Puc passar l'estona a l'ombra fresca del meu menjador, prop de la finestra, penso en tu... Ets amb mi, et presencio, no em cal res més. És allò de tancar els ulls, com quan a la sala de cinema ja s'han apagat els llums i, aleshores, comença la pel·lícula eterna de l'amor viu, real i vertader que en algun moment arriba per quedar-s'hi... i et veig de jove i menys, fins i tot de nena, sempre present, sempre realitat, essència vital de tot el meu existir i, en obrir-los, em manquen ulls per cercar el somni de ser sempre amb tu…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada