Any Espriu, l'autor que sempre ens diu la veritat, si més no la seva, la més propera a les realitats del seu entorn, considerat el narrador més original de la seva generació i poeta profund de les més extraordinàries interioritats. L'autor de "La pell de brau" (1960) ja ens havia encès tots els sentits amb el seu volum de poemes "Cementiri de sirena" publicat, curiosament, l'any del meu naixement (1946). Tot i que va començar publicant en castellà quan només tenia setze anys, "Israel", ha estat un escriptor prolífic en llengua catalana: "Ariadna al laberint grotesc" i "Miratge a Citerea" (1935), "Letícia i altres proses" (1937), l'obra de teatre "Antígona" (1939), "El caminant i el mur" (1954), "Final del laberint" (1955), "A llibre de Sinera" (1963), "Poema d'una vella i encerclada terra" (1979) i el poemari "Per a la bona gent" (1984).
D'entre els principals premis obtinguts, destaquen el Montaigne (1971) i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1972). Fou investit Doctor Honoris Causa per les universitats de Tolosa i Barcelona. Nascut a Santa Coloma de Farners l'any 1913, ha estat un mestre de ploma fàcil al servei d'una intel·ligència i sensibilitat fora de l'habitual. De la seva obra es poden extreure munió de frases que conserven la seva vigència, però... de totes, totes diàfanes i amb sentit comú, em quedo amb aquella que diu: "Els homes no poden ser si no són lliures". Fa molts anys que ha anat dient coses com aquesta, fa moltes vides que no hi ha més sord que aquell que no vol escoltar per no sentir...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada