Menjar i beure

La meva àvia tenia una petita botiga de queviures. A cops, els fills i els néts, i ella mateix, agafàvem una peça de fruita o algun petit bocí de comestible, i ella, que tenia sempre un oportú sentit del humor, solia dir: "Hauríem de vendre claus i tatxes d'enllatar", expressió que utilitzava ella en català cavero de debò, res de lapao ni cap acudit d'aquella gent que no ens entenen... suposo que es referiria a aquelles tatxes llargues que s'empren per unir com cal peces de fusta, sent un bon nexe d'unió. L'àvia continuava dient: "I així no tocaríem les coses de la parada". De vegades, cridava "la flor de València", per cridar l'atenció quan la parada era atractiva, fresca i amb alguna cosa no habitual per les nostres contrades. Una crack de senyora!

Per beure, ja queda poca cosa... hi ha tanta gent que s'ha begut l'enteniment, tanta tropa amb la voluntat comprada, tanta veu transmetent ordres de l'amo... Molts fan l'ofici del burgés: menjar, jeure... beure i no fer res!