Felicidad total

Este mar azul de cielo hace juego con tus ojos, que también son azules, 

y también eres un cielo de dulzuras deliciosas como el mar. 

He soñado que tu mano se cogía a la mía, con un automatismo natural, 

y caminábamos por la playa de invierno… 

con música de olas y sonidos de celebración de las gaviotas. 

Aparece el sol que acaricia, tú ya estás aquí, felicidad completa...

 

Las delicias de la plenitud

Recuerdan cuando el cielo sonríe, o cuando la rosa blanca abre, tan parsimoniosa ella, sus bellos pétalos como mariposas de gráciles movimientos musicales danzando entre la brisa suave… Recuerdan cuando el amanecer se abre al compás de unos ojos luz y, de repente, se entreabre el día, entre rojos, como una sandía de Lope de Rueda… Recuerdan el ayer de los presentes, la sonrisa, aquella magia que era el camino iluminado por donde llegar a las delicias de la plenitud…

Aniversari de la nostra amiga

Gran dia, amb salut, pau i bé, els fills, els amics de sempre, la calma del plaer de la confiança, l'afinitat i l'estima a tots plegats Avui la "ojomeneada", ens ha sorprès amb uns filets de moixarra sobre una base de patata i ceba, que era millor que el mateix peix i que estava feta a part i amb una tècnica només a l'abast de la nostra bona amiga. Pastís d'aniversari de la casa Pou i la Teresa ha fet "paracotes", unes postres que són típiques de Deltebre, que els encanten a tots, i també hem portat una bossa de taronges i una de llimones, molt rebones. Com sempre, és un plaer estar beneït per la proximitat d'aquesta família on, una vegada més, hem sentit l'estima familiar de tots…

D'arròs o de ceba

M'encanten les baldanes (botifarres d'arròs), sobretot si estan ben fetes i al punt, quan encara estan calentes, recent sortides de la caldera. Un amic, d'Almeria ell, diu que a ell li agraden les de ceba, que les d'arròs li fan com un no sé què i jo li responc que a mi em passa exactament el mateix amb les de ceba. És curiós, cadascú té els seus gustos i els seus costums… a Deltebre tothom les fa d'arròs i no conec ningú que en faci de ceba, sí que en fan de carn o de freixura, que també són molt bones. Bé, contra gustos i costums, res a dir, respecte a tothom, veritat?

Tres ous ferrats

Estem esmorzant al lloc de sempre… Entren dos nois, aparentment de l'Est, un demana un entrepà de tonyina, però l'altre demana tres ous ferrats i una mica bacó ben torrat. Aquest és un lloc on no fan plats combinats i a tots ens ha sorprès el fet que demanes tres ous ferrats, la qual cosa a la Teresa i a mi ens espurnejaven els ulls de plaer… Bé, però nosaltres, amb el nostre entrepanet habitual, un aigua i dos cafès curts i bons…

Sigo soñando

Uno nunca deja de soñar, uno no pierde la esperanza,

de que el amanecer se acelere ilusionado y, al abrir los ojos,

la mejor sonrisa acompañada del mejor café. 

Y, mientras, sigo soñando… 

en que las mariquitas seguirán comiendo pulgones 

y que las mariposas saldrán de los corazones

repletos de eufóricas y proclamarán que el amor se manifesta 

en dulces delicias de sana, hermosa y cierta verdad…

 

Gavines i coloms

Torno a caminar vora la mar, és d'aquells dies que pel sol s'està espectacular, però per l'ombra fa fred de debò. De totes maneres, em sorprèn la calma de la mar i la quantitat de gavines arrecerades, totes esperant que algú els llenci una mica de pa que, teòricament, és per a les llisses, però que elles també se'n beneficien. Bé, he anat també a veure els coloms de la desembocadura del riu Francolí, allí tenen el seu bon espai de pau i de tranquil·litat…

Nit freda

Fred d'hivern, nit fosca… Observo des de la meva finestra màgica, són les nou del vespre, no hi ha nens jugant, només passa algú de tant en tant, molt abrigat. Observo els pisos de la plaça i em recorda el jardí vertical, on els ocells convivien entre les plantes enfiladisses. Poc a poc s'aniran apagant les llums, demà és dia feiner i, a partir de les dotze, pràcticament tothom ja descansa.

Estaciones intermedias

Me gustan los otoños avanzados,

con los suelos llenos de hojas secas,

los calores menguados… 

y los fríos apenas insinuantes. 

Es mi pequeño homenaje… 

a las tan cacareadas estaciones intermedias. 

