Mesos de costa i crosta

És el darrer dia de la costa de gener, encara que aquest any en seran tots, de costeruts, i a més amb crosta dura de pelar. Començo també el meu quadern Diari personal número 27 i estic acabant el número 12 del Parlem de... Bé, no em queixo, vaig fent i em distrec prou bé. És dijous 31 i sembla que farà bon dia, estem en ple anticicló, però per a la nit de divendres a dissabte hi ha anunciada una espectacular baixada de temperatures, per recordar que som a l'hivern. Són tres quarts de nou, tenim Mercè, la Teresa arribarà tard i jo faig el dinar, un suposar, bé, sí... és allò de l'olla exprés i l'ou dur, el Vitalinea i el Danacol i a córrer.

Madrid i Barça van empatar (1-1) amb gol de Cesc Fàbregas i del jove central del Madrid. Va ser un partit equilibrat, ple d'alternances on, cadascú amb el seu sistema, va donar el màxim de les seves possibilitats, tot i no tenir, ni uns ni altres, gaire encert de cara a porteria. Segons el meu criteri culé, hauria d'haver guanyat el Barça, almenys per un gol de diferència. Tot es resoldrà en el partit de tornada, d'aquí a un mes, al Camp Nou.

Bé, vaig a fer el talladet amb els companys i, després, caminarem una mica, no sé per on anirem, ara ho decidim entre tots. Hem anat a fer la ruta dels ponts. L'Antonio ha portat la càmera de fer fotos i ha fet un reportatge on sortim, barba inclosa, pels diferents i meravellosos racons d'aquest Francolí que sempre sobreviu a les sequeres i a les cremades del trastocat de torn. Hem arribat fins al Pont del Diable, on també hem fet fotos d'aquelles per a la posteritat i per ensenyar als néts i a la història. El meu amic diu que ho penjarà al Facebook i serem famosos, si més no, coneguts... és broma!

Avui haurem d'anar a comprar, segurament al Mercadona, i ja començarem a planificar el cap de setmana, veurem què fem, en parlem. És un quart de tres, la Teresa acaba d'arribar, tot és a punt, dinem, ràpid, bé, amb el motor més accelerat, és dijous i anem de bala, demà serà un altre dia. A Rússia diuen que si tanques els ulls, ben tancats, la teva ànima es fuga a Sibèria, i quan els obres, vull dir els ulls, has de tornar caminant. A mi m'agrada tancar els ulls sense anar a Sibèria i no tornar d'enlloc, perquè ja sóc aquí. I sóc a gust amb la vida i agraït, i vaig de marxa distesa amb parades per la contemplació i l'aprenentatge, per semblar-ho també, a més de ser-ho, un bon alumne de l'escola del seny i la bondat. Aclucaré una mica l'ull al sofà. La Teresa trucarà. Anirem a comprar. Un dia més... de pau i felicitat i agraïment.

Barba

Dedicada a tots els amics, coneguts, familiars, algun seguidor del bloc, públic en general, mares en particular i gent tota de bona voluntat, sense perill d'infart i amants de l'estètica, a més a més de l'ètica, romàntics, somiadors, seguidors de Bécquer, Don Gustavo Adolfo, a totes les joves sixtines, a més de les catedrals ben conservades, passant, evidentment, per les escoles d'art i harmonia, perquè la posteritat no es quedi només amb els clàssics consagrats, Darwin, Sean Conneri o els barbuts de la típica setmana de gener, però... sobretot a petició de la teacher més teacher de totes les "titxers", us presento, en exclusiva totalment rigorosa i única, per primera vegada a Catalunya... (música d'aparició miraculosa): la meva barba blanquinosa, deixada anar en un principi, fins que el meu fill, expert en barbes de pare, ha deixat la seva empremta. A partir d'ara, podeu riure, amb la benevolència que us caracteritza a tota la gent que he tingut la sort de conèixer. De ben segur que riureu amb mi, no de mi. Gràcies guapos, el temps passa, però sempre us sento a prop. Una abraçada!

N'hi ha per llogar-hi cadires...

Sembla que no hi ha un pam de net enlloc. La vida és, cada cop més, un teatre de lletjos i dolents, i amb molts espectadors que, sovint, els fan la cadireta. Cada dia et despertes amb la notícia d'una nova corrupció... bé, nova no, potser diferent, fins i tot original, però estafa o malversació, o blanqueig de diners per la màfia de torn, o fundació fundada per dirigir capital de tots fins la butxaca pròpia, encara que sigui una parada a l'estranger.

Em ve al cap allò de: Tot va enlaire, en conseqüència d'aquell desordre capital, la veritat és muda i la mentida té tres llengües... Els polítics amaguen veritats, com aquells que fan mil cançons, sota un joc de paraules... mira que en tenen de paraules, a cops per no dir res, d'altres per negar evidències, mostrar incerteses, engany, tot allò que no és correcte ni políticament. Sempre hi ha un estripat per a un descosit i un pegat per a un forat i un sorgit per a un calat. Evidentment, no tenen crèdit, ja ningú se'ls creu, ja en tots els partit majoritaris hi ha trampa i farsa i gats amagats de tota mena. Deu ser dramàticament divertit observar-los quan es llencen els drapets al sol:
- Doncs, mira tu!
- I vosaltres què?
- Tu calla, que ja tens el pap ple...
- Pots parlar, que els sobres t'arriben de dos en dos...
- I tu què? Ja només vius al paradís... fiscal.

Realment, ningú aixeca catifes i, sovint, es corre un vel i un fum espès i, així, plàcidament, fins l'oblit i la prescripció... i a una altra cosa, papallona! Hem passat de la màfia xinesa amb carretades de bitllets de 500 € circulant pels aeroports, a la russa, on diuen que han blanquejat 52 milions d'euros amb l'explícita col•laboració de l'Ajuntament de Lloret. El de Sabadell també fa aigües, si més no de credibilitat, tractes preferents, dubtes, favors i, com sempre, cada vegada hi ha més acusacions que no es poden demostrar. El ventilador no para ni a l'hivern i, ja se sap, esquitxa... que alguna cosa queda, bruta sempre.

Cada partit, la majoria, té les seves vergonyes que amagar i, quan menys t'ho esperes, surt una altra trama on algun desgraciat serà el cap visible d'alguna història que, tot i que va ja de molt de temps, anirà a per llarg... Sembla que sempre hi ha prou pastís com per a que callin tots. Mentre, comença a passar allò previst: robatoris a cotxes, xalets i arreu de cases i pisos. Aquell que tenia alguna reserva ho posa a la gerra, fora del país... ni es compra ni es ven, no hi ha líquid ni feina i la joventut fa surf i envia les seves peticions per treballar... a l'estranger.

Presagi

De vegades costa dormir però acabes dormint i és curiós... somiant, somnis bonics, sense fumar-te cap cigarreta d'aquelles que diuen provoques al•lucinacions. En tancar els ulls i quedar-te immòbil, veus, vols veure en la foscor, i de forma inconscient allargues el coll per veure millorat el que hi ha al final del túnel. No, no és només un miratge fictici, una il•lusió òptica... penses realment, i fins i tot et sap greu dormir, que el món ha canviat, per a bé, per a normal, per viure millor, amb respecte, amb dignitat. Suïssa només és un país molt alt i molt verd i les Bermudes un lloc de vacances sense caixes no comptables. Es poden aixecar catifes perquè, a sota, no hi ha res per amagar i no cal que calli ningú per por a la rèplica, tothom pot tirar la primera pedra perquè és lliure de pecat... encara que no té, tampoc, a qui tirar-la perquè no hi ha reu, ni perseguits, ni tancs, ni salva-pàtries.

He vist un polític amb les dents prop del pastís de tots... i no mossegava, i els sobres que abans només contenien cartes ara han desaparegut, majoritàriament, perquè la gent utilitza el correu electrònic... i no, no hi ha cap sobre incrustat per la paret, ni plens de cèntims que després no ha vist ningú, diuen. Han tornat els bitllets de 500 € i els pisos de cent metres quadrats, les persones arriben a fi de mes i estalvien per anar a estiuejar a la meva mar... tot perquè hi ha feina i es fa com cal i es cobra amb justícia. He vist un banc que no cobra comissions, ni té fins d'inversió i, a més, no es descapitalitza ni s'ha de reomplir. Tota una sorpresa, que m'ha despertat de joia i immensa felicitat, ha estat veure que tots els nens del món menjaven cada dia, i anaven a l'escola, i els mestres tenien la consideració que mereixen per part de tothom i, a més de deixar-los ensenyar en català, cobraven, fins i tot, les pagues de Nadal i de l'estiu...

He vist, entregats i a casa, els nostres cervells, investigant a les nostres universitats, a gust, en pau i amb pressupost. Els medicaments tornaven a ser totalment gratuïts per als pensionistes, i la sanitat accessible i a l'abast de tothom. Les esglésies romanen obertes dia i nit, no hi ha portes blindades, ni assegurances de robatoris. M'ha sorprès veure que la gent s'escolta i l'oposició no és per sistema, sinó constructiva, i la democràcia no significa dir el que vulguis, sense que ningú et faci cas, tot per amagar la pitjor dictadura... He vist que la pau és llei del món, com diu la cançó... Aleshores, no vull despertar!!

De tot i bo

Comencem la setmana amb molt vent però amb anticicló a tocar, instal•lat per dies i augmentaran les temperatures. El dia s'allarga i, després d'un diumenge de glòria per al Barça i el handbol, encara vam tenir temps d'anar a Deltebre a collir taronges. Avui, a quarts de deu, érem tots al de Walter i hem decidit anar a caminar, per la vora del Francolí, fent la ruta dels ponts fins arribar al Pont del Diable. Des d'allí, després de l'habitual reparació de bessons, ens hem arribat a la zona on els germans Puig i Valls tenien inscrites sobre grans pedres unes frases on proclamaven el seu amor a Déu... i als arbres. Ja de tornada, hem passat a veure l'àngel, que continua presidint el seu espai, tot i el lamentable estat d'abandonament per part de l'administració de torn... allò que podria ser culte, bellesa i cultura, entre natura, és un niu brut, destarotat i ruïnós... trist, molt trist.

Gairebé era la una quan arribàvem i no hem anat a ca la Lourdes, com fem sempre, hem marxat directament cap a casa. La Teresa avui surt a la una i volia, almenys, tenir la taula parada, les postres a punt i un parell d'ous durs pelats per a complementar unes delicioses gules amb tronquets de surimi que la "súper" tenia preparades i que només calia escalfar un minutet al microones. Perfecte, hem dinat, hem pres cafè i ella cap a classe i jo no, que ja n'he fet prou... Ara toca fer esport, escriure, migdiada, lectura, Barça, amics, cinema, fauna, geranis, taronges, família, Teresa, Pere, Mar, costa i aire, cel i Delta, i el paradís particular de cada poble petit, vi negre i oli d'oliva més o menys verge. Ara toca gaudir de tot, racionalitzar-ho i fer-ho amb companyia, amb la de la meva dona, companya total cinc estrelles, i amb el meus joves de Barcelona, tot i que volen i han de volar sols, però sota la protecció d'aquells que els estimem.

La Teresa arribarà tard, gairebé a les vuit... té curset i és formal i puntual, així els seus alumnes tenen l'exemple, a més de la gràcia docent, d'aquella que en fa de la implicació un valor capdavanter. Puc fer migdiada, no gaire, si no a la nit em costa dormir, puc mirar la tele (per la 2 de TVE) algun programa sobre animals que val la pena, o alguna sèrie, o alguna pel•lícula, o llegir... La Teresa em va regalar dos llibres, Colesterol a raya i Para diabéticos, amb més de cent vint receptes de cuina a cada un... puc donar alguna ullada. Mentre, la vida continua, hi ha de tot i bo, a cops no cal ni buscar-ho, també hi ha d'altres moments amb incerteses que vénen soles... i la vida continua.

La cosa pinta bé...

Som a casa, amb el Pere i les nostres barbes, ell negra i jo d'un gris blanquinós que fa patxoca. Anit me la van arreglar, deixant una mica de galta lliure i el coll arrodonit. Bé, és la primera vegada en la meva vida que porto una barba de més de vint dies i no me la veig malament. Potser a l'estiu, si em fa molta calor, me la trauré, però de moment... la cosa pinta bé.

Com cada diumenge, hem dormit una mica més, hem baixat a fer el talladet i, després, he estat mirant el Madrid - Getafe, que juguen des de les dotze. El Real ha acabat golejant, tot i que la primera part l'han passada sense marcar. El Barça - Osasuna, de Pamplona, es juga aquesta tarda a les set. També a les cinc, crec, es juga la final del campionat mundial de handbol, al Palau Sant Jordi, entre Espanya i Dinamarca, un partidàs, ja que han estat els millors, segur.

El conill és a punt, la taula parada, el Pere i jo a taula, la Teresa acabant de preparar-ho tot. Després de dinar, portarem al nostre fill a l'estació i nosaltres, ara sí, si no plou, anirem a Deltebre... les taronges esperen, el paradís obre el seu Nil cada cop que arribo al Delta. La nostra súper-cuinera fa la seva entrada triomfant, tenim gana, aplaudiment assegurat però, després, comença l'espectacle, pur art, això és una actriu, això és una realitat total cinc.

Espanya ha guanyat el mundial de handbol, plata per a Dinamarca i bronze per a Croàcia. Felicitats, mereixen el reconeixement de tota l'afecció, s'han esforçat amb constància i ho han merescut amb escreix. Acaba el partit al Camp Nou. Ha guanyat el Barça (5-1) amb quatre gols de Messi i un de Pedro. Partit sense història amb molta superioritat dels blaugrana, sobretot després de l'expulsió del seu central, que m'ha semblat legal però molt rigorosa. Som a casa. Hem anat al Delta, tenim taronges... la cosa pinta bé!

La Júlia

Recordo aquests dies alumnes significatius que m'han ajudat a créixer com a professor i a madurar com a persona. La Júlia reunia tot un seguit de característiques especials... filla del Sergi Pascual, ex-alumne i company a l'escola, tot prudència i seny, a més d'una certa i contrastada capacitat, i de la meva companya de quart de primària, Txell Rodríguez, tot un angelet amb molt ritme i totes les gràcies del món. Es feia estimar, cada dia i per tots, i reunia el millor dels seus pares, la reserva i la claretat mental d'en Sergi i la constància no exempta de llum de la Txell. La nena era prudent, constant, treballadora, amb un sentit de la responsabilitat impropi d'una nena d'aquesta edat. Patia per tot, compartia i ajudava tothom i s'implicava en els treballs de grup, essent sempre l'ànima de qualsevol iniciativa positiva.

A la classe era com la Mediterrània, sempre harmonitzant i temperant, amb conduccions per al bon camí de qualsevol situació que es podia donar, tant a la classe com al pati. Recordo que li encantava jugar a futbol, ho feia entregada i amb tot entusiasme amb els nens del seu equip. Era popular i estimada per tots i tenia, fins i tot, el respecte d'aquells que no valoren com cal l'esforç, la constància i, sobretot, la bondat. Estic a la sala de les maquinetes variades, i allí, prop dels geranis, tinc penjada una flor de paper.. vermella, diria que és una tulipa, amb una mica de tija i dues fulles, amb diferents tonalitats de verd, la tija més clara, gairebé marronosa i, lligada amb un cordillet prim, una targeta verda, més clara, que diu Júlia, 23-5-09 i, com també hi ha un altre cordill per poder-la penjar, doncs això... la tinc penjada i a vistes i la contemplo sovint i amb plaer, i em vénen a la memòria les bones situacions viscudes a la nostra escola.

Recordo que la Txell em demanava hora de visita i em deia que el Sergi volia tenir un canvi de parer i tal, però jo, de broma, li deia que no calia perquè sempre que la nena em sorprenia i ho feia sovint, jo sempre els feia el comentari, encara que fóssim al passadís. Al final, un dia ens vam reunir, al despatx oficial que hi havia a la porteria, i els vaig dir tot allò que ja sabien i ells em van explicar el bon concepte que la Júlia tenia de mi... va estar bé, plàcid, senzill, natural. Adéu Júlia, ha estat un plaer recordar-te. Saluda els pares i fes-los una abraçada de part meva i un petó a la Clàudia!

Dia de Barça, bici i Pere

No me'n puc estar de fer una referència al partit Màlaga - Barça que es va jugar ahir a la nit. Partidàs de tots dos, amb els blaugrana artísticament endollats i els malaguenys crescuts i eixerits. Per a què un partit de futbol sigui bo i atractiu hi ha d'haver dos equips que surten a guanyar sense especulacions i si, a més, qui guanya és el teu equip doncs... és la pera de plaer i satisfacció. Pedro torna a estar molt bé i Alves igual, ha tornat millorat i ara, fins i tot, centra bé. Piqué, el pare d'en Milan, ha pogut dedicar-li un gol, que el signaria el millor davanter del món, és a dir, Messi. El resultat final ha estat (2-4) amb gols de Pedro, Piqué, Iniesta i, com no, Messi. Ara ens trobarem amb el Madrid en semis de la Copa del Rei, tot un clàssic.

Aquest matí hem pogut fer bici. En un principi, hem sortit l'Antonio i jo i, després, s'ha afegit el Fernando quan ja ens havíem fet un faret. N'hem fet un altre i una Arrabassada, que és el que solem fer quan fa bona hora com avui. Demà vindrà el Pere a dinar amb nosaltres i, si no fa vent, tornarem a anar al Delta i, ara sí, portarem taronges del meu hort, és a dir, boníssimes. És un quart de cinc. Quan arribi la Teresa anirem al Carrefour i comprarem per al cap de setmana amb Pere... bé, millor anem al Mercadona que ho tenim més a prop, a més de més a mà i estem més acostumats i sabem perfectament on són totes les coses i, en general, ens agraden més. Estan fent Bones: un que passa drogues, trafica, té un gos a qui ha esmolat les dents, per si l'atrapen, ja que això comportaria la presó incondicional. El prota porta una ordre de detenció contra el gos... i bé, té la seva gràcia i és entretinguda tot i que, de vegades, una mica fastigosa.

Al final, res d'allò pensat, hem anat al Corte Inglés perquè volíem comprar càpsules de cafè de la Nespresso i hem aprofitat per fer la resta de la compra per al cap de setmana. El Corte Inglés mai ha estat una de les meves preferències, però avui m'he divertit i m'he distret una mica passejant pels pisos i mirant els vins i caves, els productes ecològics i, sobretot, aquella secció gourmet, cara, evidentment, però tota una temptació per als sentits. Potser, a partir d'ara, la Teresa i jo reconsiderarem les nostres actituds i ens aplicarem allò que els mestres sabem molt bé "no es pot educat si no coneixem els nens", així que, nosaltres, no cal que desestimem tant a la lleugera les coses que no coneixem gaire. Bé, som a casa. Demà ve el Pere i m'arreglarà la barba. En general, diuen que m'escau bé i em dóna aspecte de científic, algú diu que em fa més vell... deu voler dir bonic...

Un matí amb el Fernando

L'Antonio diu que ha hagut d'exercir d'avi i s'ha quedat amb un nét una mica empiocat, així els pares poden anar a treballar una mica més tranquils. A quarts de deu, ha comparegut el Fernando i hem pres talladet i te vermell i hem enfilat cap al Serrallo. Cada cop feia menys vent i, en arribar als coberts del port, camí del Miracle, a més se'ns regalava un solet encantador, que hem acabat d'apreciar com cal en arribar al nostre mirador preferit, on ens hem fet un bon bany... de vitamina D. Fernando, bon xicot ell, persona sana i agradable, planera i natural, m'explicava que els vaixells estaven ancorats amb una sola àncora i amb la proa cap a garbí perquè el vent venia d'allí. Ens hem arribat fins a l'Arrabassada on els colls del mar no estaven tan braus com ahir... deu haver menys mar de fons, com diria l'Antonio, però de mica en mica, el ventet gelat es tornava a incrementar. "Farem just", comentàvem, però aquest temps és imprevisible i el que està clar és que, aquí, no ens podem queixar gens ni mica. En passar per davant del Club Nàutic, m'ha volgut ensenyar una barqueta preciosa que tenen entre el seu fill i ell i que, a l'estiu, ha de ser una delícia. Unes canyes de pescar, unes cervesetes, un para-sol, un banyet... bé, molt bé, fins i tot m'ha dit que un dia em convidarà a fer un tomb, quan faci bon temps. Jo també els convidaré a fer un arròs al Delta, el Paradís sempre agrada a tothom, només cal tenir bon gust i, aquests, el tenen.

Avui la Teresa surt a les dues i la meva missió, d'alta dificultat i nivell, és col•locar tres talls de gall d'indi, al punt de sal i pebre, damunt d'una graella de ceràmica, tot i fent un càlcul matemàtic exacte per a què, quan arribi la princesa a casa, estigui al punt precís de cocció i servit a taula, sense que estigui refredat ni tampoc cremat. També, amb un temple subtil d'alta escola, he pelat unes gambetes que faran un aperitiu fàcil i lleuger, a més de ràpid. Un mató zero podria ser el complement ideal de tanta delicatessen. Bé, són les dues... vaig a encendre el fogó, comença l'actuació estel•lar amb un suau toc d'encenedor de cuina i aviat tot es cou i és a punt. S'obre la porta, tot ha anat bé, en vint minuts hem dinat, hem desparat taula i pres cafè al de Walter i, a tres quarts de tres, la Teresa ja ha marxat cap a l'escola. I és que, quan la tècnica i la gràcia científica s'agafen de la mà, tot rutlla...

Un dia dels meus dies

És una data d'imparells i, tot i que ahir va ser l'últim dia de la setmana dels barbuts, dia de Sant Vicenç, encara fa fred i, sobretot, molt de vent. Som a l'hivern, a l'agost farà calor, segur! Avui no he anat a caminar, tocava Pont del Diable però necessitàvem baixar a Deltebre, a l'Ajuntament, per treure un document sobre la plusvàlua, que és l'únic que ens manca per poder tramitar definitivament les escriptures i garantir que no hi haurà problemes per al meu fill. Són les deu, hora del talladet, un cop d'ull a la premsa i, després, agafaré el bus, amb el meu carnet de jubilat, i cap a Torreforta, on a quarts de dotze la Teresa sortirà i ens posarem en marxa.

Tot i la ventada de mil dimonis bufant, hem arribat a Deltebre i hem pogut enllestir-ho tot. Ara, només manca que el senyor notari es posi en contacte amb nosaltres per venir a buscar les escriptures un cop fets tots els tràmits legals. Hem decidit que dinaríem a casa, aquí al poble, i hem anat a comprar al Mercadona i, després, en un tres i no res, hem menjat prou i bé, i ho hem fet a un moble tauleta on els meus pares, quan estaven sols, també feien els seus àpats. Són les tres de la tarda i dubtem si anar o no a buscar taronges, el vent continua xiulant i aquí, quan s'hi posa, ho fa amb ganes i èxit total. Vull anar, també, a veure al meu amic Josep... no sé si ja és a casa o encara està ingressat, i si és així potser ens apropem a l'Hospital Verge de la Cinta de Tortosa. Veurem...

Finalment, hem anat a la capital del Baix Ebre, on l'amic Josep ha experimentat una millora i, tot i que li està costant una mica, la seva dona ens deia que, si no hi ha cap novetat, podrien anar cap a casa el divendres. El vent ha anat augmentant i hem desistit d'anar a l'hort a per taronges. A la tornada, i amb una certa por, ens anàvem informant de l'estat del trànsit, on han bolcat fins a tres camions i una caravana, en el trajecte de L'Aldea a Tarragona, degut al vent, que ha agafat velocitats superiors als cent quilòmetres per hora (100 - 140).

També hem vingut escoltant el debat i la votació sobre la declaració de sobirania i el dret a decidir del Parlament de Catalunya. Finalment, després de intensos debats, s'ha aprovat per vuitanta-cinc vots a favor, que són els que corresponen a CiU, ERC i ICV-EUiA. El PSC ha votat no, però cinc dels seus diputats no han votat per no estar-hi d'acord i han trencat la disciplina de vot del partit. PP i Ciutadans, al seu aire com sempre. La CUP, que de moment no em fan el pes, podrien tenir un bon espai... si maduren una mica políticament. Vist el que he vist, no he vist res que no estigués a la vista. Salut!!

Arnau Barrabeig

Al llarg de la vida professional d'un mestre, et trobes amb cinquanta mil situacions diferents, algunes agradables i d'altres on t'han interpretat malament i et voldries fondre... Normalment, la veritat sempre sura i sinó, com a últim i primer recurs, estan els nens, que ells sí que són l'autèntica veritat amb majúscules. Sempre m'agrada dir que de pares, com d'alumnes, com de mestres, n'hi ha de moltes classes... vull dir que som diferents en el nostre procés d'aprenentatge. En definitiva, tots som educables però no tots ho fem amb la mateixa intensitat, capacitat, mètode, interès, encert, implicació, classe i, fins i tot, seny, elegància i humilitat, com a contrapunt a la suficiència i excés de pit.

De vegades, tanco els ulls i m'agrada recordar aquell company que em va ajudar, aquell director que em va comprendre o aquell pare que em va agrair el meu esforç... però, de tot aquest edificant espectacle, em quedo amb els ulls de complicitat dels nens, on es pot llegir fàcilment el resultat de la pròpia actuació. Amb quaranta-un anys de professor a La Salle de Reus, quaranta de tutor, sempre a cicle mitjà, és a dir, amb alumnes de vuit, nou i deu anys, m'han passat nens i nenes de diferents característiques. A molts els he pogut ajudar, però també n'hi ha hagut alguns amb els quals no he estat a la seva alçada. Recordes amb gran plaer els alumnes significatius amb els quals t'has identificat i, fruit d'això, t'han fet sentir un bon educador.

Avui recordo, amb molta felicitat i un gran respecte per a ell i la seva família, a l'Arnau Barrabeig, un nen d'aquells que t'observa i et segueix i t'acapara i et mesura i et complau, i treballa més del deure i es veu feliç d'aprendre i conviure, essent exemple i exercint un lideratge altament positiu que ajuda en la millora del desenvolupament de la classe. Era brillant en general i espectacular en alguns aspectes, sobretot en Coneixement del Medi Natural on, a més d'aprendre's els temes explicats, s'aprenia també totes les anècdotes addicionals que la meva llarga experiència posava al seu abast, i en els exàmens, després de respondre correctament cada pregunta, afegia puntualment i amb tota mena de detalls, tot allò que per motivar o reforçar algun concepte els havia explicat. Em feia molta gràcia i crec que en gaudíem mútuament. Solia dir-li que era un "crack" i, a cops, quan m'enviava alguna nota la signava així. Algú m'havia dit que aquest nen anava de sobrat i es feia l'important davant dels companys, però a mi mai m'ho va semblar, a més, sempre que sigui sense passar-se, no em preocupa que un nen tregui una mica de pit si això és conseqüència del seu esforç i actitud. Un tiet seu és un Germà de La Salle molt estimat i intel•ligent... Adéu, crack, ha estat un plaer recordar-te...Saluda els teus pares!

Comencem setmana

Ara, ja amb nou horari, sortim a les deu, amb més presència de sol i menys fred. Així ho hem fet i jo amb tota la barba de deu dies, tal com raja, sense arreglar, platejada i amb punts negres, a l'inrevés de l'americana d'en Messi, que era negra amb punts blancs. Parada al Miracle, on avui es contemplaven una dotzena de vaixells de tota mena, i cap a l'Arrabassada, on l'altre dia vam veure un esquirol, petit però amb una cua molt estarrufada, travessar el carrer des del pins d'un xalet benestant fins als d'un altre que no es quedava enrere. Avui, destacaven unes ones que, en xocar contra les roques, s'aixecaven desafiants, gairebé arran del passeig que baixa paral•lel a la carretera fins la platja.

L'Antonio m'explica que hi ha molt mar de fons mentre mitja dotzena de joves, ben equipats i atrevits, semblen gaudir, en pla gairebé professional, fent meravellosos equilibris damunt la post plana que balla artísticament per les generoses ones de la nostra mar... Passa una mica com al Delta. L'entorn de Tarragona és bonic i diferent, independentment de l'època de l'any en què ho contemples. Sempre m'ha agradat veure el vora mar, la sorra, la platja, el mar, el meu i el de tots. A l'hivern em sona més autèntic, més real, més poètic, més propi de somnis i records, vivències de multituds i soledats o solituds.

Després de la recreació oxigenada de la incomparable Mediterrània, com sempre: ca la Lourdes, coca-cola zero total i dutxa, necessària i reparadora. Són dos quarts de dues i la Teresa encara no ha arribat. Tinc ganes de posar el conill al microones... ja la sento, es veu que ha anat a comprar alguna cosa que feia falta. Tinc la taula parada, tot és a punt, dinem, tranquils, a casa. Aquesta tarda arribarà més tard, ja que comença a impartir un curs d'informàtica (Moodle) als mestres d'un col•legi de la Selva del Camp. Crec que és un col•legi concertat el que ha tingut la sort de contactar amb la Teresa i ella viurà, també, altres experiències. Sempre podem aprendre, tots i de tot.

Són les quatre. No he fet migdiada, així a la nit dormo millor. Sempre, a aquesta hora, m'agrada mirar algun programa de fauna que fan a TV2, però avui m'he enganxat a la pel•lícula "Un hombre inocente", un clàssic del cinema, d'aquelles que m'encanten pel ben ambientades que estan, tan les problemàtiques de la presó com el drama que viuen el presoner innocent i la seva dona, que lluita des de fora sense èxit. Molt bona, amb un final lògic. Grans actors!!
 

Diumenge casolà

Cap de setmana sense Pere i amb derrota del Barça i d'Espanya al mundial de handbol. Diumenge de vent gelat i marató a Tarragona, on la gent, amb gorra i guants i molt abrigada, lluita contra el fred i els quaranta-dos quilòmetres de ciutat imperial i costanera. No, no fan massa bona cara, tot i un solet que va fent acte de presència, el vent ho desllueix tot i augmenta totes les sensacions de l'hivern...

Ens hem llevat tard i hem anat a fer el talladet al de Walter i a donar un cop d'ull als diaris, tot i que quan perd el Barça no miro els esportius... bé, aquest cop sí. Diuen que no passa res i que algun cop hauríem de perdre. D'acord, però per al meu gust hi ha altres formes de perdre, més dignes d'aquest Barça. Aquesta tarda hi ha un València-Madrid de futbol. Han de jugar dos partits seguits, el de lliga i el de la Copa del Rei, pot estar bé. A València esperen els blancs amb ganes, després de l'arbitratge tan parcial que van tenir a Madrid, vull dir a favor del Real. Hem anat a comprar una barra de pa i cap a casa. La Teresa cuinarà un conill... no sé si al forn o amb bolets, faci el que faci ho farà bé i bo, després tenim taronges o alguns postres, un cafetó i a córrer... bé, millor una mica d'inclinada de sofà, ja que a l'hora que ens hem aixecat no s'escau fer migdiada.

M'estic familiaritzant amb la tauleta (tablet) nova del Reis, i ja faig sudokus de nivell difícil i escacs nivell sis, que em costa de guanyar. També entro al correu, a la premsa, al Parlem de..., bé, és més completa que la que m'han robat i en faig un bon ús i m'entreté bastant. Ha estat un bon regal... no hi ha res com portar-se bé i,aleshores, Baltasar i companyia fan la resta. Bé, són dos quarts de tres, vaig a parar la taula... de la cuina surt una bona oloreta, sembla que l'ha fet al forn, farem els honors, quedarem bé, segur que sí!

És un quart de sis de la tarda i estic mirant el Barça B, que està jugant al camp de l'Almeria i, de moment, guanya per un gol a zero, gol de Lobato i jugant força bé i amb el mateix sistema i qualitat de tots els equips blaugrana. Empata l'Almeria als trenta minuts de la primera part. El partit promet, Déu n'hi do també els andalusos. Al descans aniré a fer un suc de taronja natural per a la Teresa i per a mi. Ha trucat la Teresa de Deltebre i ahir ho va fer la cosina de Tarragona i la Mar, la d'aquí, i el Pere, el nostre fill... tot va més o menys bé. Sembla que el meu amic Josep, de Deltebre, està poc afinat... Ànim noi!!

Esports de cap de setmana

L'Espanyol ha guanyat al Mallora (3-2) en un duel de cuers, on uns semblen sortir-se'n i els de ses illes no. Avui a les sis de la tarda, el Barça juga amb la Real Societat de Sant Sebastià. Veurem... En hoquei, el Barça ha guanyat al Candelària (5-3), un equip portuguès, que sempre són complicats, i manté intactes les possibilitats de ser primer de grup. Continua el mundial de handbol. Avui toca Croàcia...

El Barça ha perdut a Anoeta (3-2)... alguna vegada hauria de passar, el futbol té aquestes coses. Després d'una primera part amb dos pals que eren dos gols segurs, a la segona part ha acabat imposant-se la Real. No, no estem fins, estem més lents, més imprecisos... i és que aquesta maquineta, que és gairebé perfecta, si no està ben engreixadeta no funciona.

En handbol, en un partit que podria ser perfectament una final, Espanya ha perdut (25-27) amb els croats, després de moltes alternances en el marcador i oferint un espectacular joc a més de molt equilibrat. La jornada esportiva no s'ha resolt com esperava... però no es pot guanyar sempre!!

Almogàvers

Home procedent del camp, ardit i venturer que es feia soldat d'una tropa especial i escollida, que corresponia als exèrcits antics del regne de Catalunya i Aragó, la missió de la qual tropa era fer incursions per terres dels enemics. Eren guerrers d'ofici que lluitaven en cossos d'infanteria, sota el comandament dels adalils i almugatens, ells mateixos es proveïen d'aliments i d'armes. Anaven armats amb coltells, llança i dards i vestien una gonella o camisa molt curta, polaines i avarques de cuir. Eren forts, frugals i àgils.

Una mostra potent de la proesa dels almogàvers, sota l'acabdillament de Roger de Flor, l'any 1302, al servei de l'Emperador de Constantinoble, Andrònic, que es trobava amenaçat pels turcs els quals es veieren obligats a retrocedir endins l'Àsia Menor. Tot i que Roger de Flor fou assassinat traïdorament pels homes d'Andrònic, els almogàvers comandats per Berenguer d'Entença i Bernat de Rocafort, continuant llurs gestes sense parar, van conquerir el Ducat d'Atenes, de Neopàtria, els quals, més tard, en temps de Pere el Cerimoniós, passaren al regne de Catalunya i Aragó.

La gesta dels almogàvers, recollida a la crònica de Ramon Muntaner, suscità en la literatura catalana un tractament que hom troba, per exemple, a Tirant lo Blanc (1.460). De llavors ençà, el tema es refugià en la literatura popular. El moviment de la Renaixença l'incorporà, sovint mitificat, a la temàtica històrica. Al voltant del segle, el tema s'estengué al teatre amb les tragèdies de Víctor Balaguer i Àngel Guimerà. Almogàvers!!

(Extret de l'Enciclopèdia Catalana i Diccionari català-castellà Canigó)

Festa i esmorzar

Hem fet festa i, a més, hem anat a esmorzar a la Xarxa, territori comanxe de l'Antonio quan estava actiu: una de pop a la gallega, a compartir, i dos llucets i dues cuetes de rap, la mar de fresc, de mar propera, una copa de vi del Priorat, un cafè i un xupito, obsequi de la casa. Bé, molt bé, sobretot el rap, amb la seva condició de fresc i altament gustós, amb tot el seu sabor natural. Abans i després hem caminat una mica pel port, el iot del xeic, el Katara, ja no hi és, ha degut d'anar a passar el cap de setmana pels atractius d'altres indrets. El temps era inestable, volia ploure, però no ho feia com a respecte a la gent que contemplava mar i barques i gavines pescaires i voladores, o paia l'esmorzar autèntic de port de pescadors. Hem acabat al de Lourdes per fer un altre talladet i, allí, s'ha afegit el Fèlix, el nostre veí eixerit i cridaner... comentem les xafarderies del barri, la crisi, la política, tot superficialment, i després cada ovella al seu corral. En el fons, diria, és un barri de bona gent, maca, agradable, prou normal. A la tarda toca anar a comprar per al cap de setmana... sense Pere ni Mar. Dilluns comencem dieta... a mi, només em sap greu haver de reduir el consum de taronges, però cal fer-ho perquè si no aturo la panxeta creix ràpida. Anirem al Carrefour, aquest cap de setmana estarem sols i a casa... i amb tots i totes.

Una d'esport... Valdés, Víctor Valdés, porter del Barça de futbol, no vol renovar el seu contracte, que acaba el 2014, i es nega a negociar qualsevol aspecte econòmic... senzillament, vol canviar d'aires. Suposo que ser porter del Barça implica un desgast important, passes de ser un heroi a insuficient d'un partit a l'altre, però a mi, tot i que comprenc la seva actitud, em dol i tinc un sentiment contradictori envers la seva actuació, sobretot en el fet d'anunciar ara la seva decisió, crec que s'equivoca en això, a part de què a cap lloc s'està millor que a casa. De totes maneres, és respectable voler conèixer altres ambients, futbols, països... Mai ha estat fàcil renovar-lo, potser mai s'ha sentit prou valorat en una justa mesura, potser ara creu que cobra un preu a tals circumstàncies. Em sap greu, el veia acabant aquí, amb un final feliç, petó i casament i amor per sempre de Masia i Camp Nou. No m'agrada, des del respecte, evidentment.

L'últim dels barbuts...

Avui és Sant Antoni Abat, un dels barbuts, i sembla, que per celebrar-ho i per portar la contrària a la meteorologia habitual, està fent un dia assolellat, sense gaire vent i gens de fred, per la qual cosa hem pogut fer bici, a les deu com havíem quedat, i amb el Fernando, que també ha pogut venir. Hem fet la ruta inversa: Miracle, Arrabassada, Far, Faret i giravolta cap a casa, talladet i cap a la dutxa.

És dijous, dia 17, i per 17 comença l'any 1714, de trist i lamentable record... Molts expressen el crit independentista tot i relacionant-lo amb el nombre 17, així passa a Can Barça, cada cop que els partits de handbol, futbol, bàsquet, etc. arriben al minut 17 s'escolta el crit de llibertat, tot sil•labejant in-inde-independència.

Parlant de coses serioses, la meva barba ja té gairebé una setmana i les puntes blanquinoses sembla que van adquirint més suavitat, s'estan arrodonint, sobretot la barbeta i els laterals del bigoti i, al mateix temps, te n'adones que entre el pèl blanc en surt algun exageradament negre. Bé, esperaré uns dies més ja que, en principi, no em molesta, però caldrà arreglar una mica... aviat.

Faig d'amo de casa. La Teresa surt a les dues, les bajoques són a l'olla exprés, els ous pelats, la taula parada, les postres a punt... és pot demanar més? Aquesta tarda anem al Delta. A les quatre agafaré el bus i aniré a l'escola de la Teresa, a Torreforta, i quan surti anirem cap a les Terres de l'Ebre. Tenim cita amb el senyor notari per arreglar papers, després de la defunció dels meus pares. És d'aquelles coses que cal fer, sobretot per a què el Pere no tingui cap problema després, al rebre la immensa fortuna d'or i petroli que li deixarem... un suposar... je je je.

Ahir es va jugar el partit del Barça i Màlaga, anada de la Copa, i no em va agradar, sobretot Tito... no em va agradar l'equip que va fer, ni els canvis, ni el moment en què els va fer. El Barça no té dos equips iguals de bons, i quan juga l'altre es nota molt, i si es reacciona tard encara més, i et fan dos gols, un jugant amb deu. Tampoc els jugadors són màquines i, a més, no van estar molt encertats, però la cosa es veia venir, i Pelegrini anava introduint cada cop més pólvora (davanters) i Tito no va reaccionar fins que mancava un quart d'hora i ja no hi havia temps de res... bé, si, de què et fessin l'empat, i a dos (2-2). Bé, la tornada, amb l'equip de gala, pot ser un espectacle digne d'allò que poden fer aquests equips de Champions... Esperem-ho!

Anotacions

Fourierisme

De Charles Fourier, filòsof i economista francès. Sistema filosòfic i econòmic de Fourier que propugna l'organització de la societat en falansteries, comunitats on la propietat fos compartida, com a mitjà per arribar al socialisme. No figura al DGLC.

Capsigrany

Per anomenar a alguna persona de poc seny, baliga-balaga, eixelebrada. En realitat, és un moixó insectívor, prou simpàtic i de color bru amb taques blanques a les ales.

Els Punts Cardinals

Cada Punt Cardinal té associat un vent:

N	Tramuntana	S	Migjorn	E	Llevant	NE	Gregal
SE	Xaloc	O	Ponent	NO	mestral	SO	Llebeig

 

Coses del dia

Ahir a la nit, quan vaig baixar la brossa, vaig veure l'Antonio i vam quedar de sortir a les deu enlloc de les nou com fem habitualment, així potser fa menys fred i el solet ha pres una mica més de posició. Així ho hem fet... a les deu i una mica més, després de fer el talladet, hem enfilat cap al Miracle i l'Arrabassada. És una horeta d'anar i una altra de tornada, que ja està prou bé, i no cal passar-se. A la una, la Teresa deixarà el cotxe a la Ford perquè li facin la revisió del primer any i a la tarda ja estarà llest. Així que vindrà en bus i anirem a dinar a un restaurant xinès i, com és dimecres i lliura per la tarda i en principi no baixarem al Delta, podrà fer una migdiada, que prou s'ho mereix.

Avui, també, és dia de futbol... Sense massa pena ni glòria, el Madrid va guanyar, anit, al València (2-0) en un partit polèmic de la Copa del Rei, on els blancs, tenint la lliga pràcticament perduda, s'hi aferren amb tota l'ànima. El Barça juga avui contra el Màlaga, partit d'anada. Crec que l'espectacle està garantit, ja que els malaguenys juguen també un bon futbol. Messi mostrarà al públic la pilota d'or. Veure jugar a aquest Barça és tot un plaer...

Santa Estefania

Tenia una companya, professora de La Salle Reus, que es deia així. Va morir amb gairebé 100 anys, després d'una vida dedicada a l'educació dels infants. Era una molt bona lloca (com dirien al meu poble), tenint cura perfecta dels seus alumnes de segon de primària i mantenint una excel•lent relació amb tots els mestres i personal de l'escola. Recordo que dinàvem junts i, a alguns joves, ens pelava les taronges, i jo sempre li deia "Això és una mare!" i rèiem tots una mica. També li agradava tenir el respecte i consideració de tothom, en tenia dret, s'ho havia guanyat en escreix per la seva implicació. Sabia ser mestra. Ser mestre no és tan sol saber, mestre és saber ser-ho. Un plaer, companya!!

Setmana dels barbuts

Diuen que sol ser la més freda de l'any però... poca cosa més us podria dir, si no és parlar-vos de sants com Sant Antoni Abat i tranquils que no ho faré. Qui en sabia de totes aquestes coses, tota mena de coneixements de Catalunya, era el meu amic, al cel sigui, Francesc Llovet, una bona persona i una autèntica font de consulta per a tots els meus dubtes de fets i dates sobre celebracions de les nostres terres. Per fer honor a aquesta setmana, i perquè feia tems que en tenia ganes, i perquè no ho havia fet mai més enllà d'un cap de setmana, m'estic deixant barba des del divendres passat, i ho faig tal com surt, sense retocat res, tot i que sembla una emblanquinada punxeguda, altament original, sobretot a la meva cara. Quan vingui el Pere, que té experiència en barbes, li deixaré que m'ho retoqui una mica, perquè no doni sensació d'abandonament sinó més aviat una experiència nova i neta. Veurem què passa... si em molesta o em punxa o veig que algú s'espanta molt, me la trec ràpidament, ja que el Senyor no va fer gaires meravelles físiques amb mi, i no cal tampoc que jo vagi contribuint a aquestes mancances.

La setmana també ens ha portat, en el dia d'avui, molt de vent, cosa que fa augmentar la sensació de fred, tot i que, com ahir, el sol va fent esporàdiques aparicions. A tres quarts de nou, m'ha trucat l'Antonio: "Pere, hace mucho viento, no? Lo digo porque si estás en la cama no te salgas..." No li he fet una abraçada perquè no el tenia a prop, tenia una son i unes ganes de llit que he agraït l'avinentesa, he fet el tomb, he tancat la llum i... fins dos quarts d'onze. La Teresa m'ha tornat a deixar, en un plat petit i un plàstic al damunt, un mini entrepanet, pura delícia de mare, o esposa amantíssima, i me l'he cruspit en un tres i no res, boníssim, no cal dir-ho... sóc el seu fan, vull dir de la Teresa.

Són les dotze i encara no he sortit de casa. És dimarts i avui toca Mercè... li he dit que prengui una bossa de taronges perquè nosaltres encara en tenim al cotxe i aquesta setmana tornarem a baixar al Delta. Potser aniré a fer un talladet i fullejaré el Diari de Tarragona i l'Esport. La Teresa surt a les dues, però anit ja va deixar el dinar fet, i només caldrà escalfar una mica i estarà llest. A la tarda hem d'anar al RACC i després, avui sí, farem un cop d'ull per les rebaixes i potser n'aprofitem alguna. La vida continua... només reclamo una mica de salut i que la gent es pugui guanyar honradament la vida i ho hagi de robar. És la setmana dels barbuts, escolteu-nos.

Sant tornem-hi

Avui sí, ha tocat el timbre... perdó, el despertador, que porta a la Teresa a la dutxa i a mi em recorda que hi ha caminada, tot i la fresqueta matutina (6ºC). En Fernando tenia compromís i l'Antonio i jo, proveïts de guants i d'altres abrigalls, hem enfilat cap al Serrallo i Miracle (descans de bessons i contemplació de mar i vaixells). Pel que sembla, les barques de pesca eren a recer dels vaixells que esperaven torn per entrar a port, tot protegint-se del vent creient més prudent no aventurar-se. El Miracle és el segon descans, que no ha estat massa llarg perquè l'Antonio havia d'anar a La Caixa i jo també havia quedat amb la Teresa per fer algunes gestions.

En acabar els encàrrecs, ens hem trobat amb la Carme (una cosina de la Teresa) i hem anat a dinar plegats al Nèctar... prou bé, però encara tenen molt marge de millora. Carmeta, dolça i encantadora com sempre, té aquell plus d'originalitat que gaudeix el binomi Delta - Tarragona. Ella sempre em venia a veure quan estàvem ingressats a Santa Tecla, amb el pare primer i amb la mare després. En plegar de la feina, es passava per allí i jo, molts cops, sortia a respirar una mica... i això no s'oblida fàcilment. Després de dinar, ja se sap, la Teresa a l'escola i jo a fer una inclinada, gairebé horitzontal, de sofà... i dormo una mica, no massa, i penso... en el joc del Barça en boca de tots, tots aquells a qui agrada el futbol, i em recreo en la visió del iot nou del xeix, el Katara, semblant al Topaz, ancorat també al port de Tarragona, i el sol que va sortint de tant en tant, fa alluernades i fosques, fred i gairebé calor, guants i si no... fred als dits, gorra i calor i, en defecte, orelles gelades, tot indefinit, amenaçant, però per al demà proper, si no hi ha una marinada que s'emporti en núvols i ho torni a assecar tot.

Sóc a casa, són dos quarts de quatre i m'he posat a escriure, ara acabaré el Parlem... d'avui. Quan surti la Teresa anirem al Mercadona a comprar quatre coses, i potser anirem a donar un cop d'ull per les rebaixes i farem un tomb. Anit va trucar el Pere... estan bé i han començat l'any perfectament i això ens omple de joia...
 

Cap de setmana esportiu i a casa

De "panxing i sillon-bol", la jornada esportiva ha començat prou bé. El Barça de bàsquet va guanyar per vuit punts a l'Olympiacos grec, que són els actuals campions d'Europa. Va costar perquè es va lesionar Navarro i contra aquests equips no es poden fer concessions. En futbol sala, el Barça ha guanyat (5-1) al Marfil, que és l'equip de Santa Coloma que ens havia guanyat en la final de la Copa de Catalunya. L'Espanyol també ha guanyat (1-0), gol de Sergio García, al Celta de Vigo i, tot i la delicada situació, pot respirar una mica millor. El Barça B, de segona A, ha guanyat (4-2) al Xerès. Tot i la lesió de Sergi Roberto, tots els equips de futbol del Barça juguen igual i fan espectacle. L'Osasuna de Pamplona i el Real Madrid van empatar (0-0) i, com em passa gairebé sempre, si no juga el Barça, trobo que el futbol que fan els altres equips, potser té altres gràcies, però no son tan bonics i elegants com el nostres. El Madrid no juga a res i, en aquest partit, sense el "guapo", ni Pepe, ni Ramos, encara menys. El València ha guanyat a Mestalla en un partit que prometia més. Qui no aixeca el cap és el Mallorca que ha perdut (3-1) a Valladolid i s'apropa als llocs de descens.

