Quatre menys un

Havíem de ser quatre, però Fèlix ens ha fet campana, ha exercit d'avi, suposo... així que hem estat tres els que, després de "meternos un cortado entre pecho y espalda", com diria el meu amic Julián, ens hem dirigit cap a les rutes de la costa,  per on circularíem gairebé amb el pilot automàtic. Darrerament, degut a les pluges que han fet créixer el Francolí fins a semblar tot un senyor riu i inundar els camins laterals, no podem anar fins al Pont del Diable i totes les seves meravelloses senderes, per tant, toca gaudir de mar i vaixells i companys experts... també en bonhomia i convivència. M'encanten les nostres xerrades sense malícia però, com tot jubilat com cal, amb ànim d'arreglar el món i posant sempre a l'abast d'uns i altres les nostres experiències viscudes al llarg i ample de les nostres vides i viatges.

Avui, en Fernando,  tot un preuat viatger, ens parlava que havia estat a Lanzarote i havia visitat la Cova Verda, i el guia els advertia que estaven arribant a una zona molt perillosa on hi havia un precipici de més de vint-i-cinc metres i, a més, no hi havia cap protecció, així que els demanava la màxima atenció i cura total. "Mireu - els deia - ara llençaré una pedra perquè escolteu el so en arribar al fons". Tothom va quedar sorprès en comprovar que la pedreta es quedava en aquell petit rec que amb prou feines tenia un pam d'aigua. Una mena d'efecte mirall, produït des del sostre de la cova, feia que hom tingués aquesta sensació de perill desprotegit davant del suposat precipici.  De seguida tothom respirava tranquil i seguia contemplant la bonica Cova Verda de més de cinc-cents metres de llargada.

Avui, els he parlat del meu avi metge, una persona amb principis i sense finals quan es tractava de fer el bé, sobretot als més necessitats. Catòlic practicant, va tenir onze fills i els donava un duro a cadascú si els diumenges anaven a missa. El meu pare m'explicava el que es podia fer, en aquell temps, amb un duro... era el rei del "mambo", i a mi em feia pensar en aquell que es va casar de conveniència tot dient "París bien vale una misa", i convertint-se al catolicisme. Amb l'Antonio, parlàvem dels diferents tipus de jocs a què els nens jugaven, segons l'època de l'any. Crec que també anava per ratxades o modes, amb algun interès comercial. Hem parlat dels caramels que pispàvem dels rams de les nenes, de les baldufes... i la descoberta d'avui ha estat la recollida de "unas perrillas para la maya". Es tractava d'agafar algun nen o nena, el pintaven i li posàvem una mena de mantó que el cobria gairebé tot, i el ficaven en algun racó visible i... "a por las perrillas" que demanaven als vianants per a la "maya". Un plaer, sempre observant, sempre aprenent, vivint... fins que Déu vulgui.