A quien no le gustan las primaveras, 

siempre llenas de futuro y de buenas intenciones, 

aquí los fríos ni siquiera se insinúan, 

los calores sí, se muestran en cuerpo y alma 

proclamando buenos brotes explícitos, 

flores fruto, esperanza plena, total.

 

Dinaret amb el Pere i la Teresa

Restaurant La Mongòlia (Vilallonga del Camp), comensals, el Pere, la Teresa i jo. La Teresa i jo hem fet mitja calçotada, que per a nosaltres en tenim de sobres, i el Pere ens ha dit que ell ja en fa alguna amb els amics i que preferia fer alguna cosa del menú, així que ha triat escudella catalana de primer i peus de porc a la brasa amb guarnició, de postres ell ha fet una crema d'avellanes i nosaltres una crema catalana sense cremar. Un vi molt adient de Bràfim i tres cafès curts molt bons. Però, com sempre, el millor és la proximitat tan meravellosa de los dos persones que em fan més feliç. Molta salut per a ells i per a tots, és clar!!

Que la justicia sea justa

Ríos de malicia, podredumbre y vicio se plasma en una violación, no sé si de estar bebido, drogado, o simplemente ido, el caso es que esa especie de monstruo en el que se ha convertido, no puede vivir entre los seres humanos… Cuando el implicado es algún famoso, el caso aún parece más mezquino e incomprensible, la ira del pueblo explota del todo y se estremecen todas las sensibilidades. Todo el peso de la ley para los culpables, que la justicia sea justa...

Música de suspitos

En su luz siempre observé una humilde sencillez natural,

tenía magia en el hacer, en el decir, incluso en el callar.

Aparecía con la prudente discreción de una violeta, 

no menos bella, porque nunca gallardeaba de altivas hermosuras, 

pero siempre con su angelical y deliciosa actitud… 

Tenía la luz de las flores, era como un rayo sin trueno, 

una voz que no clama en los desiertos, 

però suena como una música de suspiros…

 

No li escau

La música d'entrada del cole, massa forta com sempre, fa uns dies que es repeteix, toquen una cançó que és deu dir "La primavera", si més no és la paraula que es va repetint sovint. Fa un fred que pela i això de la primavera no li escau gens ni mica a aquest airet tan fred, amb els nens tots ben coberts d'abrics, guants i gorros orellers, i amb algunes previsions d'una possible nevada. La primavera, la primavera, la prim…

Oli del primer raig

Hem comprat unes garrafes d'oli del primer raig a uns amics de confiança de Vilallonga del Camp, he agafat uns trossets de pa i n'he sucat a un platet amb oli, sense res més, i ho he assaborit com cal, després he agafat un tomàquet d'aquells de branca, l'he partit pel mig, un pessic de sal i un raget del mateix oli. Per mi, avui no em cal res més, bé… una bona taronja i prou.

Caldet de partera

Bé, a Tarragona ni pluja ni neu, però això sí, molt fred… i somiar no costa res, aquella pluja neu que neteja i purifica, que mata tot aroma de malures i deixa un hàbitat molt més sa. De totes maneres, estic gaudint de les begudes calentes i, és clar, dels plats de cullera, sobretot d'algun bon brou de gallina. Per cert, al meu poble, quan jo era petit, a aquests tipus de brou els anomenaven "caldet de partera" i ara em fa molta gràcia de recordar-ho...

M'ha felicitat!!

He portat els resultats d'una analítica a la meva endocrinòloga, que han sortit força bé, m'ha felicitat i m'ha dit que aquesta millora tan bona no és només gràcies al medicament,sinó que, a més, és nota molt que he fet una bona dieta i un exercici continuat. Li he dit que sí, que havia reduït els hidrats de carboni i augmentat les verdures, tant crues com cuites i, quant a l'exercici, camino poc a poc però faig una mitja de 6 km cada dia, la qual cosa està prou bé. M'ha felicitat i m'ha animat a continuar així…

Calçotada

Temps de carxofes, diuen que venen amb el fred però si en fa massa tampoc és bo. Temps de calçots, potser el dijous que ve el nostre fill en apropem al restaurant La Montoliva (Vilallonga del Camp) i fem la primera calçotada de la temporada, sembla que tots en tenim ganes i allí les fan molt ben preparades i al nostre gust. Estarien bé quatre flocs de neu per fer encara més agradable el recolliment de la família…

Se abre el cielo

Y yo hablando con la luna…

mientras ella permanecía despierta al lado del móvil.

Y la luna me dijo, discreta, ágil y prudente como siempre,

que había un móvil esperando, al cobijo de un suspiro ansioso,

y que estaría bien de cambiar la luna por el cielo, 

un cielo con ojos que sonríen con el alma y unos labios, 

del color de las cerezas, que susurran en delicias de dulzura.

Suena el móvil, se abre el cielo…

 

Complacerte en complacer

Me gusta cuando comentan que el amor es como un jardín, un jardín que por supuesto hay que cuidar y que, si dejas de hacerlo, puede incluso morir. Es un jardín en el que hay que arrancar de cuajo las malas hierbas, que a veces las hay, hay que abonarlo bien, regarlo con esmero, protegerlo de la intemperie que no hace distinciones… Me encanta esta comparación, en general los buenos procesos, largos y placenteros, en los que se complace la afinidad, no son porque sí, es un lindo trabajo, donde te complaces en complacer, amar con toda tu intensidad y verdad…

Pudo ser otra cosa

En la pista sonaba la canción de moda, “Ansiedad”, una lenta preciosa para bailar pegados. Le pedí un baile a mi medio amiga y me dijo que lo tenía comprometido… y yo le dije que lo del baile era lo de menos, sólo quería abrazarla, se turbó un poco, se ruborizó, sonrió, agachó la cabeza y desapareció. Desde aquel día aumentó sus simpatías por mi, pasó de ser mi medio amiga, a amiga del todo, pero aquí quedó todo, una buena amistad, nada más, ni nada menos, aunque parecía y pudo ser otra cosa...

Neu

Sembla que ja la tenim aquí, fins i tot diuen que pot nevar a Tarragona, la qual cosa no és gaire habitual, però a mi m'agrada somiar i em faig la representació mental de tota la panoràmica, començo amb la calma que es proclama, sembla que para fins i tot el fred, hi ha com una treva, una mena de brisa suau, una boira no masa espesa i un silenci gairebé de música imperceptible i, aleshores, comenta a nevar, uns flocs que els hi costa arribar a terra. Diuen que la neu anuncia un bon any, així sigui…

La casa de l'àvia

Recordo detalls concrets amb molta fluïdesa… unes escales estretes per anar a les habitacions de dormir, un passadís llarg on l'àvia passejava quan es llevava del llit, i donava gràcies a Déu i al sol “ditxós”, un petit forn de pedra on feien el pa de la família, una menjadora amb un matxo, un corral amb un parell de porcs i tot un pati amb animals solts on destacaven un parell d'oques molt cridaneres, que avisaven davant de qualsevol presència sospitosa, i les seves gallines lloques, que feien unes pollades espectaculars. També recordo les mudes, una espècie d'ànec una mica més gros i amb la carn més magra…

Preparant Carnaval

Al meu barri estan preparant una carrossa per a la rua de Carnaval i a fe que ho estan fent amb ganes… Són quarts de set de la tarda i, amb aquest fred que fa, són a la plaça des de les cinc, amb una música molt forta, assajant el vals que acompanyarà tota la presentació de la carrossa del barri. Me’ls miro per la finestra, ja comencen a coordinar els moviments, avui porten fins i tot un ventall amb el que van fent moviments prou artístics. Bé, s'ho passen bé, no sé si guanyaran, però la cosa pinta bé.

Plat de cullera

Sant Antoni Abad, un dels barbuts, patró dels animals, festa grossa amb la celebració dels Tres Tombs, calçotades i tota mena de menjars típics… Fa una mica de vent i una mica de fred, tot i que a Tarragona no tant com ens havien pronosticat. De totes maneres, la Teresa ha fet plat de cullera i li ha quedat espectacular: espinacs, cigrons, uns tallers de bacallà, unes gambetes pelades i un grapadet de fideus fins, tot ben cuit i, com deia, boníssim, de Teresa total. Sóc un amant dels plats de cullera, però ha de fer el dia adient i avui el feia prou fresquet, de la setmana dels barbuts…

Records d'abans...

Encara recordo les gerres de "frito" on, després de matar el porc, conservaven trossos de carn que els duraven forca temps. Un canyís on assecaven figues, sembla que a l'àvia li quedaven molt bé, després se les menjaven amb una ametlla dins. Amb el canyís també assecaven angula, tot i que això jo ja no ho vaig viure, després l'angula enriquia qualsevol plat. Recordo molt el tomàquets de penjar, al meu petit garatge per desar el cotxe, encara es conserven uns filferros on el pare i jo penjàvem algun basquet de tomàquets del seu hort… Bonics records!!

Quins temps!!

Sí, ja sóc una mica gran, els dies de fred com avui els recordo dinant amb el peus damunt del braser que la mare havia posat sota la taula i que tenia cura de mantenir encès amb carbonilla. Y, com no, per la nit teníem bosses de goma plenes d'aigua calenta, que eren una delícia per als peus, semblava que si tenies els peus calents, automàticament, s'escalfava tot el cos. Quins temps, potser vivíem més natural…

Fa fred de debò

Diumenge 22 de gener, fa fred de debò… Els diumenges la Teresa descansa i vaig a esmorzar sol, avui he desenterrat el gorro que tapa les orelles i els guants de pell, a més he agafat l’abric més gruixut que, a més, té caputxa. Penso demanar un cafè amb llet ben calent, a més d'un parell de llagostins, aquells croissants que són una mica allargats i que són boníssims, tot i ser una mica massa dolços per a mí. Bé, després la passejada d'avui serà més curta, fa temps d’estar recollit a casa i gaudir de la llar amb la Teresa. A les dotze és la final de la supercopa femenina…

Acaricia mi alma

Mi padre nos recitaba aquello de "Las brisas suaves de un mayo florido", el poema creo que se titulaba La Murmuración, pero yo ahora pienso en una brisa suave de un mayo florido y me sitúo automáticamente en el huerto de mi padre, bellos surcos de sanas hortalizas, naranjos, limoneros, un peral, dos manzanos, un cerezo… Y en el centro un níspero gigante, que parece cobijar todo el terreno y, claro, a la sombra del árbol que abraza, la brisa suave de un mayo florido acaricia mi alma.

Ya sabes...

Ya sabes… yo no corto rosas, 

pero puedo llevarte al jardín de todas las delicias 

y puedes captar el aroma, acorde con tu belleza única y natural. 

Ya sabes… yo no suelo decir nunca lo siento 

porque me es inconcebible que pueda tener alguna actuación

no acorde con la pureza de mi sentimiento que me pervive en plenitud. 

Ya sabes… yo no suelo decir nunca te quiero, 

para qué contarte lo que ya sabes,

para qué palabrear lo que cada día te demuestro

con hechos y de forma natural y con todo mi amor…

 

El sol de invierno

Enamorado del sol de invierno, deambulo, más bien peripateo, sin pretensión ni destino, solo me aparto de las frías sombras y de los pasillos del viento que, cual ríos desbocados, van ya azotando los árboles y el material urbano. Busco el sol de invierno, paseo por los tinglados pegado al mar, me siento en un banco contemplando el azul de cielo entre los yates de los ricos. Amo el sol de invierno, es como un sobreabrigo que el cuerpo necesita y agradece para paliar los fríos impertinentes del mes de enero…

Visca el Barça!!

Estic una mica penjat de l'equip femení de futbol del Barça, i la veritat és que cada partit em dona més motius per admirar-les més. Avui nova victòria davant del Real Madrid femení. Tot i jugar gairebé una hora amb una jugadora menys no ho semblava i elles han tret tot allò que calia per acabar guanyant, per tres gols a un, molt merescudament. Cal felicitar-les, són úniques, genials… Bé, el diumenge a les dotze es juga la final de la Supercopa contra la Real Sociedad de San Sebastián, bon partit, evidentment l'espero amb deler i no penso  perdre-me'l per res… si tenim salut i no hi ha cap imprevist, evidentment. Visca el Barca!!

Nosaltres no hem de fitxar

Són tres quarts d'una de la matinada, miro per la finestra, és fosc com una gola de llop, només les llums leds de les faroles fan de la plaça una zona de penombres, no passegen ni els gats, els pisos dels voltants tenen els llums apagats, demà és dia de "calçó vell", com diria la meva àvia, és a dir, un dia feiner i cal estar ben  descansats. Bé, nosaltres no trigarem a cercar el llit, tot i que demà ja no hem de fitxar…

Ricos pobres

Es altiva, distante, parece teledirigida, viste caro, no sonríe cuando quiere, solo cuando toca y ahora toca… a otro altivo, distante, que viste caro y que de momento no sonríe, ni cuando toca, para que los asentamientos no se escapen del círculo de los privilegios. Y uno piensa… pobres ricos verdad, pobres ricos pobres, solo gozan de un amor condicional, solo…

El Racó d'en Joan

La Teresa tenia vacuna Covid a tres quarts de dues i, després, hora al Racó d'en Joan, per dinar. Aquest és un restaurant situat a la Tarraco Arena Plaça, antiga Plaça de toros de Tarragona. Bé, hem dinat força bé i amb un descompte del trenta per cent, per l'aplicació del "Tenedor"... Una safata de pernil ibèric tallat a mà, amb pa de vidre amb tomàquet, i després volíem provar els “callos”, que ens havien dit que eren molt bons, però només en quedava una ració, així que l'hem compartit amb uns calamars a l'andalusa. Prou bo tot, bon tracte i molt bon cafè… tornarem!!

