Demà, any nou...

Avui... darrer dia de l'any 2012, demà... primer del 2013. som a la imperial Tarraco, un dels meus amors preferits. Aquesta tarda marxarem cap al Delta, amor total, i allí faran cap el Pere i la Mar, demà, per menjar canalons (poca broma...) i començar l'any amb nosaltres. Hem dormit a casa, al nostre llit, que sempre és una altra i millor història. Ara anirem a comprar quatre coses perquè els canalons siguin de debò, tot i que no tindrem el pollastre que Teresín ens tenia a punt per aquestes dates, vull dir criat a casa amb moresc i tal...

Estic ja bé dels peus i la cama, només necessitava una mica de descans després de passejar-me l'esplèndida Saragossa...també el meu llit fa miracles! Tot bé, perfecte, un final d'any amb la Teresa i els joves prop i amb el convenciment de què els nostres pares, des del cel, ens contemplen i fan aquell somriure fi de bondat i protecció que tant ens reconforta.

La meva dona i jo ja ens hem posat els reis... ens hem comprat una càmera Olympus per fer fotos de tot allò que ens agrada i que, després, pengem al bloc, i una tablet nova per mi ja que, segons l'experta en maquinetes variades, la que tinc ara es va quedant antiquada i que el meu progrés adequat en les noves tecnologies mereix fer el pas següent... i jo, a callar i aplaudir. Ahir a la tarda van venir la Mar, de Tarragona, i els nens i vam parlar dels viatges i dels nostres bons desitjos envers l'any que encetem. Són molt macos, familiars i entranyables...

Dinarem a casa i, després, cap a Deltebre falta gent... no cal dir que, per a mi, és sempre tota una il·lusió i un mar de records i sentiments, la profunditat dels quals és com una font d'on brolla l'origen i l'essència de la meva existència, que després la Teresa i La Salle han acabat de forjar una cosa prou digna, tot dit sense fums però si amb una certa estabilitat emocional i anímica. Feliç 2013!!

Darrer dia a Saragossa

Són les deu i som al Cafè di Roma, esmorzarem i anirem a buscar la maleta i la deixarem al cotxe, que tenim al pàrquing Salamero, i després anirem tranquil·lament a veure el palau àrab. El palacio de la Aljafería és patrimoni de la humanitat i és un dels monuments més representatius i emblemàtics de l'art mudèjar aragonès. Aquest palau islàmic (s. IX) és un dels grans cims de l'art hispanomusulmà i es veu que d'aquí van sortir moltes idees per construir Los Reales Alcáceres de Sevilla i La Alhambra de Granada. Amb la reconquesta de Saragossa per Alfons I, es va convertir en el palau cristià medieval dels monarques aragonesos (s. XII), ampliant les dependències amb alguna capella. Posteriorment, el 1492, es va convertir en el palau dels Reis Catòlics, amb certes aportacions arquitectòniques pròpies del Renaixement i a partir del segle XVI, amb Felip II, es va convertir la Aljafería en un recinte emmurallat exterior amb una imponent fossa de circumval·lació. Realment, molt bonic... ens ha sorprès i ens ha deixat bocabadats els sostres per les seves espectaculars formes i colors i per les diferents arcades fetes amb molta traça geomètrica. Sí, visita obligada a Saragossa.

La visita acabada, se'ns ha acudit de buscar i anar a veure l'escola de La Salle Gran Via, al carrer Santa Teresa de Jesús, 23 de Saragossa. Així que hem agafat el tramvia i, al cap d'una estona, ja baixàvem a la parada que hi ha just al davant. Ens hem apropat a contemplar l'edifici de l'escola i, després, i a l'altre costat de l'avinguda, hem vist el Campus Universitari. A l'hora de dinar, ens han posat un altre mantelico i hem volgut provar el cochinillo, que era l'especialitat de la casa i... per fi li he vist la gràcia, ja que mai abans m'havia convençut. Després, cap a les quatre, hem enfilat cap a casa i a dos quarts de set arribàvem sans i estalvis. Tot un plaer, un viatge ràpid però molt ben aprofitat...

Amor...

M'agraden totes, la que més... la meva dona, i sóc d'amor fàcil, ho faig sense problemes, veient sempre la part atractiva de qualsevol forma de vida honesta. La meva darrera part del cor s'ha quedat a Saragossa... la ciutat, la seva gent, la seva parla, el seu menjar, el seu vi, la seva gràcia de diminutiu dolç i espectacular tendresa, les seves esglésies de torres guarnides d'art, campanars que rasquen el cel i toquen glòria, Goya que és un tot a part, geni total...

La gent, a partir de les vuit de la tarda, surt de tapes, una família amb bessons i un altre en braços, la Teresa i jo davant d'un remenat d'ous estrellats amb pernil de Terol, i cada cop entra més gent... i el Tubo és ple de gom a gom, i no perquè sigui estret, ni molt menys. Saragossa, ciutat plena de persones al carrer, edificis uniformes i plens d'història, poble amb riu i jota, seu oficial de la noblesa, un encant, una delícia...

El cambrer que ens ha servit ha volgut posar-nos un mantelico, perquè fa més de sopar i la noia rossa de l'Umai, que es pot mirar de cap a peus, ens ofereix unes hierbicas, tot dient que són un bon digestiu. Aquí tienen el papelico de la compra, diu el senyor de la botiga dels records. La Pilarica o Los mañicos són noms de diferents botigues de tota mena.

Demà enfilarem cap el desert de Los Monegros, de terra blanquinosa i gairebé deixada anar, i sense pobles. Travessarem part del territori d'Osca i dormirem a Tarragona, que també és el meu amor. Però ara ja en tinc un més: Saragossa!!

Seguim amb els manyets

Hem anat a esmorzar a un Cafè di Roma que hi ha aquí al carrer Alfonso I. Estem a dos graus i fa una boira tan espessa i freda que he hagut de posar-me una gorra, però bé, tot molt bé, fins i tot la xocolata amb xurros, propis del temps. Ahir al tard, vam anar a veure la Plaça d'Espanya i pel carrer de la Independència que la travessa, amb tot un seguit d'arcades plenes de comerços, gent i molta animació, ens va sorprendre la quantitat de top manta exposant al terra tota mena de material, de procedència indefinida, amb una tranquil·litat que no tindrien pels nostres indrets. Anem cap al Museo de Zaragoza. Està situat a la Plaza de los Sitios, al seu costat té l'escola de Belles Arts i, una mica més enllà, una escola pública en un edifici de l'any 1900 que és una bellesa. El museu és preciós, gratuït, i té una passada d'estils en diferents sales que totes donen a un pati central que és una meravella. El primer pis, dedicat a Goya, marca diferències i podria explicar un de tants perquè de la visita a Saragossa. Aquest bon senyor era genial i ha arrossegat a una sèrie de seguidors, a tots els nivells, que han fet escola diferent i única.

Al sortir, tot i la boira, hem tornat a veure el riu Ebre i, ara sí, ens hem apropat pels miradors del Pont del Pilar i per altres del passeig lateral, i els ànecs i les mudes, i les garses i algun bernat, ens han ofert tota la seva naturalitat, des d'uns vols amb suau patinada sobre l'aigua, passant per extensió d'ales d'una garsa real, fins a les capbussades d'un coll-verd, cul enlaire ell, la mar de divertit. Sí, sí, molt riu, amb molta fauna, amb molta vida... llàstima que al Delta cada cop n'arriba menys.

Hem comprat alguns records de Saragossa per la família i amics, i hem dinat a l'Umai. Hem descansat una estona i, a la tarda, hem agafat el tramvia a la parada del Cèsar August i hem baixat a la de l'Emperador Carles V, davant mateix del parc de José Antonio Labordeta, amb un jardí botànic fantàstic i unes fonts amb sortidors de tota mena, espectaculars colors, simfonia de formes i gràcies dignes de veure, bonic de debò. En sortir del parc hem caminat una mica, no gaire, fins arribar al camp de futbol del Saragossa, l'estadi La Romareda, que em feia il·lusió de veure. Davant mateix està l'Hospital Universitari Miguel Servet. Hem tornat a agafar el tramvia a la parada de La Romareda i hem baixat a Plaça d'Espanya.

Ara som a un Lizarran, amb mal de peus i, fins i tot, d'una cama que protesta, però feliç i satisfet de veure tantes coses i tan maques. Sorprèn la quantitat de gent que es veu pel carrer, pels carrers, per tots... famílies senceres, senyors grans, grups d'amics, tots amb bona cara, sense pressa, però sabent on van. Sembla que van en manifestació però no protesten de res, més aviat mostren complaença i satisfacció. Vistos així, per un mig observador com jo, diria que gaudeixen d'un bon nivell de vida, com si la crisi aquí hagués passat de llarg. Passejant per les places d'Aragó o d'Espanya, o pel Tubo, o pel carrer Alfonso I, un se n'adona que tothom compra i menja bé, la gent va ben vestida i omple els carrers, en castellà, això sí, melòdic, és clar, musical, també, amb gran varietat de diminutius graciosos, per descomptat, de felicitat i bona estada i acollida. Són dos quarts de nou i no tenim gens de gana. Segurament anirem a fer un tomb pel carrer Estébanes i d'altres propers, que són l'ànima del Tubo, i picarem alguna coseta i... fins demà, si Déu vol, que emprendrem la marxa cap a casa, no sense haver passat abans per la Aljafarería, que és un palau àrab que sembla que pot estar bé. Saragossa, tot un plaer visual, calia venir, sí senyor... genial!!

