Anar a plantar a destall

Ara, les terres d'arròs es poden portar, gairebé, per telèfon però, abans, l'arròs s'humitejava i es sembrava. Un cop fet el planter, s'arrencava i es feien garbes, que es portaven als tancats per plantar-les en petits bocins i fent sempre unes posicions que en deien pota de gall. Bé, la meva esgarrifança es produeix al pensar, un altre cop, en aquest tipus de treball: arrencar planter, gairebé de nit i, després, plantar tot el dia, estacat, amb fang fins a mitja cama i aigua pel genoll... i has de recular i canviar de passa a ritme dels altres per no endarrerir tot el procés que marca el plantador col•locat a un extrem i que marca la línia a seguir.

Com els que van a tirar guano, aquest és un altre treball infrahumà. Sembla que no hi havia límits, treballaven a destall, posant a prova la resistència humana d'aquests herois, que mai acabaven bé però gaudien de prestigi i admiració... no tots podien fer-ho, si més no, seguir molts dies aquests ritmes infernals. Els veies venir que era tot un goig: calçotets de jonquet amb bossa, barret de palla, mocador penjat per la cintura, o serracaps, "cabassona" amb carmanyola, algun ou cru, ampolla de vi i tot allò que en diuen vida concentrat en un màxim d'energia i força viva. Anar a plantar a destall, com aquell que no fa res... i, ara, es fa tot per telèfon...