre amb el seu barret i el seu somriure per alguna broma o dir alguna “poc-sucada” i acabar tots rient.
La vida era fàcil amb ell, però tot i així, crec que amb el seu exemple a “intentar” seguir, ens va preparar inconscientment per a quan ell no hi fos, la prova està amb la meva mare, mai hauria dit que dins d’ella tenia tanta força, tanta voluntat, i que valenta.. ningú només els que hem viscut de prop la seva relació pot imaginar-se per un moment el que ha pogut ser per a ella, quin punt de dependència i compaginació tenien un per l’altre, que increïblement a dissimulat aquest buit per no fer patir als que estem amb ella, i que be o fa.. Homenatge al Gran Didier que sempre trobarem a faltar i sempre agraïts del temps que hem pogut compartir amb ell, i pel fet de saber que al mon existeixen persones com aquestes, es un gran alleujament. Però també voldria fer homenatge a Jacqueline dona, per l’esforç, la valentia y el saber estar que ha demostrat, es la meva heroïna. Y com no, Homenatge també a Jacqueline mare, un altre lliçó que deixa clar d’on vé Didier, com diriem aqui baix, es ben fill de la seva mare. Les dos tenen una extraordinària intel•ligència emocional y fortalesa. Quina sort tenir-les al costat."
Hola Greta, estic completament d'acord amb tot el que dius i comparteixo l'admiració, primer per Didier, que ha estat un encant de persona, i també per Jacqueline, que ha estat a l'alçada en aquestes crues circumstàncies.
EliminaUna abraçada, maca!