El cor de la bondat

"Estima, estima, que això mai no fa mal", diu una cançó que fèiem aprendre als nens de la meva escola i, ben pensat, és bonic i edificant, allò de la bona gent, que no només ho sembla sino que actúa amb el cor de la bondat i la generositat sempre a punt. Fes el bé i no mires a qui i bé trobaràs, tot i que a vegades no és així i fins tot a cops es tornen mals per béns. De vegades, llences una pedra a un perer i l'arbre et torna una meravellosa i dolça pera…

Perla de rocío

Habrá tristeza en el silencio,

o quizá una emoción contenida,

o una placidez cercana a la plenitud.

Habrá paz en el silencio, 

o simplemente un circo… 

donde los destinos juegan a entenderse. 

Habrá luz en los silencios,

o sencillamente se proclaman las penumbras

por donde circulan los gozos eternos, 

y sin sombras consecuentes. 

Habrá lágrima en el amor, 

sólo después del beso que certifica la afinidad, 

lágrima… la perla de rocío de la felicidad.

 

Entrañable

Los amigos alemanes que llevan bar donde desayunamos tienen el don de la simpatía y el buen trato, tienen el gusto preciso y oportuno para cada cliente y hacen de su trabajo una fiesta familiar, haciendo que los habituales se sientan cómodos, divertidos, familiares, además de muy bien atendidos. La atención y el conocimiento que tienen de los niños, hijos de clientes, es extraordinario, el trato exquisito, por supuesto, e incluso hay algún cliente que viene con el perro que mueve la cola nada más verlo porque siempre les obsequian con un trocito de jamón dulce. Todo muy entrañable, espectáculo tierno y humano, muy familiar, sano…

Flor de acantilado

La poesía se acerca mansamente,

como las olas de un mar en calma…

Lleva implícito el amor del poeta a la naturaleza, 

poesía eres tú, decía el poeta, belleza, amanecer, primavera,

pero también lo es la feliz lágrima de la emoción, 

la afinidad que proclaman las campanas que felicitan a la felicidad.

La poesía está en aquella flor de acantilado,

como un mecanismo de defensa, 

pero es, al mismo tiempo, inspiración de los poetas…

 

Ya saben...

Ya saben todo aquello que cuento…

el beso que besa después del abrazo que abraza, 

el gesto cómplice, la mirada limpia, 

la afinidad manifestándose… 

cual radiante primavera de prometedoras flores 

portadoras de frutos seguros.

Ya saben, la sonrisa del suspiro, la lágrima de felicidad, 

el color de las cerezas en aquellos labios de miel. 

Ya saben, los despiertos que proclaman… 

los más preciados y maravillosos sueños.

 

Fruita

Ara que les taronges del meu hort estan boníssimes, en menjo gairebé cada dia, però algun dia descanso, i la Teresa fa unes pomes al forn, sense sucre ni res, que resulten molt bones i naturals. També algun dia em menjo un plàtan amb una mica de pa, com abans, quan menjava tot el pa que volia, i també solc menjar algun kiwi, que porta molta vitamina C, molta més que la taronja o la llimona. Bé, la fruita, sí és possible la del temps, és molt sana, cal menjar-ne, però anem amb compte que porta molt sucre…

Aigua del cel

"La tia Maria del coco Miquel, que fa farinetes amb aigua del cel"... era una canturel·la que dèiem els nens del meu temps. Però jo ara reparo en l'expressió "aigua del cel" i, automàticament, penso en la cisterna d'aigua de pluja que tenia l'àvia, la recordo perfectament, darrera de la casa, al costat del petit forn de pa. Recordo que, de tant en tant, baixaven a netejar-la, era el seu tresor d'aigua potable més preuat. Hi havia una canonada que baixava directament de la teulada a la cisterna, tot i que primer esperaven una mica, així l'aigua estava més neta. Records entranyables…

Ella

Ella, el café, su sonrisa luz, 

el buenos días con sonrisa angelical.

Ella, con el beso que más sincero besa, 

beso que tiene destellos del alma, ciertos del alma, 

como he tenido a bien llamarlos desde siempre… 

Ella, que amanece con el sol, después de un plácido sueño, 

que siempre soñamos despiertos. 

Ella, mi sano complemento, mi mejor parte de una vida a dos, 

mi brazo amigo que siempre me abraza…