Com més gran em faig més penso amb els meus pares i més els entenc… ells em van estar donant lliçons de vida fins al final dels seus dies. Aquella obsessió per fer de cada trobada a casa una festa entranyable de celebració i, després, gairebé la mateixa voluntat per no donar feina fins que va arribar el moment en què la Teresa i jo els vam prendre cap a Tarragona, on vam gaudir d'ells fins el final dels seus dies. Ara em passa el mateix amb el meu fill, visc il·lusionat la seva vida i tinc els mateixos pensaments que els meus pares tenien en mi. Sóc pare…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada