A tirar guano...

Despuntava el dia i el verd arròs,

pàl•lid i amb gana, era un clam.

A l'era, sal i súper, guano,

per mesclar amb la pala i l'aixada,

posar-ho en sacs petits, remitjons,

i distribuir-ho pels tancats d'aigua i arròs.

I allí, els joves homes, molt homes,

cabàs d'espart penjat del coll i ple d'adob,

caminen estacats per l'aigua amb fang,

llençant grapats d'aliment mentre l'arròs,

agraït, es torna d'un verd negre.

Treball infrahumà només a l'abast

de la gent del Delta, que acabaran corbats

per a adreçar-se en el seu viatge etern.

Un ou amb cafè, fet de la mare,

o un rovell amb cervesa, de la dona, 

una barreja de cassalla i conyac,

i el paquet de Caldo per fumar...

i la força d'un cavall i l'ànim,
sempre solidari, divertit i sa
de tota la gent que viu dempeus,

tocant a terra... i a l'aigua de l'Ebre.

Sempre que recordo aquesta tasca

faig mil reverències de respecte,

admiració total, a l'abnegació,

a la fermesa, a la potència,

d'aquells que van carregats

i estacats fins als genolls

i encara s'expliquen acudits,

canten i es regalen somriures...