He anat a Reus

Per a mi, anar a Reus és sempre una càrrega emocional, altament positiva i reparadora, tot i que avui he anat consternat per acomiadar-me de la nostra companya Carme Montagut. Ho hem fet, a la parròquia de Sant Francesc, la família i tots els companys que tant l'estimàvem. El respecte i la tristesa, igual que l'esperança i la fe, eren també presents amb escreix. En el seu recordatori hi ha unes paraules de Miquel Martí i Pol que, n'estic segur, compartim tots els presents: "No tornaràs mai més, però perdures en les coses i en mi de tal manera que em costa imaginar-te absent per sempre". La Carme tenia 63 anys i, ara, com molt encertadament m'ha dit una altra companya, ens seguirà cuidant des del cel. Ha estat un matí de fosca i pluja, lleig, sense traça ni gràcia, només recuperades en el record, ulls tancats per veure i viure vivències plenes. Les tenia totes, totes les virtuts per fer fàcil la convivència.

He passat pel "meu" col•legi i he vist el til•ler i l'arbre de l'amor. Potser al jardí se li nota que ja no en té cura el Gmà Polo i té algunes herbes que no toquen. Als companys, tot i compartir la tristesa pròpia del cas, els he vist en plena forma destacant, com sempre, la salut de la Xènia que, per no tenir, no té ni una trista grip. No he pogut veure a la Mercè que, Déu ni do també... la súper bona mare que està feta. He vist a l'Antònia, la meva cuinera preferida, que ens tractava anant sempre més enllà de la professionalitat. He saludat el Director i el Gmà Salvador, que han estat correctes i agradables. He vist "les" Montse i la Compte, l'Andreu (pare i fill), la teacher, la Conxa i, fins i tot, la Trini i l'Escardó, la Dolors, l'Empar i tota la flota jove portadora de forces noves i capacitats innovadores. He vist i saludat al Gmà Grau i al Gmà Lluís, al Santi Juncosa i al Jordi Bofarull... i la resta que no anomeno quedarà inclosa en aquesta joventut amb seny que ara són La Salle, com abans ho érem nosaltres, i després ho seran uns altres... perquè "nosaltres" som "nosaltres". He vist a la Txito i al Sergi i la Clàudia, preciosa criatura. No he pujat al primer pis, no he vist "la meva classe" ni he mirat la Pastoreta per la finestra... no he vist al Jesús ni al Pep Senseric però sí a l'Albert Cuevas, que continua teclejant amb encert i sent un molt bon cap d'estudis.

Després de la pregària de comiat he tornat al col•legi amb els Gmans Lluís, Enric i Ceferino, tots parlant i recordant coses i les bromes que ens gastàvem al menjador, on ens ho passàvem més que bé i ens fèiem un descans alliberador i divertit. Ens hem arribat a la "suite" dels germans i hem fet un cafè i uns pastissos i m'he sentit a gust per la confiança i estima que sempre em demostren. Finalment, el Gmà Ceferino m'ha portat a Tarragona. Era un dia gris, de pluja, fosc, però sempre hi ha algú que t'ensenya aquella llum que pot créixer a l'interior...