La cobla dels enversadors

Evidentment, parlem del Delta, del vers travat pel sentit o, més generalment, per la rima o les rimes. En general i en un principi, es cantaven en castellà... bé, d'aquella manera. És una cosa aquesta que costa d'entendre perquè, fora del metge, el jutge i el mestre de l'escola, allí pocs en sabien de la llengua de Cervantes, o ho sabien prou malament. El castellà era horrorós, amb corrupcions del llenguatge, disparats de pronunciació i mescles dialèctiques que feien por. Los "ojos" eren "ocos" i "vierde" rimava irremediablement amb "pierde", hi havia "pacaritos que refilavan a la matinada", el "teatro" era "teiatro" i "las habitaciones", "aposientos", com es deia en aquella cobla del somni d'un famolenc:


        Casinta, quién te coquiera
        cerrada en un aposiento,
        la llave s'hagués perdido
        i el manyà se hubiera muerto.

Ara recordo perfectament, sent jo molt jove, a un cantant del poble, Julián del Modaco, que feia sonar d'allò més bé, tot i matxucant el castellà: Anquellos ocos vierdes, serenos como el agua... Sembla que aquests enversadors eren autèntic ídols locals i el poble que en tenia un presumia de la mateixa manera que si tingués un nedador o un ciclista o un futbolista famós. Conten que aquests cantadors consumien, en general, vi i ous perquè els aclaria la gola. D'un d'ells, potser el més famós, juntament amb l'ampostí Carriña, un tal Perot de Sant Carles de la Ràpita, es cantava aquesta cobla amb referència als ous:

        Des de que ha vingut Perot
        ja no en poden ficar lloques
        perquè s'ha begut els ous
       de Roquetes, Jesús i Hortes,
       i a la panxa en té una truita
       com lo cafè de Set Portes.

Era típica, també, en els temps de l'àvia, allò que anomenaven "picada de crestes", on els pobles veïns representats pel seu cantador més eixerit i amb més recursos, es reunien i es feien referències de més o menys bon gust, tot depenent, a cops, del vi que corria i la quantitat i l'eufòria de la gent que, qual claca incondicional, aplaudia de manera estrident cada cop que el seu representants posava en evidència al seu rival. Es feien jocs de paraules, expressions amb doble intenció i, gairebé sempre, improvisant sobre la marxa i contestant adequadament a les apel•lacions dels seus contrincants.

Recordo haver sentit als meus pares, i sobretot a l'àvia Concepció, anomenar a Boca de Bou, que crec que era de Sant Jaume, a Balaguer, que em deia que era tot un burleta i els caveros el desafiaven a que passés el riu per veure si feia el mateix. També em parlaven del Canalero, que enversava amb gràcia i bona veu. Tots tenien la seva rondalla on destacava sempre un original acordió i allò que en deien "els ferros", una mena de triangle que treia uns sons aguts molt especials, també guitarres que, molts cops, no tocaven amb els dits sinó més aviat amb pues que treien un so més nítid. No puc acabar sense recordar a Teixidor, a qui vaig conèixer, i que destacava per cantar a tot allò bo i positiu... sempre treia al sol tots els bons drapets!!