De vaixells i amics

Ha fet un dia preciós i, a més, avui també ha vingut Fernando. Anant xerrant tots tres la cosa es fa fàcil i lleugera, tot i que les caminades fins l'Arrabassada superen les dues hores... però, si estàs a gust, descanses uns minuts quan cal i gaudeixes de l'amistat i del paisatge, tot es fa amè i divertit, a més de sa. Els meus companys han estat patrons de vaixell i són de conversa fàcil i agradable. A mi m'encanta saber coses sobre la mar, vaixells de tota mena, mariners, llops de mar, balenes, banys entre dofins o cants de sirena embadalida i, després que la Teresa em regalés el llibre "Los barcos se pierden en la tierra", de Arturo Pérez-Reverte, i de tenir la sort d'haver conegut a aquests dos bons amics del barri, doncs, me'n vaig assabentant de moltes coses que abans desconeixia totalment. Avui, per exemple, hem estat parlant dels vaixells que romanen aturats, prop del port, vuit, deu, dotze... cada dia. No tots esperen descarregar les seves mercaderies aquí i resulta que, segons m'han explicat, la majoria estan fondejant aquí perquè és més econòmic i, així, esperen tranquil•lament la seva propera destinació. Sempre parlem dels vents: la llevantada fa que els vaixells es col·loquin mirant el sud, en fila i prop de la costa, mar de fons, marejada, marejol, el sotavent ajuda a l'arribada triomfant dels vaixells de Barcelona. Mentre, "amb seixanta anys a l'esquena i la pipa a flor de llavi, contemplant la nit serena, s'hi passeja un llop de mar". Abans, havia sortit cada nit amb una barqueta de dos metres, fondejats durant dues o tres hores, balancejant-se, minúscula entre la marejada, a les tres de la matinada, una nit sense lluna...

Uns segons amb els ulls tancats, asseguts al mirador del mar per excel•lència, i al mig de tanta ciència pràctica, un pot somiar amb els mars del sud o amb el Cantàbric amb fama de brau i reparar que aquest d'aquí no es queda manco i sorprèn a més d'un vingut del nord. Com no, el iot del xeic, el gran, amb helicòpter incorporat i dues llanxetes, tota una delícia elles, amb les quals ens conformaríem la majoria dels mortals de mitja mànega. El port és ple de canyes del Francolí, d'aquelles que van sobreviure a la cremada i que, ara, la tempesta d'aquests dies les ha arrossegades fins aquí al Serrallo. Per les platges es veuen algues mortes damunt la sorra, tenen un color marró amortit i per les terres gallegues, pàtria d'en Fernando, n'omplen carros i les van distribuint per les terres de conreu, com un adob impagable. Mar i vaixells, amics, sol i lluna plena... La mar de bonic i, a cops, dramàtic. Llocs de somni i feina, on es desfermen els castells, però sempre vols una llar prop del mar i anar fins l'horitzó per veure i viure de prop la recerca del següent. Mar i vaixells i amics...