Som a Saragossa...

Hotel Oriente... teníem reserva i ens esperaven, correctes, pacients, servicials, tot en castellà, però una llengua de Cervantes com a musical, millorada, més divertida, on triomfen els diminutius i el canvis de to sense agressivitat. Hem deixat el cotxe al pàrquing Salamero, immens, amb tres plantes absolutament plenes menys algun lloc a la tercera planta que és on l'hem deixat. L'hotel és al centre, a tocar de tot allò que volem veure, així que avui mateix ens hem passejat pel carrer Alfonso I, tot zona de vianants i comercial per excel·lència, i al final del qual, solemne, impressionant i totalment venerada, es troba la Basílica del Pilar. Hem entrat, hem mirat cada racó, cada lloc de pregària i respecte: Santa Llúcia, Sant Jaume, el Crist a la Creu... i la Verge del Pilar, on ens hem assegut una estona per demanar, com faig sempre, una millora personal i la protecció de la família i amics i de tots aquells que tinguin necessitats. A la dreta de la Plaça del Pilar, hi ha la Seu, Catedral de Sant Salvador, que demà visitarem més acuradament. A l'esquerra, l'església de San Juan de los Panetes, que estava tancada.

Evidentment, ens hem apropat al riu, l'Ebre, el "meu" riu i de tots, com la mar o el sol... M'ha sorprès l'amplitud, tot i que sembla que no té gaire fondària per les herbes que sobresurten amb facilitat per alguns llocs. Baixava ràpid, com si per dalt hagués plogut amb generositat... ja era fosc i no he pogut veure si hi havia algun ànec, però hem fet la caminada gairebé respirant Delta i hem contemplat fins a tres ponts, un de pedra molt maco i un altre anomenat Pont del Pilar. Demà pensem anar amb tramvia o bus a l'altre costat del riu, on hi ha moltes coses interessants per veure.

Hem dinat al Restaurant Umai, que és del hotel, i ho han fet força bé: un risotto molt digne i cua de bou al vi negre, que semblava fet de la Teresa, tronc de Nadal de postres i un Rioja de 13º que feia bon joc. És un quart de nou i ens hem assegut a fer una canyeta i descansar una mica... per avui ja hem caminat prou, demà més, encara ens manquen veure moltes coses de la llista, algun museu, restes romanes... tampoc cal tornar-se boig, però tot val molt la pena.

Cap a Saragossa

És dijous. El Pere ja és a Barcelona amb la Mar. Hem anat a esmorzar i després caminarem una mica per Tarragona, tot i que fa una mica de fred, uns 6º, però portem roba d'abric, sense gorra (llàstima!) ni guants. Dinarem a casa, una mica de tall rodó que va sobrar d'ahir, amb la super-salsa de la Teresa, i després fins Cap d'Any farem una mica de bondat. Aquesta és la idea en un principi... això si no marxem a Saragossa, que és la pròxima sortida, si Déu vol, que ens fa il·lusió de fer. Quan anéssim, trucaré al Gmà Lluís per dir-li que hem anat a veure la "seva" i la nostra Pilarica.

Per TV· fan un reportatge del jugador del Barça Èric Abidal, que s'ha fet estimar per la seva actitud davant l'adversitat. Tothom coneix la història, gran futbolista i millor persona, Déu ha volgut que el recuperem per a l'equip i per a la vida. Bé, ja ho hem decidit, ens fa il·lusió i ara podem fer-ho... demà al matí marxem cap a Saragossa. El "meu" riu del Delta té allí un pas gratificant i tots nosaltres un afecte especial a la Verge del Pilar. De fet, és un costum d'anar a passar els nostres fills sota el seu mantó i demanar la seva protecció. La Teresa ja ho té tot a punt... hotel per dos nits i totes les visites obligatòries que es poden fer durant un parell de dies i mig. Per Cap d'Any, tots al Delta. Tenim nou Govern, pau i bé per a tothom... i ànims nou Govern!!

 

Concerts

Després d'en Raimon, ahir va tocar l'esperat concert de Sant Esteve per l'Orfeó Català al Palau de la Música. El van donar al canal 33, a les deu de la nit, i com sempre espectacular de veus, direcció, presentació i, sobretot, significat. A la primera part, em van agradar algunes de les peces d'autors anònims que tenien força ritme i bellesa auditiva, i a la segona, les nadales a ritme de jazz (piano, contrabaix, bateria i saxo) tenint per a cada instrument uns consentits i molt aplaudits moments de glòria total. Realment per emocionar-te escoltant: Fum, fum, fum; Non, non; Les dotze van tocant; El dimoni escuat i El noi de la mare. Com a cloenda, la cançó de la marató Tornarem, com a crit d'il·lusionada esperança en què tornarem a somriure després de vèncer tanta varietat de crisi. I què dir d'El cant de la senyera, amb el Palau ple d'estelades... Abans, una jove cantaire havia llegit un curt, però assenyat i pràctic, manifest reivindicant la nostra llengua i cultura i, sobretot, la immersió lingüística. Tot el meu respecte, aplaudiment i consideració a aquesta organització... l'Orfeó Català és l'ànima de la nostra cultura musical, és l'absència del crit, la presència del so, suau, ferm, ric, que t'eleva per les ones del somni i de l'encant, poesia de ritmes, una pau sense por, cultura en estat pur, arrel de tot allò més preuat que és nostre i que aquí tenim la millor essència.

En acabar, feia zapping i, a la primera de TVE, començava un altre concert, Dos pájaros contraatacan, gravat a l'Argentina per Joan Manel Serrat i Joaquín Sabina. Evidentment, això és una altra història, amb uns conceptes de la música i de la vida molt particulars, tot i que tenen cançons, sobretot Serrat, que són realment entranyables: Mediterrani, La tieta, El drapaire, Caminante no hay camino... També Sabina té algunes cançons reivindicatives que sonen bé, tot i la constant irreverència, diria que gairebé a la mateixa vida, però cadascú exerceix com millor li sembla la seva llibertat. De tota manera, feia patxoca veure a dos cantants, cantautors, diria més aviat, perquè són ells qui han composat la majoria de les seves cançons, d'una certa edat ja, amb una acusada pèrdua de veu, sobretot Serrat, però amb totes les taules que suposa una llarga i fructífera experiència. Una bona posada en escena, un bon conjunt de músics, un equip de so adient i un parell d'espectaculars vocalistes que aportaven una bona veu complementària, feia de tot plegat un bon espectacle, si més no, digne i de reconeixement a dues trajectòries basades en l'esforç constant i en la reivindicació de els seves idees i formes de vida.

Sant Esteve

De Nadal a Sant Esteve, evidentment, no hi ha res, és una bona dita per proclamar l'efímera durada que, de vegades, tenen les coses. Tornem a dinar a casa. Avui toca tall rodó amb una salsa de bolets amb crema de llet i algun ingredient que només sap la nostra experta i que li surt molt bona. El Pere marxarà després de dinar, ja que la Mar també arribarà aquesta tarda i es trobaran a Barcelona. Per Cap d'Any, tots cap al Delta per menjar canalons i celebrar com cal el sant del sogre i l'entrada del 2013. ens quedarem un altre dia per fer el tradicional dinar familiar... estarà bé, sempre és un dia de records importants i presències on la sang brolla autèntica i l'estada és sana i reconfortant, tot i els buits que només s'omplen per la pinya del que encara restem aquí.

La Teresa entra a la cuina, el concert comença, la directora té la batuta a la mà, silenci total, ara flama i cassola qual harmònic duet, i després la resta d'instruments, tots al servei de l'aroma que alimenta la casa i la vida. Menuda concertista... ella és tota gràcia, tota música, ella és l'oli que suavitza i millora l'existència de tots els seus propers... i, a més, és del Barça! El barri sembla desert, però hem anat a estirar les cames, fa un solet encantador, tot i el vent gelat. Demà es reprendrà l'activitat, nosaltres caminarem, redescobrirem Tarragona... un plaer!!

25 de desembre

Estem bé, amb la Teresa i el Pere, a prop, a tocar, comentant qualsevol nimietat a la que donem transcendència, encara que només sigui pel respecte a la veu amorosa de l'autor. Mai havíem passat un dia de Nadal a Tarragona, sempre fèiem cap a casa i fèiem llar de Delta i família... ara també ho farem, però per Cap d'Any. Portem un dia de pijama total cinc, una estada plàcida, altament còmoda, pacífica sense mesura, rialles naturals i espontànies sense reflexió ni preparació... Ningú corre, ni xiscla, ni prem, ni pontifica, fem coses diferents però som un damunt de l'altre, sense calor i amb tota calor i color. La Teresa ens ha fet un dinar de Nadal de molt bon gra, digestiu, amb mesura generosa i amb la gràcia i ciència que la caracteritza. Hem estat a l'alçada, el Pere i jo hem fet un bon paper i li hem fet les reverències i reconeixements oportuns.

A la tele, ens han obsequiat amb un concert d'en Raimon, que sembla que no li passi el temps, tot i que ve d'un silenci antic i molt llarg, i d'una pau que fa mal i que només és por. Després de mirar sempre les mans de l'home, va deixar plorant la seva mare allà al carrer de l'Om. Ell ha vist que han fet callar a molts homes plens de raó, i vol que diguem no, perquè nosaltres no som d'aquest món. Es parla a ell mateix i diu que, si vol transmetre i explicar-ho, no l'entendran. Canta al seu amic Andreu, al seu art fet de fustes i metalls... i posa la cara al vent del món, tot i que fa cinc dies que plou i vivim sense sou. Amb tots els petits vicis pregunta si creus, oh miserable!, que el temps ja no existeix, que podries ser ja pare, tot i que passen tantes coses sense que t'ho consultin... També li diu a un altre amic: quan tu te'n vas, al teu país d'Itàlia, no sé ben bé qui li ve a fer companyia. Quan menys ho esperava, s'ha acabat i m'ha vingut al cap allò que passa moltes vegades en molts cantants famosos i veterans que, quan ja són a la volta de tot i es creuen per sobre del bé i del mal, fan un concert de cançons noves que no estan a l'alçada de la seva trajectòria... i aquest no és el cas, aquest és un professional, consagrat i compromès, que passejarà el seu art amb tota dignitat fins l'últim dia de la seva carrera tan llarga.

Són les dotze i a TV3 estan actuant els tres components de Tricicle. La Teresa i el Pere riuen pels descosits. A mi, tot i que reconec que tenen la seva gràcia i qualitat, mai m'arrossega l'humor de continuïtat amb efectes com per estar tota l'estona rient, més aviat m'agrada la sorpresa, allò inesperat que trenca la continuïtat, augmentant fins i tot l'efecte còmic de tota la situació. Han acabat dient "Afortunat l'home que se'n riu de si mateix, perquè acabarà tenint un riu de diversions". Ja són tres quarts d'una de la matinada, és Sant Esteve, que és el sant més prop a Nadal, i dia de canalons d'abans, que es menjava pollastre. Nosaltres en menjarem al Delta... les germanes Torné es lluiran, segur!!

Nadal

Ara ve Nadal, matarem el gall i a la tia Pepa n'hi darem un tall... cantàvem de petits, tot anant a la Missa del Gall, a les dotze de la nit, perquè ja no era tan menut i, amb les meves cosines, m'hi deixaven anar. Cantàvem les "aubades", amb barretina i una guitarra vella i vestit de pastor amb una pell de be que tenia, i encara tinc... animava molt aquella festa de la santa innocència, més autèntica i bonica que mai. Sempre ha estat una festa d'alegria i, en la meva infantesa, també una actualització de bones sensacions, on tothom arribava content... semblava com si se celebrés el dia mundial de la felicitat i les sensacions s'encomanaven, i menjàvem pollastre de casa, una delicadesa que ara ja no tenim a l'abast, i per Cap d'Any, canalons de ma mare, marca de la casa, i esperàvem els Reis per les joguines... i anàvem a fer herba per als cavalls i discutíem amb els amics del barri si aquest any vindrien en camells, perquè aleshores hauríem de fer una recollida més abundosa i acurada...

Records també, com no, de l'escola... pujàvem de primer a sisè fins la capella per cantar nadales, i ho fèiem amb un ordre establert, tot recordant el naixement de Jesús, àngels i pastors, Josep i Maria i els Reis Mags d'Orient i, fins i tot, el dimoni escuat, que en boca dels més petits era tota una gràcia i encert. Sempre és un plaer, per a mi, reviure els bons moments que he passat a La Salle Reus... i sempre ho diré. Més plaer... ara em ve a la memòria que, per aquests temps, sempre compràvem massapà, perquè li agradava molt a ma mare, i torró de crema torrada, que era el preferit del pare que era molt llaminer i, gràcies a Déu, el vaig poder complaure en escreix. És la Nit de Nadal, però nosaltres no fem sopar, no en tenim costum. A les dotze hem fet una mica de pa amb tomàquet i una mica d'embotit ibèric, de la cistella, i hem brindat amb cava per certificar els nostres desitjos de felicitat eterna. És un quart de dues, som a casa, encara no tenim son i estem mirant un CSI, però no és de l'Horatio, que és el que m'agrada a mi, és un de nou que encara no havíem vist mai.

Avui he cobrat la pensió, el "piticlín" que La Caixa envia al mòbil ha sonat ja pel matí i, tal com va tot, sembla que ajuda a respirar millor. La Teresa, mentre, no cobrarà fins al dia vint-i-set o vint-i-vuit, possiblement sense paga extra o una mica menys de la meitat. Sé que hi ha molta gent que no tindrà cap pagament perquè no ha tingut l'oportunitat de treballar. Sé, també, de la solidaritat i del bon cor, tot i que mai ho podem cobrir tot, per la qual cosa el món no pinta gens bé. Molta gent es mor de gana, i no passa res, es mata impunement a persones que fan cua per comprar una mica de pa, i tampoc. No fem res perquè hi ha por d'una altra guerra mundial. Voldria dir Bon Nadal!!, però no queda gaire seriós...

Dies de pau

Som a casa, fa una bonança amb boira típica nadalenca... anit en feia molta, de boira, gairebé no es podia circular per carretera i, a Barcelona, es van suspendre alguns vols per mala visibilitat. Pensem anar a dinar a Ca l'Amadeu amb el Pere, que no ha estat des què ho han tornat a obrir... és tota una garantia i ens felicitarem el Nadal com cal. M'he afaitat i ara la Teresa és a la dutxa, farem un cafè, mirarem els diaris... Avui Mas serà investit com a President de la Generalitat i en uns dies confeccionarà el seu govern, on Esquerra li demana que els consellers tinguin un marcat perfil sobiranista i europeu. Les espanyes no hi creuen en aquesta configuració, però la Democràcia sí. Estaria bé un respecte, fins i tot de la Constitució i tota la seva claca, envers la Democràcia, que és la voluntat del poble. Demà és Nadal, un bon dia per començar a caminar en llibertat cap a Europa...

Haurem d'anar a comprar alguna cosa per al dia de Sant Esteve, no gaire cosa que ja estarem prou plens... La Teresa fa un sudokus dels difícils i jo vaig escrivint les meves felicitats quotidianes, felicitats amb disfressa i amb pensaments de tants moments gloriosos i no tant llunyans. Sembla que ara és l'espai propi de la pau, tothom corre i ve i ocupa el pla, i abraça i prem un cercle d'amor viu i en plena flama. Hi som tots i amb la millor cara de dilluns festiu, és la millor cita, la cita per excel·lència, perquè així és catalogada la llum, la claror que representa la flama de l'estima total i veritable. A l'Amadeu, fill, li portarem una foto on surt el seu pare amb nosaltres que ens vam fer en una de les estades de fa un parell d'anys.

M'acaba de trucar el germà Lluís, sincer, noble, correcte, entranyable, prudent, bondadós... possiblement el germà de La Salle que més m'ha arribat al cor perquè representa millor que ningú allò que Sant Joan de La Salle ens va mostrar tan generosament. M'ha recordat l'espai que he deixat al menjador i que encara no ha ocupat ningú, també les nostres passejades pel pati en la recerca sempre de les millores possibles en benefici de la canalla. El cor m'ha bategat feliç i complaent en el record. Estic gaudint del moment, tinc un benestar gairebé impropi... penso que ma mare m'ajuda a restar així, ella sempre volia la pau i el bé per a tothom, com el pare. Cada cop que em sento bé i em trobo millor veig els pares, amb el seu somriure únic de complaença que em reconforta i, sobretot, m'acompanya amb la Teresa i els joves i tota la família. Ha trucat Carme (cosina de la Teresa) i Mar de Tarragona, l'Albert ha fet un missatge de felicitació, tothom m'ha recordat per correu, i jo també. Demà és Nadal i, com diria el germà Grau, que no manqui a ningú l'alegria del cor per ara i sempre...

Anem anant...

Els que som, som per casa i, després de l'esplèndida jornada esportiva d'ahir, culminada amb la notícia de què el Tito ja és a casa i sembla que tot va força bé, hem dormit una mica i després ens hem apropat al Carrefour a esmorzar i a comprar llamàntols per al dinar de Nadal... i ja ho tenim tot a punt i a casa. La Teresa aquests dies es supera a ella mateixa, la qual cosa vol dir, com diria algú que tothom coneixem, ratlla l'excel·lència. És molt agradable de veure, si més no d'un atractiu gastronòmic d'excepció, l'exposició de tota mena de viandes: carns, peix, marisc, fruits, pastissos, begudes, etc. en vistes a les properes festes. La crisi que produeix sobretot la manca de treball i la incertesa en què això millori, almenys a curt termini, ens fa anar amb brida, però per aquestes dates de calor familiar i propòsits immillorables la gent procurem fer sempre bona cara, col·locats al voltant d'una taula ben parada. El meu desig és que a ningú li manqui la pau i l'alegria del cor, ni ara ni la resta dels dies de la vida, tampoc l'amor i el pa i la taula...

És diumenge, dinarem a casa un arrosset amb galeres, sípia i una mica de costella. La senyora ho broda i a la gent del Delta si passem uns dies sense menjar un bon arròs ens frustra bastant, així que avui toca efecte reparador i actualització del bon gust i del plaer. Evidentment, tinc un vinet a joc i les primeres taronges del meu hort (ara sí que, malauradament, és veritat del tot) que, tot i que encara són un pèl acidetes, tenen ja tot el suc i la gràcia que les fa realment úniques.

Hem mirat la loteria i ens retornen 112 €, la qual cosa vol dir que aquest any no ho perdem tot. Ens fa il·lusió veure que els premis han estat molt repartits i que han tocat per barris molt humils i amb molt atur. M'encanta aquella frase que diu que "Déu, a cops, estreny però no ofega..." si més no, gairebé sempre tenim una o més possibilitats de lluita pel camí de la bona fe i de l'esperança. No sempre s'arriba al port desitjat però, de vegades, hi ha camins de plenitud que també són vida, que també són port.

Ja sento l'olor del sofregit, la sípia fa olor de restaurant de port. La Teresa tanca la porta de la cuina... ella és al laboratori i, qual famós Panoràmix fent de química i cuinera, obrarà el miracle de què el Pere i jo puguem comprovar de prop, de primera mà i cullera, allò que es pot fer amb un arròs del Delta, unes galeres de l'Ametlla de Mar i una sípia de la mateixa procedència. Li farem la ona i l'elevarem a la categoria de reina de la casa i de la cuina, i l'abraçarem de debò i amb sentiment. I pensar que molts es moriran sense haver provat un arròs de la Teresa... trist, molt trist...

Cistella doble

M'ha trucat l'amic Julián per felicitar-nos el Nadal, si no encara dormiríem. Poc després, el Pere ha enviat un missatge dient que venia a dinar a casa. Així que hem baixat a fer el talladet i... resulta que ens ha tocat la cistella que rifaven al bar Francolí que hi ha aquí al barri, en combinació amb les dues últimes xifres de la grossa de Nadal. No cal dir que ho hem celebrat amb una mica de cava i embotit ibèric, i la gent es pensava que ens havia tocat la loteria. Però resulta que aquesta és la segona que rebem aquest any... l'altra ens la va enviar Jazztel pel fet d'haver propiciat que tinguin un nou client. Bé, molt bé, molt completes totes dues amb ibèrics, dues espatlletes, una reserva i l'altra ibèrica, caves de luxe, diferents vins de tots colors, torrons de qualitat i tota mena de dolços propis del temps.

Hem recollit al Pere i hem anat a dinar a una cerveseria que hi ha a prop i que me n'havien parlat molt bé. Tenen unes taules altes i rodones amb un sortidor de cervesa al mig amb un comptador que mesura la quantitat consumida... a nosaltres, per dinar, ens agrada una mica de vi. El lloc és net, elegant, fan un bon menú i unes tapes molt atractives, es pot venir perfectament i és molt a prop de casa. Ha trucat la Mar (de Tarragona) per dir-nos que al número de loteria que tenim de la seva escola ens han tocat 100 €, així que aquest any no perdrem gaire... després ho mirarem tot a l'ordinador.

Bé, hi ha tarda esportiva: Barça B i Girona han empatat (4-4), ara estan jugant el Valladolid i el Barça i, a la mitja hora, empaten a zero amb domini del Barça, juga Thiago i Macherano... pilota al pal de Messi... llàstima! Ha marcat el Barça.Xavi a passada d'Alba, després de tota una combinació marca de la casa. Ha guanyat, finalment, el Barça (1-3) amb gols de Xavi, Messi i Tello. Ara comença el partit entre el Màlaga i el Madrid, però nosaltres anem a comprar al Mercadona... Ja som a casa, Màlaga i Madrid empaten a zero al descans... després de veure jugar al Barça, qualsevol partit em sembla pobre, insuficient, juguen a una altra cosa. El Barça de handbol ha guanyat la supercopa d'Espanya al Atlètico de Madrid (24-32). Bona jornada esportiva, ahir també va guanyar l'Espanyol al Depor (2-0) i surt de la cua de la classificació. Comença la segona part a Màlaga... finalment ha perdut el Madrid (3-2) i ja són a setze punts del Barça... i no és ciència ficció, més aviat una realitat com una casa de pagès. Diria que d'això se'n diu una cura d'humilitat a la prepotència, sobretot del president i l'entrenador del Real Madrid. Sóc dels que penso que el pitjor mal del Madrid no és Mou, jo crec que aquesta baixada de la condició senyorial que caracteritzava al Real és deguda a l'acció incomprensible del senyor Florentino en mantenir a aquest personatge, barallat amb el món i que mai podia aspirar a tant i el Madrid a menys. Bé, per acabar, un comentari de gratitud per a tot el món de l'esport que ha mostrat la seva solidaritat envers Tito i ha quedat palesa en cada camp i en cada pista.

Vacances de Nadal

Avui, dia de flors, música, fotògrafs, pessebres, nadales, notes... i desitjos variats i veritables de pau i felicitat per a ara i per a sempre. Darrere queden tres mesos d'esforços i incerteses extremes, com per exemple voler-se carregar la immersió lingüística, després de trenta anys d'èxits sense precedents. Recordo, com no, als meus companya (bé... ara "ex") Albert, Montse, Txell, Marga, Jesús, Senserric, Germà Lluís..., per anomenar alguns professors-persona, totalment significatius, i els reconec la seva dedicació, la seva gràcia, la perfecta interpretació del Caràcter Propi de La Salle, tot i les retallades i la manca de la més mínima consideració a una feina que és sagrada.

Bé, la Teresa ja és a casa... a partir d'ara els ritmes seran diferents, les sensacions també i, si a més els joves ens fan les oportunes visites, la vida és, serà, encara més meravellosa. Són els primers Nadals que la Teresa i jo passem sense pares, vull dir també sense els meus. Ara anem de parella de fet per a tots els fets, fins i tot estem casats i vam dir que sí, sense cap dubte, i ens van tirar arròs i vam anar a Cadaquès... i tal.

Penso amb l'Elvira, al cel sigui, que m'acompanyava a fer el cigarret sota el til·ler i, per aquestes dates, em passava les notes a l'ordinador, quan la meva vista em feia ballar les lletres... després, també ho feien la Marga, la Txell, la Carme... companyes entranyables, mestres exemplars, persones excel·lents. La Salle Reus, quaranta-un anys, tota una vida. Molta felicitat per tothom, us la desitjo de tot cor!!

Observant...

L'Escullera és tot un  espectacle. Avui anava sol, els meus companys tenien compromís i, en aquests casos, vaig més a poc a poc i observant... Un vaixell immens, carregat de contenidors (l'Antonio diu que cada un d'aquests contenidors equival a la càrrega d'un camió de gran tonatge), entra a port amb parsimònia i tota la seguretat que li proporcionen el pràctic i la resta de tècnics. I continuo observant... una sud-americana, de tardor recent, patina decidida, un patinatge lineal, ferm, segur. En apropar-me, vaig escoltant que està cantant, els seus aguts m'arriben prou audibles i en castellà, alguna cosa així com que "la sodedad ha venido a hablar conmigo...", l'he mirat a la cara, potser una mica descaradament, però beatífica i de comprensió (vull dir la mirada), no feia aspecte de tenir cap frustració, ni de cantar cap abandonament, més aviat uns ulls de mel i d'esperança, potser per primer cop per la seva solitud circulaven altres personatges més benvolguts... A poc a poc, he anat avançant, tot pensant que la senyora gaudia del seu espai i, possiblement, d'un bon moment personal acompanyada, ara sí, i mentalment, dels seus afins.

He arribat al Far de la Banya (Museu de fars). Allí, tres gats es barallaven ferotgement. A un, fins i tot, li han donat una trompada que l'han aixecat enlaire i no ha caigut de potes, com fan sempre, ha hagut de donar el tomb. Una parelleta, entre petons de mar de fons i promeses eternes, ha sentit el gemec... ella ha dit "són dos contra un" i ell, cavaller caminant en defensa de l'honor i de les dames, es despetona i s'apropa per aturar la injustícia i regenerar la sensibilitat  de la seva enamorada. A l'altra punta, impassible, impertorbable, el gat de colors llampants i figura atlètica dóna una altra imatge de pau domèstica, més pròpia d'aquests temps...

He fet una pregària per tots els que no són aquí, i també pel que encara restem, sobretot per tots els fills de futur incert. He pensat en la situació política a Catalunya i Espanya i Europa i Amèrica... Déu n'hi do també aquests! També el meu record ha estat pel Tito Vilanova, que ha estat operat avui, a quarts de nou, i sembla que tot ha anat segons estava previst. El pacte CiU - ERC mostra una nova realitat. No és que sigui ben bé nova... ara només han deixat palès el seu nacionalisme certificant-lo per escrit en un acord de govern. El tam-tam comença a sonar, i la cosa va des de l'amenaça a la ironia, burla i tota mena de pals, sobretot econòmics, a les rodes del gran cotxe on cabem tots, tots aquells que tenim clar el dret a decidir el nostre destí. Som la diana de la caverna. Fins i tot la Rosa Díaz s'hi veu en cor, i la Santamaría s'ha tret la brida, i els ministres, aquells que semblen còmics d'un circ dolent, també. Però som a l'aparador, Europa mira, constitució al servei de la democràcia. Seny per tothom, paciència... i de la bona!

