Pujaria, un altre cop, al tren de Tarragona
i buscaria els darrers vagons que van al Delta,
allí, assegut plàcidament, observo i la veig.
Una escena de teatre actual, amb... de tot,
minifaldilles i caigudes d'ulls,
crits i xiuxiueig a cau d'orella
i en el mateix quadre, però fora de context,
"ella", tot prudència, seny i sentit,
darrera un llibre d'aquells que en diem compendi
o història universal de qualsevol cosa
a memoritzar inútilment.
Cada cop que obria la boca
era per dir alguna cosa coherent,
lògica, racional, natural, humana...
amb tota senzillesa però amb tota propietat.
Em va sorprendre aquella mirada
entre jove i penetrant
plena de silencis altament explícits.
Tot i una certa manifestació de classe,
hi veia un punt de timidesa, amb matisos,
on entraria a matar qualsevol rei de la creació.
La mirada, tornem a ella, tenia també
un caire infantil i suplicant
d'aquells tot tendresa, en plena realització.
Silencis que parlen: No em facis mal,
deixa'm créixer i et faré feliç.
Ha crescut, em fa feliç...
I tot va començar en un vagó
d'un tren que venia de Tarragona cap al Delta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada