Sempre cal donar la mà i l'altra, i acudir i arribar,
a temps, a l'hora de fer calor i costat i pau i bé.
Cal dir que sí o que no, i callar o parlar,
per gaudir i socórrer...
Sempre cal obrir la porta a la vida
i després en parlem de tot plegat...
i de què en fem d'aquesta senyora.
No deixem el xerrac per agafar la serra,
no esmolem les dents per mossegar millor.
Fora punxes, espases i xerracs,
fora violència i orgull sense seny.
Sempre cal la llibertat per estimar,
cal construir des del respecte, conciliar,
buscar el nou dia, l'esperança, la de sempre,
allò que és essència i principi.
Sempre cal ser magnànim en escreix, altruista,
complaure's amb el bé en si i per tothom,
com argument natural de l'existència.
Tampoc cal que neixin flors a cada instant,
però sí cal posar l'amor total, com cal,
per treballar el jardí i tenir cura de tot...
i el veuràs acolorit de gratitud.
Sempre cal posar en circulació
tot allò que cadascú tenim de bo,
inclosa la paciència, i ara... més que mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada