A cops, el cavall se m'esvera, les emocions es descontrolen i els ànims s'arrosseguen, van bocaterrosa, perduts. També hi ha estones que s'enlairen, immadures, buscant temps al temps, per quedar-s'hi, en el meu núvol de plomes. M'ensenyaven allò de caure i aixecar-se, la lluita noble i constant per la vida, la reafirmació de la dignitat, il·lusió, esforç, treball, èxit... Però, de vegades, el cavall se m'esvera i tot sembla un joc de despropòsits, també hi ha fracàs quan no toca, fins i tot després dels deures fets.
Quan et rega la impotència no hi ha cap força que fertilitzi, només cal comparèixer estàtic, amb la teva inutilitat incorporada, per comprovar la demolició imparable i resignada d'allò que ni la ciència soluciona. Al final et queda el pobre consol d'haver fet allò correcte, ser prop i confiar en Déu i els metges. Ahir, a un familiar li van amputar una cama...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada