Fèiem sortides molt maques, procurant que tinguessin sempre allò que ha de tenir una bona excursió: una raó científica, de descoberta, de coneixements... però també amb el seu rerefons lúdic i divertit, per fer un dia de convivència diferent i agradable.
Recordo que, a tercer de primària i amb el professor Miguélez (al cel sigui), vam anar caminant fins al Parc Samà i, en tornar a l'escola (La Salle de Reus), encara van fer un partidet de futbol. També solíem anar a Alcover en tren (molts nens no havien anat mai) i d'allí a l'Ermita del Remei i, algun cop, arribàvem fins al Niu de l'Àguila per un senderisme preciós i a vegades complicat. Recordo un parell d'accidents, un al Parc i l'altre al Niu, que em van ensenyar que s'ha de ser prudent i previsor, i que tot, a l'escola, ha d'estar preparat amb molta cura, i les sortides encara més.
A quart de primària, i amb les meves companyes Txell i Marga, anàvem al Delta, on els parlava de l'arròs i les angules, les polles d'aigua (els nens reien sorpresos) i ànecs de coll-verd... Anàvem a l'Ecomuseu a veure el silur i altres peixos típics, fèiem el viatge en barca recorrent els darrers cinc kilòmetres de l'Ebre fins arribar a la mar... Era un dia Delta, especial, bonic, diferent.
Cada any anàvem al zoo de Barcelona... vaig acabar amb més de trenta visites. Em posava al davant i fèiem el recorregut pel parc, sense oblidar res: dofins, mamífers, rèptils, ocells, herbívors, zoo domèstic... Em sabia tots els raconets, lavabos, llocs per dinar... Recordo que, a l'hora de dinar, havíem d'espantar els coloms, sobretot per la professora Marga, que la posaven molt nerviosa, però ho passàvem bé. La professora Txell portava Mikados (unes barretes de xocolata) i jo solia portar una mica de pica-pica: olives, cloïsses, musclos... Estàvem bé, i la canalla gaudia emocionada i sense perill.
Els darrers anys vam començar anar de colònies. Primer, a Tamarit, on vam passar una nit en vetlla per un incendi proper d'on ens arribaven cendres preocupants. Després, les vam fer a Vilanova de Prades, on també estàvem molt bé. Finalment, vam acabar a casa, a Sant Martí, una propietat de La Salle, on el nostre estimat professor Àlex i la seva senyora viuen i en tenen cura.
Tots, records bonics, amb esclats de nens, olor de llapis, música de teclats... vida, única, de professor.
