Un far

El genial escriptor anglès William Shakespeare deia alguna cosa així com que l'amor és com un far que, tot i els vents i la tempesta, onades terribles i inestabilitats variades, aguanta ferm i palplantat i resta allí, fent mal i bé, bo o millor, o pitjor, però impassible, impertorbable, mostrant-se insensible, fins i tot, a les emocions que comporten les inestabilitats del temps. Però el far també vol ser una llum que t'alerta de la costa i et recorda l'atracada a terra, l'ancorada mai definitiva, sempre esperançada, si més no, somiada. La llum del far és intermitent, com la vida, plena d'intermitències de colors, llum blanca de l'Arc de Sant Martí, color negre inclòs, i sempre volen pujar per la muntanya russa, lluny de la planura quotidiana de la racionalitat.

L'amor és aquí i allà i pertot arreu, molts cops a la fosca i al fons del cor qual geni al fons de l'ànima, també a la claror del dia o per aquelles llarguíssimes tardes a qui els sap greu fer-se nit. Omnipresent, sense por ni vergonya, l'amor és un sentiment que no controles ni raones però que utilitzes com a millor raó del despropòsit o del més sa dels pensaments naturals. El meu admirat Punset diu que en la persona enamorada, obcecada en l'ésser estimat, el mecanisme dels seus inhibidors latents sembla funcionar a la perfecció. Són hermètics. Aïllen fins a tal punt del món exterior l'atenció del subjecte que res pot interferir amb la devoció a l'ésser imaginat. D'això a deduir que l'enamorament no és la condició optima per al pensament creatiu no hi ha més que un pas, un pas que la història dels grans amors ho provaria o tindria una tendència a fer-ho. M'encanta quan diu que desconfiem o siguem compassius de tots aquells que, com els enamorats, travessen un període en què funcionen perfectament els mecanismes d'inhibidors latents neurològics, i confiem en aquells a qui els seus defectes els permeten atendre els sentiments dels altres, interessos diversos, realitats, quimeres, així com desatendre, almenys durant una estona, allò que és fruit exclusiu de les ambicions o idees d'un mateix.

Bé, sembla ser, doncs, que l'enamorat no és un pensador creatiu, potser tampoc havia pensat enamorar-se i no sap ben bé on és i què li passa i per què. Recordo la psicologia de l'home romàntic, el culte al "jo", ànsia de llibertat a la consciència, núvols i més núvols, cims borrascosos, castells enderrocats i... morir d'amor, tot i la fermesa de far que continua sent la millor raó de tot plegat. Cap a 1850 acaba l'època romàntica, moment en què el gust s'orienta cap a una altra època més consistent, el Realisme. Però... avui no toca, avui que hem caminat amb l'Antònio i el Fèlix, prop del Far de La Banya, només un record, amb segell de qualitat, per a l'amor en pau entre persones. Un far, de mar en calma i bonança total, fent d'amor segur en tota circumstància.