Per fi... Pont del Diable!

Feia més d'un mes que no hi podíem anar... pluges i mala hora, inundacions, amb el Francolí "xulejant" de cabal i omplint d'aigua els camins laterals fins fer-los impracticables. Però avui, el sol "ditxós", com deia l'àvia, anava per feina, i tenia les senderes seques, menys un tros que hi ha abans d'arribar al darrer pont, però sempre hi ha unes pedres grosses per on anar saltant i, en un no res, ja pots continuar la marxa i, quasi a tocar, ja està el Pont del Diable. Allí fem una bona descarregada de bessons en uns banquets que tan agraïm els vianants d'aquest meravellós paratge. Volíem fer una ruta interior, Àngel, Garrot o alguna cosa així però, al final, Fernando havia de fer un encàrrec i hem decidit tornar per Sant Pere i Sant Pau i, així, ens estalviaríem el tros mullat on has d'anar fent equilibris per damunt les pedres. Clar que el preu és haver de pujar dues pendents molt costerudes i pedregoses per arribar-hi, a més de la que puja cap al barri de La Salle. Hem baixat fins la carretera que va a Valls i, d'allí, pel costat de la presó, hem creuat l'Avinguda de Francesc Macià i, passant per davant de l'Eroski, hem arribat al bar de la Lourdes, on hem fet la Coca-Cola zero reglamentària i... cap a la dutxa.

Demà faré festa perquè hem d'anar a Deltebre per fer alguna gestió i aprofitarem per veure a la família i, com no, portarem taronges, que encara en deu quedar alguna. Anar al Delta sempre em representa un desig coll avall, una inèrcia de bon so, un regal a la meva visió totalment enamorada d'aquests indrets. I em passaran pel cap tots els que hi són i els que no hi són... el pare esperant a la porta, gairebé penjat de la cortina, la mare a la cuina guisant les meves preferències; el meu padrí, amb el cap sempre bullint, tot d'idees ballant, d'una ànima emprenedora i de gran constància; Rafelet, el seu fill i el meu fillol, que segueix un estil semblant i que, després dels primers focs de joventut, és tot un ésser amb tendència a la naturalitat més efectiva; Tere, la filla, ja casada que sempre em recorda la nineta amb qui jugava la família i que ara ja té el seny i la mesura propis de la gent sana, i la mare d'ells dos, que trucava cada dia per parlar amb la meva mare; Conxita, Ricardo, Ricard i la seva companya, persones d'un altre tarannà però que són família i se'ns obren els ulls de complaença cada cop que ens veiem; la germana de la mare i el seu marit, que tant van treballar i encapçalaven, amb tota dignitat, la nostra família. Com no pensar, també, amb tota la família de la Teresa... només cal creuar el carrer Goles de l'Ebre i allí hi són tots, fins i tot els que no hi són i que sempre persistiran en els meus records, que són, sovint, presents eterns...

Volia parlar del nou retrobament pels camps dels Puig i Valls, però se m'ha creuat que demà anem al Delta i... ja sabeu què passa, què em passa, quan penso amb el Delta...