Moltes notícies

I és que, tot i que ja havia escrit la meva ració d'avui, no m'hi puc estar de comentar el que acaba d'aparèixer per la tele: Artur Mas i Oriol Junqueras acorden convocar una consulta durant l'any 2014. això suposa que durant el 2013 s'hauran d'aprovar allò que en diem la llei de consultes i a l'any següent doncs... a la feina: sí o no. Particularment ja fa uns anys que jo pensava en aquesta possibilitat com a solució de postures no massa extremes i, evidentment, nacionalistes. Sembla que ara va de debò i caldrà tenir paciència i seny, i fer passos democràtics i europeus. Alguns mai han entès res i ara es poden posar, fins i tot, nerviosos, però ja no hi ha tornada. Aquest mateix dijous, a la tarda, comença el ple d'investidura, que Mas ja té assegurada pel pacte amb Esquerra, però cap altre partit donarà el seu vot. El debat serà esfereïdor, ja tothom sap qui és qui, però ara no valdran disfresses... costarà i, a més, tot agreujat per la crisi que comporta la manca de treball i retallades variades, atacs culturals i a la llengua a part. No sé ben bé què passarà, o sí, el cas és que aquest acord em deixa bon cos, veurem...

Bé, altres notícies... Començo el quadern número onze, i el divendres a les 12:12 h arriba l'hivern, però res de res ha impedit que Messi renovi el seu contracte fins el 2018 en què tindrà 31 anys. També Puyol i Xavi ho han fet fins el 2016 en què el primer tindrà 38 anys i Xavi en tindrà 36. tota una garantia, tota una il·lusió. Més notícies... aquesta és molt important i de gran tendresa: Abidal, el jugador francès del Barça que va ser intervingut d'un càncer al fetge, tornarà a jugar a futbol, possiblement al febrer... així ho han decidit els metges i els tècnics, tot comprovant la positiva evolució del tractament. De vegades, les coses acaben bé...

Demà anirem a Deltebre. Les taronges ja són a punt i carregarem el cotxe. Veurem la família i intercanviarem loteria, farem el pla de festes: a Nadal, cada ovella al seu corral, després ens veiem i gaudim de fer-ho... Un veí ens ha dit que ens podria facilitar la venda de taronges i ens ha agradat força... en parlarem i veurem què i com ho podem fer. El que està clar és que són boníssimes i allí on les presenti quedarà com un senyor. Demà tampoc faré esport, potser aniré a Torreforta amb el bus, amb el meu carnet de jubilat, i així la Teresa i jo guanyarem un temps preciós, ja que a la tarda es fa de nit molt aviat. Podríem dinar al de Nicanor, que sempre és una garantia en general i del cafè en particular... Anar a Deltebre sempre és un plaer.

Per acabar, i durant el viatge al Delta, ens hem assabentat de la recaiguda de Tito Vilanova, primer entrenador del Barça de futbol. Se m'ha posat la pell de gallina i rissat el pèl que no tinc. Ara acaben de dir que l'operaran demà mateix un altre cop i que després haurà de fer un tractament de quimioteràpia i de ràdio durant unes sis setmanes durant les quals, segons com, encara podria fer-se càrrec dels entrenaments. Déu vulgui que tot acabi bé. Tito és un personatge entranyable que ha sorprès tothom per les seves qualitats humanes i coneixements futbolístics.

Són tres quarts de vuit, ja som a Tarragona un altre cop. Demà, si no hi ha cap novetat, anirem a escampar la boira i a estirar les cames. Serà dijous, vespre de fi de trimestre... ja tinc fetes les notes i passades!!

Apreciant l'espai

La idea era fer bici, però feia més vent que ahir i m'he quedat al llit, de metre i mig, fins les deu. He anat a esmorzar a la grangeta i després volia fer un tomb pel Serrallo, però a meitat del camí he canviat de parer i he anat cap a casa. La Mercè va fent coses (ara només ve els dimarts i els dijous) i jo sóc a la sala de maquinetes variades contemplant embadalit els meus quatre geranis de colors, que resten a l'hivernacle cinc estrelles i ho agraeixen fent flors brillants i arrodonides d'una bellesa espectacular. No, no els importa que siguem a punt d'entrar a l'hivern, ara acabo de comptar trenta flors: blanques, rosades, vermell vellut i un altre gairebé butà... Preciós, sí senyor, es fan mirar i a mi m'agrada fins i tot l'olor.

Estic redescobrint i apreciant l'espai, aquells espais que tothom tenim i que ens són una mica propis. Sóc a la meva taula, de la sala de la Teresa (reina del teclat i del tic tac), ubicat a l'esquerra de l'ordinador central, des d'on la meva informàtica, ratolí en mà, dirigeix els nostres móns i els de la seva escola, vull dir, telemàticament. La Mercè acaba de marxar, ja sóc sol, ja he sentit algun soroll però no he anat a veure res. Després, a la taula del menjador, a l'habitació dels pares, on ara tinc les meves coses d'esport, hi vaig sovint i sempre faig un somriure trist, però d'ull viu, dolgut i esperançat, pel que no vaig fer i pel que sí vaig aconseguir. En redescobrir els espais, s'omplen de significat... Als àpats que fem a casa sempre seiem al mateix lloc i ens familiaritzem en tot allò bonic i agradable que tenim pels voltants, fotos, llibres, quadres. A l'escola també ho feia així... era com una mania, que tots respectàvem, amb el germà Lluís a la dreta i el germà Polo a l'esquerra, entra d'altres molt benvolguts... era el meu espai, vaig ser feliç entre amics i bona gent.

Són tres quarts d'una i avui la Teresa surt a les dues... és el seu dia bala perquè a les tres ha de ser a l'escola un altre cop. Així que a fer d'amo de casa toca. Faré el dinar: bajoques, amb una patateta i una ceba (per a mi) i un ou dur, i de postres un iogurt Vitalinia i un Danacol. A la tarda tenim previst donar un cop d'ull pel Carrefour i agafar alguna cosa en previsió de les festes. Segurament passarem el Nadal a Tarragona i per Cap d'Any anirem a Deltebre, a menjar canalons en record dels sogres, i després quedarem un dia per fer un dinar familiar com ho solem fer cada any... Aquests seran uns Nadals amb molts buits, però que s'omplen de records i emocions i es regeneren en l'obertura i l'estimació...

Barça i Marató

Ha estat una jornada futbolera de primer ordre, millor impossible, sembla ciència ficció, però no, és una autèntica realitat... el Barça és a tretze punts del Real Madrid i a nou del Atlético de Madrid. I per a què això sigui així, el Barça ha guanyat al Atlético per 4-1 (dos de Messi, un d'Adriano i un de Busquets, l'altre de Falcao) i el Real Madrid i l'Espanyol han empatat 2-2, així que la cosa pinta d'allò més bé i, a més, fent aquelles estones de futbol que m'encanten, amb pinzellades puntuals de gairebé tots els actors i, fonamentalment, l'actuació estel·lar i constant de Messi per definir i sentenciar la majoria de partits. Fa gairebé sis anys que el Barça, en totes les seves seccions esportives, em fa feliç, perquè m'encanta la seva filosofia, l'educació i el comportament de tots els esportistes i tècnics, on guanyar, tot i ser important, no és una finalitat on val tot, sinó que s'ha de fer a través de la tècnica i l'esforç, de la comunió total amb una manera de fer, clara idea d'equip i respecte sa i contundent per a tots els rivals. Qui no és feliç de veure jugar a Xavi o Iniesta, o Piqué o Puyol, Cesc, Busquets, Adriano, Alva, Song, Alves... i, per damunt de tots, un tal Lionel Messi, amb la mateixa senzillesa i humilitat de tots, tot i ser, possiblement, el guanyador de la seva quarta pilota d'or consecutiva. La meva gratitut total a totes les seccions per fer-me passar tan bones estones... Mil gràcies!!

Avui també s'ha celebrat la Marató de TV3, que sempre m'emociona, i aquest any encara més, perquè quan un sent anomenar la paraula càncer, posa en evidència tot el seu respecte i emoció. Impecable solidaritat de tothom, tota mena de muntatges, alguns còmics i divertits, per recollir cèntims: nens que fan teatre, o canten, d'altres fan truites, famosos juguen a futbol o bàsquet, diferents associacions culturals o esportives que també han contribuït generosament... Les últimes notícies que he sentit per la tele deien que havien ja recaptat més de deu milions d'euros, que no està gens malament, i encara es pot seguir sumant fins a finals del mes de març. Tot i la crisi, la famosa manca de coses cada cop més elementals, les necessitats extremes de tota mena, la gana, sí senyors, la gana de la gent que s'aboca als contenidors buscat algun tros de pa sec... tot i això, que és real i cruel, veritable i cada cop més estès, les persones, moltes persones, s'han privat avui de coses i han donat una mica de cor, una mica de vida... Sempre la vida, dóna vida...

Futbol, taronges i... felicitació

Som a casa, tranquil·lets i bé. Hem dormit fins tard i hem baixat a fer el talladet al de Walter. Estan fent la final del mundialet de futbol i, al minut seixanta, ni els anglesos ni els brasilers han aconseguit marcar cap gol, tot i tenir oportunitats. El meu company d'exercicis variats, l'Antonio, ens ha convidat al tallat i, després, ha marxat a veure els néts a Torredembarra... bon xicot ell, bon veí, bon company de rutes.

Dinarem a casa. La Teresa va comprar un parell d'entrecots i farà una mica d'escalivada, que pot estar bé, i encara ens queda una mica de vi d'ahir. Després, si no ens agafa peresa, podríem anar a collir taronges que crec que ja estan a punt, i si no, anirem dimecres, que la senyora lliura a la tarda. Veurem, però ja tinc ganes de menjar-me una taronja com cal, és a dir, del meu hort.

Ahir vaig rebre una felicitació del germà Polo, la qual cosa em va fer pensar que jo encara no la tenia preparada... i em vaig posar i va sortir així:

A casa hi ha un pessebre, i entre les palles un nen Jesús que somriu pau, i una mula i un bou, encara, i Josep i Maria... És una llar tendra i dolça, a més d'exemplar i única. A fora, uns caveros, com jo, volen fer nadales, i surt això:

                       

                        Xiques no tingueu peresa

                        De portar la falda plena,

                        Figues seques i avellanes

                        I algun rastre de baldanes.

Una forta abraçada. Us tinc al cor i us recordo constantment... Sigueu feliços ara i sempre!!

És aviat, potser anirem a fer un tomb pel Serrallo, fa solet, i el mar és prop... Acaba el partit, el Corinthians de Brasil és el campió mundial... Enhorabona!! Tot i que em sap greu pel Benítez...

Casa, pessebre i fuster...

Dissabte de festa i casa, sense joves però amb Teresa total cinc. Hem dormit fins les deu i hem anat a esmorzar, de gra lleuger, i a llegir els diaris... Sembla que Esquerra Republicana i Convergència i Unió estiguin condemnats a entendre's. Suposo que seran prou intel·ligents per arribar ja d'una vegada a ferms acords per governar i preveure la data de la consulta, facilitar la investidura i com tractar la gairebé irreversible situació econòmica. Si no és així, tornarem a més del mateix i agreujats per variades i diferents formes d'agressió cultural, social i econòmica. El ventilador només acaba de començar, cal aturar-lo, però amb passos ferms i segurs, democràtics i europeus. El Barça juga demà a les nou del vespre, al Camp Nou i contra el segon classificat, l'Atlètic de Madrid. Tradicionalment, sempre ha estat un partit fantàstic i ara arriben amb molt bona forma tots dos... Falcao i Messi, prudents i senyors, tractaran de parlar sobre la gespa, serà un plaer de veure'ls, sobretot si guanya el Barça.

Després hem anat a La Pineda per veure un preciós pessebre de sorra que ens ha encantat. En realitat és una representació teatral d'un pessebre que es conserva molt bé, tot i la pluja i el vent d'aquests dies. Són les dotze i ja som a casa. La Teresa farà un arròs amb sípia i costella, que fa mil anys que no en fem i em fa tota la il·lusió del món, tanta que potser triaré un vinet adient, sense dir res, a mode de sorpresa màgica. Hem trobat un fuster que és un manetes i també sembla bona persona i atès. En un tres i no res, ahir, ens va arreglar algunes cosetes d'aquelles que es van espatllant per la casa i que cal reparar aviat. Aquesta tarda vindrà per acabar la resta. Tota una troballa i, a més, és del barri, i jo sempre he pensat que s'han d'afavorir els serveis més propers.

La Teresa i jo parlàvem de programar una mica els caps de setmana... sempre hi ha alguna exposició artística, cultural, d'antiguitats, alguna fira alimentària de productes típics, també algun museu que no hem vist o fa temps que no veiem, el port, on sempre fan activitats que mai ens assabentem, o la catedral amb el seu interior i els seus voltants, el mercadet de Bonavista amb tranquil·litat i temps... Suposo que a Tarragona deu haver-hi, per algun lloc, un fulletó que respongui allò de Què es pot fer? o On es pot anar? Estaria bé, després un fa el que vol, fins i tot dormir o caminar per la Rambla i tocar ferro... i veure el meu mar i de tots, únic!!

Tipologies

Ja som, un altre cop, al cap de setmana, el temps passa que és una passada. Avui hem anat a caminar fins el Pont del Diable, l'hem tocat i hem tornat, i demà festa, recuperació de bessons i una mica de peresa matinera i dormideta fins les deu del matí. Hem dinat a l'Ambra, molt bé i molt digne com sempre, i amb una molt bona relació preu qualitat. Plou, perfecte per fer una mica de migdiada, si més no una becaina al meu sofà preferit, després... escriure sobre el viatge per les rutes del Francolí, l'amic Pont del Diable i els seus camins furgats, plens de forats fets pels morros dels senglars, boletes arrodonides de caques de conills, canyars regenerats, cada cop més grans, tendres, ferms... Amb l'aigua, tota cuca viu, i tota l'herba i canya, llebre i esquirol... Alguna ullada de sol, fa que te n'adonis de la bellesa de la creació...

Som asseguts a l'Ambra. Entra un grup de mestres, un altre de treballadors d'alguna de les poques companyies amb feina, uns jubilats, un senyor estrany amb rínxols de permanent i cara de tòtil... Penso amb els ministres d'aquest govern d'Espanya, Guindos, Montoro i Wert, que semblen tallats pel mateix patró, i dubto sempre de la seva actitud i comportament... Sentint-ho molt, sempre em fa el parer que estan de broma, de conya, que no ho diuen seriosament, que fins i tot parlant tenen aquella musicalitat que acaba sent dramàtica en els seus significats i que te la canten com si d'un acudit es tractés, amb vaselina, però sempre amb un transfons unidireccional propi d'una filosofia que és a anys llum de la nostra essència i realitat. Són tipologies, molts cops només cal veure'ls, d'altres escoltar-los, i la traca final quan, a més de ser-ho, en fan tota la cara. M'agraden més els mestres per la seva humilitat i fermesa. M'agrada recordar aquella part dels Segadors que diu que "quan convé, seguem cadenes". Que no ens toquin els nens!!

Una bici i un gat

Avui si, ja en tenia ganes, avui hem fet bici, amb les orelles tapades, guants i una jaqueta impermeable a mode de paravent o parafred i, després, ha resultat que no en feia tant i tot ens sobrava, com passa la majoria de vegades. Hem parat al far gran, l'anomenat Punta de la Banya, i hem vist tots els gats del món campant plàcidament. De sobte, el gat de qui ja n'he parlat alguna vegada se'ns ha apropat, bonic ell, majestuós, acolorit de blanc, taronja daurada i negre intens, amb parsimònia, i s'ha col·locat, sense cap problema ni reparo, al costat de l'Antonio. Sembla que estan acostumats a què la gent els porti menjar i, en veure que no en portàvem, ha marxat, tranquil·lament, mostrant el seu bon llustre i bona planta, pel bell mig de la placeta... Dues gatetes, a qui només els mancava un llacet rosa per ser del bonic conte que es podria escriure, se li han apropat i, sense pressa, pausadament, han miolat... qui sap quants somnis de futur, des d'un present que tots plegats semblen gaudir...

Avui, la Teresa surt a les dues, però no he de fer d'amo de casa ja que la santa ha deixat el dinar fet i només caldrà escalfar-lo. Això sí, pararé la taula i la despararé, i li faré un aplaudiment sense mans, vull dir a la Teresa, perquè sempre que deixa alguna cosa feta, la fa de cine, boníssim. Avui tenim cita mèdica... a cops fem revisió de xapa i pintura, cal fer-ho, la prevenció sempre és bona. Demà, si no plou, caminarem... els companys en parlaven d'una ruta nova per on també havien arribat als escrits sobre roca que hi ha dels germans Puig i Valls. Veurem... Són quarts de dues, vaig a para la taula, tot i que la senyora de la casa encara trigarà una mica. He fet unes postres!! He pelat dues taronges i tres mandarines i he posat a sota del plat la taronja a trossos i la mandarina a galls... i fa cara de bona pinta. És la meva B.O. d'avui, justeta, però milloraré, segur!!

Va de dotzes

Dimecres, dia dotze, del més número dotze (desembre) de l'any dotze (2.012). és un dia bonic i, a més, ja no em fa gaire mal l'esquena ni el coll... aleshores, hem anat a caminar una mica amb l'Antonio i el Fernando. Ha estat un viatge curt, només fins l'Arrabassada, i a quarts de dotze ja érem a ca la Lourdes. El dia estava ennuvolat i fresc, dia de guants i coll cobert i samarreta a sota. M'he dutxat i a un quart d'una he anat a veure a l'assistenta social per comunicar-li la defunció de la meva mare i així ho pugui transmetre a l'administració...

Avui la Teresa ha sortit a la una i hem anat a dinar a ca l'Amadeu... com sempre, atent, correcte, generós. Ens ha sorprès amb un excel·lent vi negre de 14'5º que responia al nom de Prosit, D.O. Montsant, de La Figuera, poblet situat prop de les Vilelles. Hi havia molta gent, fins i tot algun polític conegut. Millor que tingui èxit, així no ho tancaran... per mi és un tot plaer cada cop que m'hi apropo. Després hem anat a fer una mica de migdiada, la Teresa ha baixat a comprar alguna cosa i ara estem mirant el Còrdova - Barça de Copa del Rei, partit d'anada i amb un Còrdova que m'està sorprenent gratament... només guanyem per 0-2, gols de Messi que ja en porta 88... aquest noi és massa!! Demà toca bici si no fa molt de vent. Veurem...

És cosa del destí

La meva àvia em feia molta gràcia... quan li comentaven que alguna jove fadrina havia quedat embarassada deia: "Els omplen la panxa i després diuen que és el destí". De totes maneres, molts cops sí que sembla que fem coses o seguim camins que ja teníem predestinats. Jo havia de ser mestre, perquè tota una sèrie de circumstàncies i afinitats així ho proclamaven, tot i les dificultats familiars, vull dir econòmiques, d'aquell temps. Ara també fa pensar que tot està escrit, tothom té cura de mi i jo em sento més obert a rebre i donar, a tenir més espais de plenitud, a gaudir fins i tot de la reflexió plural per on circulen, també, totes aquelles accions que encara puc fer bé i que mai no ho intentava com ara...

Jo ja em veia escrivint sobre el que faig o veig o sento, escrivint del mar i la Teresa, que totes dues meravelles tenen ona melòdica i entranyable. Jo ja em veia anant en bici i caminant amb l'Antonio i el Fernando, i eren així, amigables, divertits, propers, sans... I volia una casa prop del mar i una dona com cal i un fill a joc i una jove dolça i llesta que estima i gairebé parla com nosaltres. I tenir un Kuga, i gaudir i tenir cura dels pares, i anar a l'escola cada dia per ser com un nen entremaliat entre companys que sempre fèiem pinya i pau. Camins, sí que ho sembla, senders per on ja he passat, o volia passar, o somiava de fer-ho. Solitud acompanyada de bombolles on hi viuen i es recreen les vivències de tota una existència que ja comença a tenir una edat, o dues, com m'agrada dir alguna vegada. Els mestres solem fer moltes programacions i fem omplir molta paperassa, i estem acostumats a anar per passos per portar els alumnes als coneixements, a la descoberta pròpia de la realitat. Penso que tot el que faig estava programat, previst, escrit. Potser alguns, fins i tot jo, esperaven una mica més de mi però, com diuen ara, és el que hi ha... i també és bonic tenir sempre un marge de millora, sobretot si és tan gran com el meu.

Estic molt millor de l'esquena... diria que, bàsicament, pel fet de dormir al meu llit. He de parlar amb els companys i quedar per demà, tot i que fa fred, però tapadets no passa res i ens hem de moure. La Teresa surt a les dues i avui faig el dinar jo: bajoques i ou dur i mandarines de postres, un cafè... i a córrer la vora! Fins i tot fent d'amo de casa m'havia vist i imaginat que podria arribar aquesta situació. Estar amb la Teresa és com un vers dins un poema d'harmonies i rimes sentides, variades i úniques...

A casa meva i al meu llit...

...que no fa dos metres d'ample,però si un i mig. La casa nostra és a Tarragona, que no té que envejar res a ningú... ciutat imperial i emmurallada, perfumada de Mediterrani, super-romana per tots quatre costats, té una bellesa incomparable quan observes, des de qualsevol dels molts miradors que hi ha, les panoràmiques de mar i muntanya que contempla la nostra Imperial Tarraco.

Avui descansaré, tinc una mica de mal al coll, a la part de les cervicals... deu ser, suposo, una barreja de tot: caminar pels poblets costeruts de la Garrotxa, també del fred intens de les nits i matinades, tot i que ni circulàvem molt per la nit ni matinàvem massa, potser també del llit immens, una mica més tou del que estic acostumat. Bé, he dormit fins les deu, he anat a esmorzar i a llegir els diaris esportius... El Barça va guanyar (1-2) a Sevilla, al camp del Betis, fent una bona primera part i una segona on vam estar a punt d'empatar. Messi va fer dos golets més, de geni, d'aquells només al seu abast, i ja ha superat en un gol el rècord que durant quaranta anys ha tingut l'alemany "Torpedo" Müller de nombre de gols fets en un any natural.

No tenim Mercè, només vindrà un parell de dies, quan la Teresa surt a les dues, així que hauré de fer d'amo de casa. No crec que tingui gaires problemes per confeccionar la planxa i verdura que dinem habitualment i, si s'ha de fer algun guisadet, la super Teresa ho pot deixar fet per la nit. De totes maneres, la sensació d'estar sol a casa em convida a reflexions variades i a mirades als espais, ara buits, a escoltar veus, ara mudes, músiques... Recordo que, quan vivia sol a Reus, sempre em posava la tele o la ràdio, tot i no ser a la mateixa habitació, perquè em feia sentir acompanyat, com si a casa hi hagués algú més que parlava allà al costat.

És un quart d'una i la Teresa avui surt a la una. He anat a comprar dues hamburgueses de vedella i les farem amb un tomàquet amanit i una mica d'enciam, unes mandarines del meu hort i... a córrer. A la tarda anirem a comprar i confeccionarem la setmana, els menjars, l'horari de la Mercè i d'altres coses que comporta la vida social i administrativa. Però tranquils, jo no sóc com aquell senyor que ens vol espanyolitzar, que és més brau com més el punxen perquè, evidentment, jo no sóc un toro, jo parlo clar i en català i ho seguiré fent i també escrivint. Demà, si Déu vol i les cervicals i el coll no diuen el contrari, farem exercici. Ja tinc ganes de trobar-me amb la gent del barri i amb la coca-cola zero...

Darrer dia amb tots i... cap a casa!

Hem tornat a anar a Besalú perquè el Pere no hi havia estat mai i a la resta no ens feia res tornar-ho a veure. És realment bonic i ara, a més, hem donat un cop d'ull per les botiguetes d'art i artistes, amb olor d'encens i música a baix volum i alta volada. Després, la idea era anar a dinar a Vic, capital de la comarca d'Osona, però els joves ens han parlat del Pantà de Sau, que és preciós, amb un paisatge únic i una panoràmica espectacular... Doncs, cap a Vilanova de Sau manca gent. Són uns setze quilòmetres de corbes i carretera estreta, però en bon estat, per arribar a gaudir de tant de verd i tanta vaca i vedells pasturant per les voreres del camí. Bonic de veritat, tot i que ara el pantà té poca aigua i deixa veure cinc o sis metres del campanaret submergit.

Hem dinat al restaurant Vall de Sau, de l'hotel La Riba, i ens ho han fet prou bé, fins i tot ens han deixat provar una mica de senglar, que es veu que també en tenen molts per la zona. Després de dinar, hem anat baixant tranquil·lament, no se m'ha fet pesat i en poc més d'una hora érem a Barcelona... a la Teresa, que conduïa, segurament una mica més. Hem deixat els joves a casa i nosaltres ja som a Tarragona. Han estat quatre dies ben aprofitats i amb les persones que més estimo. Els nostres pares somriuen des del cel... segur que sí!!

Cadaqués

Durant aquests dies hem estat per tres comarques diferents: la Garrotxa, capital Olot, que és on estem allotjats a l'hostal Amolls (quatre habitacions, però amb totes les gràcies i necessitats cobertes... un encant); el Pla de l'Estany, capital Banyoles, amb el llac, les fotges i tal... i l'Alt Empordà, capital Figueres, que és on hem anat a buscar avui els joves, el Pere i la Mar. Tots plegats hem anat directe a Cadaqués, poble blanc de costa i muntanya, del poeta espontani, de la referència mallorquina i, fins i tot, del Delta... de l'Ebre. Poble on l'art es  crea i es manifesta i es proclama, bellesa d'aquí i d'allà, només cal aixecar el cap i veure el mar ple de roses blanques, illots que despunten sense vergonya perquè també són portadors d'un tot diferent de formes i colors meravellosos. Terra de Dalí, Port Lligat, la seva casa, on ens vam fotografiar la Teresa i jo ara fa 30 anys i avui ho hem tornat a fer, però amb el Pere i la Mar prop, que encara milloren qualsevol paisatge gairebé immillorable.

Hem passat pel Sa Guarda, que és on ens vam allotjar quan ens vam casar, l'any 1983, i encara conserva el seu encant, ben situat, a una certa alçada, a la falda de la muntanya més propera a la costa... potser les portes es veuen noves i més segures, encara que suposo que tot en general deu estar reformat i nou. Hem dinat al restaurant Sa Gambina... està a primera línia de mar, tot un privilegi, i hem menjat un menú amb pop a la gallega, paella i postres. Ha estat prou bé, sense passar-se, i jo he fet broma perquè a la paella hi havia trossets de llonganissa... però el que ha estat realment important és que estàvem junts i ens miràvem als ulls... i els seus feien joc amb el mar terrós de vent, i els meus amb tot allò que anomenem felicitat.

Hem volgut anar al Cap de Creus... hem anat, faltaria més, tot i la ventada que ens ha obligat a agafar-nos tots quatre per poder arribar i veure aquell espectacle incomparable, només a l'abast de la millor creació artística i divina. Perillós, però extraordinàriament preciós... allí deuen viure les musses que inspiren a tots aquells que parlen amb el cor, les que queden es deuen repartir entre Santa Pau i Besalú, la resta tenen trobada obligatòria per l'existència pacífica de la gent de bona voluntat...

Ja som a Olot. Ara descansarem una mica, després donarem un tomb per la ciutat i anirem al Crek a menjar alguna cosa, no gaire, i demà emprendrem camí cap a casa, potser... passem per Vic, segur... plens de plena felicitat. Han estat quatre dies de somni. Sóc feliç!!

La Garrotxa

Bonic, sà i català, cuina volcànica, gent acollidora, parlen clar i entenedor i en la nostra estimada llengua. Estem fent moltes fotos, sobretot per les esglésies parroquials pels pobles petits i pels carrers medievals d'alguns d'aquests poblets tan originals... llàstima que el castell de Santa Pau ja no es pot visitar pel perill que suposa degut a l'abandonament per part de l'administració per manca de pressupost. Un nadiu explicava que si quan nedàvem en abundància ningú en feia gaire cas, ara que no hi ha un ral encara menys.

La comarca és molt maca i tothom diu que aquest és el millor temps per visitar-la. Per la nit com sota zero i al matí trobem el cotxe emblanquinat, però amb el solet que de mica en mica es va imposant fa una estada força agradable... tampoc fa vent i això també ajuda. Avui toca visitar Besalú i Banyoles, tot i que la senyora de l'hotel ens ha explicat que a Les Preses fan una fira d'oli i productes locals que fora interessant de visitar, veurem... podem donar un cop d'ull.

És un quart de set de la tarda i ja som a Olot un altre cop. Si Santa Pau em va encantar, Besalú m'ha meravellat. Sembla un decorat medieval a punt de rodar una pel·lícula d'aquells temps. A destacar el pont fortificat sobre el riu Fluvià (ple d'ànecs), la Juderia, el monestir de Sant Pere, la Cúria Real i les muralles, que fan recordar que era una vila comtal medieval. Recomanat total, cal gaudir-ho, sens dubte. Hem anat a dinat a Banyoles, capital del Pla de l'Estany i, tot i que el llac té el seu encant i també és ple de fotges i ànecs, per mi no és comparable a la Garrotxa. És una capital de comarca normal que va amb el llac i no gaire cosa més, que és molt, clar. A la tornada hem passat per Castellfollit de la Roca, poble que, vist des de la carretera, es veu damunt d'una roca allargada des d'on es veu un impressionant penya-segat. Hem fet un cafè, curiosament prou bo, cosa que no havia passat enlloc d'aquestes contrades...

Demà, el Pere i la Mar vindran amb el tren fins a Figueres i nosaltres els anirem a buscar, esmorzarem, visitarem el museu Dalí i, després, anirem a dinar a Cadaquès, que a tots ens fa molta il·lusió. En acabar, tots cap a Olot, on ja tenen reservada habitació al mateix hotel on estem allotjats. Diumenge anirem baixant tranquil·lament, si Déu vol, ells a dormir a Barcelona i nosaltres a Tarragona. Aquests dos dies primers han estat de molta canya dolça... demà, amb els joves, pot ser apoteòsic.

Olot i Constitució

Olot com a pont i festa, hotel Amolls, senzill però amb totes les necessitats bàsiques cobertes: llit de dos metres d'ample, calefacció, sala de bany a l'habitació, nevera i microones a l'abast, gent amable i de parla catalana, preu assequible. Avui hem visitat la ciutat, sobretot la part antiga que és el que més ens agrada, l'església de Sant Esteve, miraculosament oberta i amb aspecte de catedral, amb diferents santuaris a pregar i respectar. Hem visitat la Fageda d'en Jordà, que és tot un espectacle de bosc i natura. Hem anat a dinar a Santa Pau, poble medieval que és una visita obligada d'aquestes contrades. Can Rafelic és un restaurant on es reflecteixen totes les habilitats de la cuina volcànica: cebes com a més dolces, patates d'Olot farcides de carn i, sobretot, embotits d'una gran qualitat, un vinet del priorat i un lloc original, a més d'un tracte exquisit... llàstima que, com passa molts cops, el cafè no és a l'alçada de la resta del tiberi. A la tornada hem passat per Sant Joan les Fonts, on hem fet fotos a un pont molt antic sobre el riu Fluvià, ple d'ànecs de collverd amb les seves parelles i, fins i tot, una muda blanca que donava color i varietat a tanta bellesa...

Són les sis de la tarda, ja és fosc, som al bar de l'hotel Estació, on hi ha una senyora molt agradable i fa uns talladets prou encertats. Avui és el dia de la constitució, d'aquella que ha quedat antiquada i que s'hauria de posar, d'una vegada per totes, al servei de la democràcia. A Madrid i a Barcelona, han hagut manifestacions a favor de la unitat d'Espanya, a Barcelona uns set mil... a mi em sembla bé, tots no som iguals, encara que alguns són més iguals que els altres. Evidentment, jo no era a la manifestació... Demà toca Besalú i Banyoles... i, sobretot, Teresa i llibertat. Som a la Garrotxa, una bona terra...

Aquí i amb il·lusió

Tot i els projectes del senyor Wert i la que cau... i la que caurà si el bon Déu no fa un gest de racionalització i coherència per a introduir-les a les mentalitats de tota aquesta gent tan mancada del més elemental i bàsic seny, avui és el dia, a la tarda, després de dinar, amb la companyia del vent, tot i que sembla que durant aquesta quatre dies tindrem un temps moderat, transitable i ens podrem moure amb una certa viabilitat.

Havíem quedat que avui no sortiríem i m'ha anat bé. He dormit una mica i he anat a la farmàcia a buscar alguna coseta que podríem menester durant aquests dies i, aprofitant que Can Vicenç és prop de la farmàcia, al costat, he entrat per fer el talladet i donar un cop d'ull a la premsa esportiva... la política em posa de mal "cafè" i em regalo no mirar-la. A tres quarts de nou del vespre juga el barça, partit de Champions, contra el Benfica, que és el campió portuguès. Tot i que juga Messi, serà un partit una mica descafeïnat ja que el Barça ja està classificat i descansaran a la banqueta sis o set titulars habituals. Suposo que ja serem a l'hotel a Olot i podrem veure-ho a la tele de l'habitació, si no baixarem i anirem a algun lloc... la Teresa tampoc perdona un partit de Champions.

Bé, ja són dos quarts d'una, el temps m'ha passat volant, sobretot quan estic escrivint... en realitat fent qualsevol cosa, potser mai no l'havia vist passar tan ràpid. La Teresa surt a la una, acabarem de preparar-ho tot, baixarem la maleta guapa i moderna que ens vam comprar ahir i  cap al Kuga... voldria estar en forma per a què la Teresa ho passi bé i aquest sigui un inici d'una nova complaença mútua, on la pau i l'amor de sempre tinguin ara una llibertat diferent per aprofitar de forma sana i justa. Allà anem!!

Fred, solet, sortida... i llengua catalana

 

Feia molt de vent, però després ha esdevingut un solet que encantava de veure. Hem caminat, potser massa abrigats pel que calia, fins i tot portava guants, però per les obagues i les zones menys arrecerades del bosc tampoc sobrava tant... El Pont del Diable seguia allí, majestuós, donant constància de la cultura mare i del saber bàsic per a tot el desenvolupament posterior. Passat el Pont, ens hem ficat per un camí que, ara sí, ens ha portat pel paratge on es recorda als germans Puig i Valls, autèntics protectors de tota aquesta espectacular natura... He estrenat sabatilles noves per caminar, són més adherents, no pesen gens i no porten cordons, a més són flonges i entren fent una pressió suau... una passada, comodíssimes, gairebé caminen soles i bé, ho fan amb mi, un encert. A tres quarts d'una ja érem a ca la Lourdes bevent la coca-cola zero.

Avui la Teresa surt a les dues i dinarem a casa... unes llenties que fa temps que no en mengem i ens feia gràcia de menjar-ne. A la tarda prepararem la maleta i demà, dimecres, després de dinar, si Déu vol, la Teresa i jo posarem la cama enlaire i el Kuga en marxa, i la il·lusió a punt, i l'esperit jove i el seny i el cap que el conté preparat... i enfilarem, qual gavina voladora en busca d'altres versions del mateix mar, d'altres pols de la mateixa terra... Catalunya. Malgrat tot, Lleida, Girona, Barcelona i Tarragona existeixen pel gust i plaer dels seus habitants, per escriure i parlar la nostra llengua i la dels nostres avantpassats, tot i el greu que els sap a segons qui aquesta meravellosa manifestació cultural... No ho tenen a la intel·ligència perquè primer no ho han tingut als sentits i molt menys als sentiments. Mai ens han estimat, mai ens han comprés, mai ho han intentat i, darrerament, cada cop que obren la boca, m'omplen de raó, m'omplen de raons, per sentir-me català, cada cop més. Suposo que ho entenen molt bé... els altres espanyols, que també deu haver-ne, suposo. A mi ja no em canviaran... pobres fills!!

Perdó... se m'han creuat les darreres idees del ministre d'Educació, en referència a la llengua catalana. No tenen cap raó i no saben el que es fan, ni el que diuen, i darrerament volen fer por, tot i no tenir la força de la raó es veuen molt capaços d'aplicar la raó de la força. Ja utilitzen arguments que només valen per distreure l'atenció d'aquells a qui ja tenen enganyats. Segons a qui no enganyen, han emprés un camí d'erosions variades i depriments. Caldrà molta paciència, si més no, per escoltar tanta incoherència i desvari. Sé que quan convé seguem cadenes, i voldria que no s'arribés a tot això... Jo ho seguiré explicant en català...