De petit, em passava a les pel•lícules de l'oest americà quan arribaven els bons i deixaven els dolents sense malifetes. De jove, em passava amb les escenes on, malgrat les dificultats, l'amor s'imposava i la cosa acabava bé... "ell i ella, jo i tu parella". Després, un va creixent, vull dir amb vivències, i t'emocionen els èxits, producte de l'esforç i la constància, fins i tot els fracassos raonables poden arrancar-me alguna llàgrima producte d'un nus a la gola. Suposo que, d'alguna forma, tots tenim moments de glòria i de drama, recompenses, frustracions, diferents estats, on un plora després d'haver rigut molt o plora perquè se sent tant malament que la dissort li esclata pels ulls, ploren fins i tot amb llàgrimes en tots dos casos.
Ara ja, cada cop amb l'alforja de vivències més nombrosa, el meu plor és sempre un sentiment explosiu i espontani i he d'amagar el cap i simular un esternut perquè aleshores sempre està justificada la presència d'un mocador de paper... Avui m'he emocionat veient sortir la Verge del Carme, de l'església del Serrallo, portada a coll pels pescadors. Semblant em passa per Sant Pere, on les sensibilitats són, també, totes a flor de pell i de fe. Penso en el plor sense llàgrimes, en el sentiment ple i en les llàgrimes de felicitat...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada