Som pares

Estem vivint un cap de setmana amb el nostre fill. La seva companya treballa aquest dissabte i diumenge i, quan això passa, el Pere ve a Tarragona... i, des d'aleshores, tot té un millor color. Ahir volíem anar a dinar a "A la vora de l'Ebre", un restaurant on fan els menjars típics del Delta, però no va poder ser perquè ho tenien tot reservat, així que vam anar a El Tiberi, un restaurant bufet típic català on, darrerament, han incorporat brasa en directe, pa torrat, carxofes, faves... i tot allò que pot desitjar qualsevol gourmet d'aquestes terres. Vam estar molt bé i vam recordar que, quan el Pere anava dins d'un cabàs, ja el portàvem per aquests sans i recomanables llocs.

El Pere està content amb la feina i dilluns ja començarà. En un principi farà de vuit a una, tot i que l'horari anirà canviant tot depenent de l'època de l'any i el tipus de treball a fer. Sembla il•lusionat i a punt. Avui diumenge dinarem a casa, toca entrecot, d'aquells de matrimoni, en honor al nostre fill, que sempre els hi fa els "ídem" tal com cal. Sa mare li farà al seu gust, i el meu al meu, és clar, i parlarem de tot, de la meva barba, de la meva entrada a Facebook, de si necessita alguna cosa, fins i tot de les vacances de Setmana Santa i Pasqua, on la Teresa i jo ja tenim algun pla pensat.

Bé, som pares i aquests sempre acompanyem, animem, alguns fins i tot donem consells que volen ser de l'experiència i que potser no tinguin sempre el do de l'oportunitat. Recordo haver llegit munió d'escrits on, al final, hi havia sempre una profunda reflexió moral, la moraleja dèiem en castellà, tot en mires per a què els bons fóssim millors, els dolents deixessin de ser-ho i els regulars doncs... cap a Melilla. Un alumne em va dir una vegada que el seu pare li havia dit que m'havia d'escoltar sempre amb molta atenció perquè jo era un home savi... I a fi de Déu que ho vaig intentar, si més no semblar-ho i semblar-l'hi a ell, i no va ser gaire complicat perquè la intenció amb el nen era sana, d'ajuda, de comprensió, de confiança.

Doncs això... sempre que dono algun consell al meu fill, tot i pensant que té una bona base educativa, sempre considero l'oportunitat del moment i que mai pensi de mi que sóc allò que en diuen un carca o algú que sempre va arrossegant principis morals com si jo fos el principi del bé. Diria, però, que els pares sempre ho fem tot per bé, fins i tot allò que fem malament, perquè sempre, en la nostra intenció, volem uns fills sans, que es guanyin la vida honradament, que siguin amics dels seus amics, que visquin bé amb la parella i, sobretot, que els esclats de la seva realització els omplin de felicitat. Un és feliç de veure com fa feliç a l'altre, i l'altre a l'un. Som pares, la Teresa i jo... una parella de dos, potser...