Estic mirant "Futboleros", un programa de Marca TV, on els periodistes de Madrid, pura caverna, desvarien i no entenen res, potser només n'hi ha un que pensa com jo: el problema és el president, fins i tot més que l'entrenador. De totes formes, quan empata o perd el Madrid, sempre els miro i em diverteixo. Decebedora l'actuació del Barça de bàsquet a la pista de l'Estudiantes de Madrid, perdent per 88-66, és a dir, pallissa de 22 punts. Sense Navarro i lluny del Palau, baixen molt, massa. Passem de guanyar al campió d'Europa a fer el ridícul. Continua el mundial de handbol, però Espanya no juga fins demà, dilluns, contra Egipte, i després ens toca Croàcia en un partit que podria ser, perfectament, una final. A les nou comença el Màlaga - Barça... no serà fàcil, però si el partit és normal guanyarem.

Ara acaba el partit. Hem guanyat (1-3), amb gols de Messi, Cesc i Thiago, que ja és a punt per al Barça. Buonanotte ha fet, de falta, el gol del Màlaga. Aquest Barça és un espectacle. Avui ha tornat a donar una lliçó magistral de futbol, dominant sempre el partit i demostrant que són molt superiors a la resta d'equips. Avui acaba la primera volta de la lliga i el Barça ho ha guanyat tot menys el partit contra el Madrid, que va empatar. Cinquanta-set de cinquanta-nou punts possibles és un altre dels rècords que ja tenen. Penso que quan algun jovenet em vingui a parlar de les excel•lències d'algun equip, li diré: "Mireu nois, tot el que vulgueu, però poseu-vos firmes... jo vaig veure jugar l'equip de Guardiola i Tito, i després amb Tito sol... igual o millor".

Flors

Cal que neixin a cada instant, com deia el poeta. Flors: passionera, tulipa, clavell, rosa, lotus, nenúfar blanc, gladiols, fúcsia, estramoni, gerani, nard, àrum, cactus, azalea, campaneta, gardènia, violeta... Flors, bellesa i aroma, perfum agradable, intenció, voluntat conscient d'agradar. Rosa de Sant Jordi, tendra i viva, amor intens, vermell de cor i veritat, rosa sense espines i embolicada en un suau paper de plata... i tot serà poc o prou o molt per a la força i realitat del meu missatge. Nards que no fan miracles en principi, però són allò que a Madrid necessiten per convèncer l'estimada, també són bona garantia de presència noble i arribada fàcil les violetes que t'ha ofert la florista amorosament...

Què bonic aquell pati interior on la fúcsia exposava les seves flors vermelles, flors penjants de calze cilíndric i amb quatre lòbuls, ornament perfecte, pati total, llum. Qui no té present les oloroses flors, les solitàries gardènies amb les quals Machin volia dir t'estimo... Preciosa també la flor aquàtica, de contorn circular, blanca, flor de lotus, nom de princesa xinesa, misteri d'Orient, perfecta per guarnir qualsevol humitat. La tulipa, flor única amb sis pètals, reina d'Holanda i princesa de tot jardí que es vulgui fer notar. El nenúfar, de fulles surant i flors blanques, que sempre semblen tenir una vitalitat i una força verda admirable per a concloure en una maca catifa verdiblanca.

A la tardor i a l'hivern apareixen les camèlies, com per a dir que no tot és primavera, i una bonica sarsuela, La Dama de las Camelias, relaciona com cal dama i camèlia, dona i flor, bellesa, harmonia, conjunt coordinable de bons regals que en fa la vida. Els clavells, que sempre m'han agradat (sobretot la seva olor), són flors grosses de calze tubulós i de diferents i espectaculars colors, però, com les roses, tenen una recreació plàstica genial amb els vermells. Us he parlat tantes vegades dels geranis que només recordaré que és una planta súper agraïda, i les seves flors arrodonides són tot un regal de llum i color. És també original el cactus, sobretot els conreats com a ornamentals... són plantes de tija gruixuda però amb capacitat de fer boniques i espectaculars flors.

I de l'alta muntanya d'Amèrica i Àsia és l'azalea, de flors irregulars i agrupades en inflorescències, molt estimada en jardineria, sobretot les procedents de l'Índia, que és híbrida. Els gladiols són plantes a l'aire lliure o en hivernacles, en sòls flonjos i ben drenats, tenen molta importància en floristeria. Cada cop que neixen noves, altres flors, les campanetes fan sons suaus de glòria i les arracades de la reina, com diuen al meu poble, guarneixen el conjunt com un instrument més de bellesa i gràcia, so i harmonia, perfum, aroma, net i extasiant, presència sublime, amb tota una varietat de regals d'art viu i de presència constant en cada estació de l'any.

Flors, flors, flors... per a Maria, que és la nostra mare, i per a la mare d'aquí, i per la dona i la filla. Flors per reviure amors i perpetuar-los, flors recordant feliç tot el que has viscut amb aquells que ja no hi són, flors per a tots els sants de la nostra devoció... Flors! On hi ha una dona bonica, hi ha poesia, on hi ha flors s'olora paradís, es respira cel. Realment, cal que neixin flors a cada instant...

Països Catalans

A alguns no els agrada ni combreguen amb aquest concepte que jo mai he vist malament. Som molt menys diferents del que volen que ho sembli (repeteixo... alguns). L'extensió territorial de l'anomenada Catalunya Gran és d'uns cinquanta sis mil kilòmetres quadrats i la superfície anomenada Països Catalans és d'una mica més de setanta mil quilòmetres quadrats. En conjunt, formen una població total de més de nou milions de d'habitants, segons les darreres estadístiques. Quant a l'idioma català, a més d'unes formes subdialectals, existeixen cinc grans dialectes principals: català oriental, català occidental, valencià, balear i rossellonès. La divisió dialectal presenta aquest aspecte:

• Català occidental: zona catalana d'Aragó, Lleida, Andorra i sud de Tarragona.
• Català oriental: Girona, Barcelona i Tarragona.
• Balear: Mallorca, Menorca i Eivissa (Illes Balears).
• Valencià: Castelló de la Plana, València i Alacant (País Valencià).
• Rossellonès: Rosselló i Perpinyà.

Bé, potser em deixo alguna cosa però, més o menys, la distribució va per aquí... I vas a Fraga i t'entenen; i ara pots presentar una denúncia en català perquè els Mossos d'Esquadra t'entenen; i a València, tot i el "xe" i les seves erres finals, parlen com nosaltres, semblant als "caveros", encara que allí castellanitzem més d'una paraula que no caldria; i a Mallorca fan anar "es" i "sa" com un article, però un cop ho saps i et familiaritzes amb la musicalitat d'aquesta parla, t'hi entens perfectament; i a Barcelona "l'aiga" volen que sigui "aigua", doncs, no passa res, li diu un de Girona que presumeix i farda de tenir el català més correcte...

És cultura, és riquesa, és comunicació i m'encanten, fins i tot, els subdialectes que encara són més fortuna de la mateixa font. Diuen que parlant la gent s'entén, i jo ho faig amb algun amic, ell en castellà i jo en català, i ens entenem i podem portar una conversa normal i fins fluïda. Molts cops es busquen problemes on no n'hi ha... no es tracta d'imposar res, més aviat d'enriquir-ho, respectar-ho i valorar la llengua com a propietat i sentiment, cultura i patrimoni, per estimar i compartir, si s'escau, però mai combatre i anul•lar...

Fraseologia: GNOSI

És una parauleta, gnoseologia, d'aquelles que em fan gràcia. Ve del grec gnosis (coneixement) + logia (ciència), així que és una ciència que tracta de la possibilitat, els fonaments, la naturalesa, el valor i els límits del coneixement. Estudia els principis, les lleis, els postulats i les hipòtesis científiques i tracta els problemes del mètode, la unitat i la divisió de les ciències. De totes maneres, no figura al DGLC.

Gnosi, del grec gnosis (coneixement). Coneixement intuïtiu i perfecte de la divinitat i de les seves relacions amb el món i amb l'home. Bé, no és per res, només que si alguna vegada us la trobeu en algun llibre, doncs ja sabreu de què va. De res... no s'ho val!

A casa

Tampoc he sortit i, tot i que estic com a fluixot, potser m'estic acomodant una mica i això no hauria de passar, o cauré en tot allò que m'havia proposat d'evitar. És cert que fa fresqueta i es veu que en farà encara més, diuen que ara sí arribarà realment l'hivern. De totes formes m'he de reactivar ja. És l'última plana del quadern número onze del meu bloc "Parlem de...". Crec que he fet via i em continuo divertint, així que... més que una amenaça perquè també m'ocupa un temps, m'ajuda a veure, fins i tot mirar, recordar, reflexionar...

Avui la Teresa surt a les dues i faig el dinar jo: bajoques i ous durs, poca broma, és alta cuina de disseny i em surt al punt de sal i cocció... 10-12 minuts d'olla exprés i un pessic precís de la iodada. Sóc un linx en el complicat art de pelar ous, ho brodo i els deixo nets i polits i a punt. De postres, iogurt Vitalinia cremós i Danacol, per si de cas se li acut de tornar, vull dir al meu colesterol. La Mercè és a punt de marxar, són dos quarts d'una, aleshores entraré en acció, tot un cuiner que tindrà com a primera missió una sana neteja de mans per passar, després, a la complicada i entretinguda tasca de partir i treure les puntes de les tavelles papilionàcies (bajoques per als amics). Mentre es couen, pararé la taula al menjador, res de cuina i tal..., i quan arribi la princesa blava (pel gelat que portarà el nas) tot estarà a punt i al seu gust. Amén.

Robatori

Ahir vam tenir una tarda per oblidar el més aviat possible... Anàvem a comprar al Mercadona i vam aparcar el cotxe davant mateix del bar de l'Andrei, normal, com solem fer sempre, però aquest cop al tornar ens vam adonar que ens havien obert el cotxe i robat el GPS i dues tablets. Una pena, sobretot per la feina que la Teresa tenia a la seva i els avenços que jo feia amb la meva. També ens havíem acostumat a l'ús del GPS, d'una espectacular utilitat pràctica que ens anava perfecta. Tot plegat ens ha disgustat molt... comença a fer por, no ja circular lliurement, sinó fins i tot quedar-te a casa, on també entren en pla "Rambo" i sense escrúpols ni contemplacions, apallissen i roben com si res. Hem anat a presentar la denúncia corresponent als Mossos d'Esquadra, que ens han atès molt bé... i en català, i mirarem, si no es troba que és l'habitual, a veure si ens entra amb l'assegurança del cotxe o de la llar que tenim amb el RACC. Veurem què passa, la broma ens està en uns mil dos-cents euros i la vida no està precisament per riure d'aquestes gràcies.

Avui sí, anem al Delta a collir taronges del meu hort, emprenyats i dolguts, però contents d'anar-hi. El Delta sempre té els braços oberts, l'acollida és ferma, la gent és noble, la família sana, la visió clara i llarga... sense muntanyes ni cases altes per interrompre la contemplació plàstica de la vida. Anit, quan acabàvem d'arribar a casa, va venir la Mar (Tarragona) i les seves nenes, ma fillola i la Núria, i ens vam intercanviar regals de Reis i vam passar una bona estona, que ens va anar molt bé per aixecar una mica els ànims. Evidentment, són un encant de criatures, alguna cosa així com la Josefine, però en aquest cas son també precioses físicament. Per si algú no la coneix, la Josefine és una nana d'aspecte entremaliat i simpàtic, protagonista d'una sèrie on fa d'àngel de la guarda de diferents personatges que passen per situacions complicades i on ella intervé per reconduir situacions i, al final, tot acaba bé i ella desapareix...

Hem anat al Delta, hem collit uns 120 kg de taronges, amb bona pinta, més madures, boníssimes. Hem vist a la família, els que hi eren, ja engegats a la vida quotidiana. A la tornada hem passat un altre cop per la comissaria dels Mossos per donar les fotocòpies de les factures i els números de sèrie dels objectes sostrets. Ara, la denúncia ja té tots els ets i uts reglamentaris i nosaltres ja la tenim per presentar-la a l'asseguradora si s'escau. És un quart de vuit, ja som a casa, i els ocellets sempre m'expliquen coses... m'han dit que Ricardo llegeix el meu bloc i això em fa il•lusió. Benvingut a la barca, molts cops, alguna cosa de les que dic només són a l'abast de nadius com tu... persones com tu!!

Empiocat - escola

No tinc febre, però encara no circulo com cal. Avui tampoc no he anat enlloc, bé... sí, he anat a esmorzar a la grangeta Sant Vicenç, on els diaris fan totes les referències a les quatre pilotes d'or consecutives que ha aconseguit el millor jugador de futbol de la història, és a dir, Lionel Messi.

Quan tornava cap a casa, després de fer un tomb pel Serrallo, he passat per davant del pati de l'escola i no he pogut resistir la temptació d'aturar-me una bona estona i contemplar, a distància, mestres i nens en el seu esbarjo de les onze. Hi havia una calma en moviment... un grupet de petits amb un nen de color que ho passava pipa; una púber amb grans en un racó, prop d'on jo els observava, semblava trista però no molt; els més grans enraonaven per grups, com parlant de les seves coses de grans; al mig, dues mestres joves, amb texans ajustats, i dues de més grans s'explicaven la vida de família i torrons, però sense perdre de vista la canalla, no massa cridanera, però sí activa i feliç. El pati de l'escola... ara se n'apropa un que ve de la pista de bàsquet i es queixa que un altre nen ha xutat la pilota de bàsquet... Coses de l'esbarjo: m'hi està o no amic o amiga, juguem a corda, a metges o a mestres, a futbol o a bàsquet, sempre hi ha algú que camina sol, sempre hi ha algú que se n'adona...

L'hora del pati és, molts cops, un temps d'autenticitat on el mestre, només observant, veu coses dels nens que potser a classe serien impensables, al igual que passa a les sortides culturals o a les excursions i a les colònies. A dos quarts de dotze ha tocat un timbre suau (jo gairebé no l'he sentit) i els alumnes, tranquil•lament, sense fer files, ni córrer, ni xisclar massa, han anat entrant a les respectives classes... només un parell s'han endarrerit perquè, mentre esperaven, feien els últims tocs a una pilota nova del Barça, que els han deixat els Reis. M'ha agradat de veure aquest primer pati de l'escola veïna, sobretot la naturalitat de tot plegat, on els nens feien de nens, és a dir, que feien de tot i bo, i els profes feien de mestres que és el que ha de ser. Des de la finestra dels geranis veig l'escola i sovint sento soroll, per a mi bona música, de nens i els veig fent gimnàstica o fent jocs i passant-ho d'allò més bé. Per molts anys!

Bé, són dos quarts de dues. Vaig a parar taula, escalfar una mica les llenties i esperar una mica que arribi la reina de la casa, que avui ja ha començat la tasca. La Mercè ja ha marxat i ens ha deixat una llista de coses per comprar, així que aquesta tarda toca Mercadona i, a més de verdures i alguna cosa per la planxa, comprarem els productes de neteja que ens demana. Demà sí, si Déu vol, anirem al Delta... hem de collir taronges, ara és l'hora i estan bé de madures. Carregarem el cotxe i en vendrem algunes bosses... Bon any!!

Esports, casa i refredat...

Són tres quarts de deu. Ens ha despertat un tècnic que venia a fer una revisió del gas, tal com estava previst... encara que no ho recordàvem. Bé, ja està feta i sempre estàs més tranquil. El refredat continua el seu curs de malestar general, però potser començo a arrancar una mica... de totes maneres, potser deixarem per dimecres la collida de taronges al Delta i així estaré més recuperat.

La jornada esportiva del cap de setmana ha anat prou bé. El Barça va golejar a l'Espanyol (4-0) amb gols de Xavi, Pedro que en va fer dos i Messi, de penal. Pedro encara en va fer dos més, però li van anul•lar per fora de joc, un d'ells inexistent. Aquest noi canari s'ho mereix tot perquè es deixa la pell en cada partit... per mi és el més generós de tots, encara que tots ho són, vull dir amb l'entrega i l'esforç total. L'Atlètic de Madrid només va empatar (1-1) amb el Mallorca i ja és a onze punts del Barça. A més, veus jugar a uns i altres i els blaugranes mengen a part, juguen un altre futbol, són únics, irrepetibles, extraordinaris... Cal gaudir-ho ja que serà molt difícil que puguin tornar a sortir i s'ajuntin en un mateix equip jugadors com Xavi, Iniesta, Busquets, Messi, Pedro, Piqué, Puyol... El Barça B va guanyar a Vila-real (1-3) aconseguint una victòria de prestigi i amb filosofia barça. Victòria, també en futbol sala, ajustada (4-3), tot i anat guanyant 4-0 sobre el Galdar canari. Empat (2-2) en hoquei damunt patins a la pista gallega, cosa que fa que encara vagin primers... els gallecs, clar. Pallissa en bàsquet, doblant i fent gairebé cent punts al Laguna Aro i fer oblidar l'última derrota a Europa. En handbol tenim la major part de jugadors a les seves respectives seleccions nacionals i fent el millor paper, com sempre. Espanya prepara el mundial, que tindrà lloc a casa seva, apallissant els adversaris com ha fet darrerament amb Xile o Brasil. Valero Ribera diu que es pot guanyar el mundial si tot va segons les seves previsions... El Madrid va guanyar (4-3) a la Real Societat de Sant Sebastià, tot i jugar amb deu la major part del partit. Continua el xou del portugués, que ha tornat a deixar Casillas a la banqueta i es baralla amb tothom, diria que sobretot amb sí mateix. Mentre al Madrid hi hagi el senyor Florentino i Mou d'entrenador, aquest equip serà tan pobre que només tindrà diners. És la meva opinió, evidentment, i jo sóc culé, és clar...

No sé si baixar a fer el talladet o esperar a la Teresa. Millor baixo i que la senyora descansi al seu aire, ja que demà a primera hora haurà de ser a l'escola. Demà tornarem a fer dieta de planxa i verdura, ens convé perquè ens hem passat tres pobles... no és tan difícil!!

Sense taronges però amb Messi

Estic un pèl millor, però encara no en condicions d'anar al Delta i collir taronges... ho farem, si Déu vol, el dimecres a la tarda que la Teresa lliura. Ens hem anat a acomiadar de l'Amadeu i, a partir d'ara, dinarem a casa i farem tot allò de la planxa i verdura cuita o crua i fruita i begudes sense sucre...

En arribar a casa, gairebé m'he enganxat a la gala de lliurament de la Pilota d'Or. Des de Zurich (Suïssa) hem escoltat i vist com Messi guanyava la seva quarta Pilota d'Or, amb un 41% dels vots, davant de Ronaldo, amb un 23%, i Iniesta, amb un 10%. Messi, el millor de la història, per si hi havia algun dubte... i només té 25 anys! Vestit per l'ocasió... un periodista li ha dit "Vestit per l'èxit" perquè anava fet un figurí, un cromo, amb americana llampant i puntejada de blanc que li donaven elegància i distinció, tan gran com ho és la seva classe futbolística respecte dels altres. Del Bosque, tot un senyor ell i amb missatge de seny, ben proclamat i dirigit, ha guanyat el premi al millor entrenador de l'any.

A l'equip ideal hi ha: Iniesta, Messi, Piqué, Alves i Xavi, la qual cosa demostra la taca blaugrana, que a la selecció espanyola encara és més gran, fins a nou jugadors algunes vegades. És el poder immens de la Masia qui ha fet possible gaudir d'aquest futbol diferent, de toc, únic, i que no em sorprèn que diguin que avorreix, perquè anar perseguint ombres tota l'estona ha de ser molt avorrit, tant pels jugadors com pels afeccionats i partidaris dels equips rivals. Guardiola ha vingut des dels Estats Units com a entrenador del Barça i ha donat la cara i suport a la festa, cosa que no ha fer Mou, depreciant, un cop més, penso jo, als seguidors blancs. Pep diu que l'any vinent entrenarà... la cosa està en si ho farà a Anglaterra o a Alemanya. Ara per ara, està molt bé, perfeccionant l'anglès i dedicant temps a la família. Pep, tot un crack, gran entrenador, gran persona.

Demà comença el segon trimestre i he fet un correu als companys: "Hola companys!! Feliç Any Nou! Vosaltres sereu el millor regal de Reis per als vostres alumnes. Molt bon començament de trimestre!! Ànim sempre! Sigueu feliços!!" La Teresa també comença i, en dimarts, surt a les dues, així que hauré de fer d'amo de casa, tot i que segurament deixarà alguna cosa feta. Al final encara no faré bici, prefereixo recuperar-me una mica més, ja que un refredat mal curat, com diuen al meu poble, l'arrossegues un munt de temps... Fan una pel•lícula d'aquelles bones d'abans: "Adivina quién viene esta noche", amb Spencer Tracy, Sidney Poitier, Katharine Hepburn... El film és bo, val la pena d'escoltar i veure, m'encanta tant el tema com l'actuació dels actors i actrius. Tracta del racisme, però des de les dues vessants: noi negre, noia blanca i les respectives famílies i prejudicis...

Tarda de Reis...

Hem baixat a afer el talladet, amb el Pere, i hem vist a l'Antonio. Hem quedat que el dimarts farem bici, encara que, ja el dilluns, ell i el Fernando aniran a caminar... jo procuraré ser-hi el dimarts, si el refredat millora una mica. He mirat el sorteig de la loteria del Nen i, evidentment, a Tarragona i a mi no ens ha tocat res, però demà serà el dia de la salut... que ja em conformo. El Barça juga contra l'Espanyol a les set i el Madrid a les cinc... Ja sento l'olor del "calent" i em fa il•lusió, després portarem el fill a l'estació, una ració de sofà i tarda de futbol... pot estar bé, segur.

Hem dinat genial... com sempre, la Teresa ho ha brodat i és que, a més de totes les qualitats del món mundial, és del Delta i això és un plus per fer com cal les nostres especialitats. Hem acabat amb un mató sorpresa que ha completat a la perfecció tanta delícia. Ara els acompanyaré a portar el Pere a l'estació... abans, però, farem un cafè i, després, la Teresa i jo tornarem a casa per l'inclinada de sofà i la tarda de futbol fins les onze en que acabarà un Mallorca - Atlètic de Madrid, que no està gens malament...

Alguna cosa més que un respecte

A la Basílica del Pilar hi ha dues bombes que no van fer de bomba... ara només guarneixen, són testimoni de tanta llum i fe. Mentre, la Verge, que no vol ser francesa, contempla com l'Ebre passa amb silenci i, sota del seu mantó, canalla d'arreu, convenciment d'una bona protecció... i amb foto per a la posteritat. La Plaça del Pilar és una festa i es veuen coses... des d'aquelles senyores de visita diària i convenciment profund, fins als qui van a veure el pessebre de mida natural i escena rural, o els que es guanyen la vida oferint Pilarica en totes les seves versions. En plena visita, te n'adones dels diferents santuaris amb els seus devots específics (ens va encantar Santa Llúcia) i el vigilant dient que no podíem fer fotos, tot i veient que n'hi havia d'oficials i consentides... al final, tothom en feia, normal, com també ho és que t'emportis un record de Saragossa i, com no, sempre busques i trobes i compres una Basílica amb Verge, encara que només sigui una porta que, després de veure una ciutat tan bonica, et transporti cap a la transcendència. També penso en la bellesa artística i en la quantitat d'esglésies, gairebé a totes les places i carrers, algunes obertes i a l'alçada de les seves espectaculars façanes. Col•legis preciosos, escoles Pies o de La Salle, el Seminari, la Seo, zona universitària, bancs i caixes espectaculars, hotels de prou estrelles, etc. Per al visitant, és una ciutat amable i espiritual i mereix alguna cosa més que un respecte...

Continuo empiocat, però sense febre, tampoc perdo la gana i m'he menjat un entrepanet de mare que m'ha fet la Teresa. El Pere ja s'ha gitat i nosaltres mirem un CSI. Demà tornarem a quedar sols però, abans, farem els honors al "calent"... poca broma!!

Demà, Reis...

Avui, cavalcada de cavalls o camells cap al pessebre, amb bou i mula, o no, però amb el cor de la mainada en un puny, la recompensa per ser bo i el carbó per als dolents. Una estrella també anava en la mateixa direcció, alguna cosa passava que no era habitual. Diria que a aquella menjadora amb palla li mancava llum, i el Nen Jesús va fer claror total...

El primer dia a Tarragona i parlo amb sons estereofònics, vull dir amb raspera, nas líquid, gola i pit adolorits, tos que va baixant... i tot allò que passa en aquests casos, encara que no tinc febre, si no em tocaria fer llit, cosa que no faig des què em poso la vacuna de la grip. He anat a veure el farmacèutic nou, que és un xicot molt agradable, i m'ha recomanat algun Efferalgan i un Bisolvon Antitossiu i una mica de paciència i... a córrer. Si no hi ha febre, no hi ha antibiòtic, i la resta són només alleugeridors d'aquest estat incòmode.

La vida continua a l'any 2013. Fa un dia preciós, amb sol, sense vent, sense sorolls, pacífic. La Teresa ha anat a comprar. El Pere no marxarà fins demà, després de dinar. Avui i demà dinarem a casa i, tenint al Pere, pot passar de tot i bo, i jo ja tinc el millor Reis... la dona i el fill a casa i la resta al cor, tots al cor. La gent descansa, les vacances s'acaben, l'escola comença dimarts i, abans, dilluns si estic millor, anirem a omplir el cotxe de taronges...

Una estona de records... A l'escola, uns dies després de començar les classes, deixàvem que la canalla portés a classe alguna joguina, moltes de les quals no sabia què eren, no ho coneixia, i en gaudia de les explicacions dels alumnes. Sempre recomanava demanar llibres... n'hi ha de molt divertits, i algú em mirava de forma entremaliada. A cops, tenir un passat llarg i ample, i fins i tot ric, et dóna l'oportunitat de reviure situacions que et comporten un gran plaer i t'omplen de bones sensacions...

Mare i fill han acordat que demà farem "calent", el nostre menjar típic del Delta: col, arròs i fesols, enriquit amb cua, peu, orella o morro de porc... no sé de què anirà aquesta vegada, però el millor és el fet amb cua, i la gràcia que té la Teresa en fer-ho. Dimarts començarem a fer bondat, ja ho sabem... allò de planxa i amanida verda, o verdura cuita a la nit, coca-cola alemanya zero total i a córrer... tinc ganes d'agafar la bici i contemplar l'entrada dels vaixells, i anar al mirador del Miracle i baixar fins l'Arrabassada contemplant l'esplèndid espectacle de la costa. També caminarem, sobretot els dies de vent, i anirem per sota els ponts del Francolí i les rutes del Pont del Diable. Tot territori familiar i estimat, com els meus companys del barri que, de ben segur, ja deuen estar a punt de començar la marxa...

Ja som a Tarragona

Després d'un dinar de família espectacular i una estada a gust i a cor a la casa del Delta, avui toca arreglar quatre papers i ja marxarem cap a Tarragona. Ens hem acomiadat de tots, també de Nicanor i hem anat a la Cooperativa de Cambrils, hem comprat una garrafa de cinc litres d'oli d'oliva verge per al Pere i alguna coseta més, pròpia del terreny... Eren dos quarts de dues, estàvem prop, Vilanova d'Escornalbou és tota una troballa, Ca l'Amadeu el millor, la millor descoberta natural de la dècada. Com sempre, l'atenció, el tracte familiar i la qualitat natural del servei i del servit és immillorable, almenys per al nostre gust... el Pere ja en gaudeix com nosaltres. Avui ens ha sorprès amb un bacallà a la catalana, amb pinyons i una cebeta caramel•litzada que era una autèntica delícia, Gran Mets, a part, i tota la seva varietat de postres casolans. No em cansaré de dir-ho... visita molt recomanada.

A quarts de cinc ja érem a Tarragona, però el fuster del barri ha vingut per acabar d'arreglar algunes cosetes i ens ha impedit fer una bona migdiada, però ha fet una bona feina i ens ha solucionat algun problema. Són les vuit. La Teresa és a la sala de maquinetes variades i de geranis, que aguanten ferms l'hivern com si res. El Pere és a la seva habitació i la Mar ja torna a ser a Inca (Mallorca). Jo sóc a la taula del menjador mirant-me una de "rangers" i escrivint i recordant Saragossa i Delta, família i amics, veïns i poble...

Deltebre, dotze mil tres-cents habitants de la més pura bellesa natural. El batlle de Deltebre, un mestre company de curs de la Teresa, és d'Esquerra Republicana... feia patxoca veure, a l'ajuntament, una estelada penjant de dalt a baix i que lluïa poderosa, omnipresent, com a símbol de properes i sanes intencions. Deltebre, qui t'ha vist i qui et veu... ara hi ha, fins i tot, zona blava i el mercat, que tant va tardar a tenir, ara els dijous talla el carrer central del poble, Goles de l'Ebre, i per arribar a casa... has de donar la volta al món. Evidentment, no podem viure a espatlles al progrés i als avenços, d'això que, tot i les contradiccions, en diuen desenvolupament natural però, a mi, el meu poble m'agradava més quan semblava un paradís... Cadascú construïa on volia, mirant al sol o buscant-lo a l'esquena o de costat, l'hort era prop de casa i el galliner amb ous i pollastres també. Molts tenien una era per solejar l'arròs i també n'hi havia que es criaven un porc que els garantia l'hivern. La gent penjava tomàquets i embotellava préssec i feia fruito... la gent tenia un rall i un gamber i una reixaga, i un mar no acotat i un riu amb menys contaminació, amb bussons calats per a l'angula, molt més abundosa que ara. Molts cops dic que m'han urbanitzat el paradís i, aleshores, això no pot ser bo de cap manera... però una cosa és la poesia bucòlica i l'altra la crua realitat de l'acció humana...