Diumenge de Resurrecció

Avui fan la processó de la trobada de Jesús i Maria. És el dia clau de la fe catòlica perquè, com algú va dir, "Si Jesús no ha resucitado, vana es nuestra fe". Recordo i em ve de gust comentar que la meva àvia tal dia com avui ruixava el carrer, escampant l'aigua del poal amb les mans i cantant alguna cosa així com:

        Al•leluia, al•leluia, baixa i puja,
        rateres, ratetes, sortiu del forat
        que el Nostre Senyor ha ressuscitat.

També recordo que tots, bé... la majoria de caçadors del poble, deixaven anar uns trets d'escopeta espectaculars per celebrar la joia de l'esperat retrobament- tot el meu respecte a tots aquells que encara no hem perdut la Fe, la qual cosa vol dir que, malgrat tot, mantenim l'esperança, sobretot, d'un món més just, més raonable, més social, més natural i humà.

Darrer dia al Delta, com sempre, una delícia. Els joves es preparen per marxar a La Sènia i nosaltres dinarem a Tarragona. Potser anirem a veure l'Amadeu i, així, ens acomiadem dels dinarets de vacances i comencem ja a fer bondat i dieta sana a partir de dimarts. La Teresa a l'escola i jo a caminar o a fer bici, segons el temps que faci, i fer anar com cal la planxa i la verdura, els làctics zero i la coca-cola alemanya, també zero total. Ahir vam carregar de taronges, el Pere i la Mar n'han pres unes bosses i nosaltres també. Ara ja comencen a florir els tarongers i l'hort ja fa aquella oloreta que només fa la tarongina del Delta, i si és del meu hort... té aroma de pare, de dolcesa, pura bondat d'un home bo.

Hem dinat a Vilanova d'Escornalbou, a Ca l'Amadeu, tota una institució, on ens tracten d'allò més bé i ens fan sentir gairebé com a casa. Ja som a casa, a Tarragona, amb la meva tele i mirant l'Espanyol i la Real Societat, 2 a 1, de moment, a punt d'acabar la primera part. Els peixets estan bé, els geranis també i es gaudeix d'un silenci i una pau que sona a llar, niu total. La meva taula, butaca, fotos al seu lloc i els ulls que es passegen per les familiaritats habituals. La Teresa ha desfet les bosses de viatge i ara ja és a l'ordinador... no la veig, però la sento, és aquí, sempre és aquí, fins i tot quan no hi és. Diuen que demà plourà... si en tenim ganes anirem a fer una xinadeta, i si no ens ve de gust i fa mala hora farem un dia de pijama i lectura, que estem una mica saturats de quilòmetres i pobles empinats, tot i que ens encanten.

Ahir, el Barça i el Madrid van empatar els seus partits amb el Celta (2-2) i amb el Saragossa (1-1), així que es manté la diferència de tretze punts que encara els portem. A les nou juga l'Atlètic de Madrid i el València i si guanyen els primers fins i tot podrien passar davant del Real Madrid a la classificació. Són les vuit i encara és de dia... aquesta matinada s'ha fet el canvi horari, a les dues hem avançat l'hora... potser una hora més de llum ens anirà bé a tots plegats... llum, més llum, deia Goethe...

Dissabte Sant

Tot i que fa una mica de vent, el Pere i la Mar han sortit a donar un tomb amb la bici. Nosaltres hem anat a esmorzar al de Nicanor i hem anat al Mercadona per repostar alguna cosa. Volíem anar a dinar a Cal Mañá però per avui i demà ho tenen tot reservat, així que, al final, anirem al restaurant El Garxal, a l'Hotel Rull, que sí hem pogut aconseguir reserva per a quatre.

Són dos quarts d'una i la Marcel•la, la Teresa i la Mar fan mones, ahir van fer els pastissets... boníssims, com els feia la sogra. Demà els joves dinaran amb els cosins del Pere a La Sènia i nosaltres, possiblement, ja marxarem cap a Tarragona. Potser farem una xinadeta, que de tant en tant ens ve de gust. Dia maco i de família...

Divendres Sant

Som al Delta, a casa meva, on totes les coses de ma mare encara són per aquí, i no em molesten gens ni mica: algun medicament, la bossa amb les coses en què s'entretenia darrerament, pintes, colònia, fotos... Bé, són i seran, ella i el meu pare, sempre presents arreu de la casa, sempre, també, i amb ferma constància al meu cor.

Fa un dia esplèndid, així que anirem a esmorzar al de Nicanor i, després, ens aproparem al riu i pels arrossars a fer algunes fotos per penjar-les al blog. Dinem a casa, ahir vam comprar una mica de peix i la Teresa farà un suquet lleuger i bo per desengreixar una mica l'estada a Morella. Aquesta tarda toca fer mones i pastissets. Arribaran el Pere i la Mar a l'hora de sopar i nosaltres, fidels a la tradició catòlica i familiar, els tenim a punt la típica llauneta de bacallà, feta amb alls tendres i julivert, que es fa mirar i es menja encara millor.

Són les dues, el suquet és a punt. Hem fet moltes fotos, sobretot del riu. En farem una selecció i demà en farem més, ja amb els joves per aquí. Volen fer bici i "sibaritejar" (no sé si és correcta, la parauleta, però si no és així la poso en circulació) pel Delta, el de l'Ebre, evidentment. Potser una calçotada al pati de casa, potser algun dinar amb les nostres coses típiques, potser... No, res de potser, segur, tenir tot un estat de felicitat de veure'ns junts... a l'altre Paradís!!

Cap al Delta

Hem esmorzat a l'hotel, hem fet el darrer tomb per Morella, hem comprat algun producte típic, hem recollit, hem pagat i... camí, carretera i manta! Hem passat per Xert i també hem entrat a Traiguera, on hem comprat una peça de ceràmica per als joves i una mà de morter, que ens feia falta. Després, Vinaròs, on hem fet una canyeta i hem acabat de decidir que aniríem a dinar a Sant Carles de la Ràpita, a Cal Mañá, tot i tenir el dubte de fer-ho a les Cases d'Alcanar, d'on també en parlen meravelles. La Teresa, el Kuga i el GPS, en 20 minuts, ens han portat davant mateix del restaurant: Avinguda Diputació, 42, Cal Mañá. Cal no oblidar-ho, és visita obligada i, si teniu un bon "saque" i bon gust, fer el menú de degustació amb un final d'arròs pelat que només saben fer aquí, vull dir a part de la Teresa, és clar.

Ja som a casa a Deltebre. Hem fet una mica de migdiada i hem donat un cop d'ull a la família... sembla tot prou normal. Són les sis de la tarda. Els joves vindran demà quan pleguin de la feina... em fa il•lusió. Ara, la Teresa i jo, anirem al Mercadona i acabarem de comprar el que faci falta per fer pastissets i mones caveres, també bacallà, que en aquests dies sempre tenim el costum de fer-lo amb una llauna al forn, que queda molt bé. Un plaer. Aviat penjaré fotos de Deltebre, sempre especial i diferent, únic!!

Tercer dia a Morella...

No fa mala hora, però ha anat plovisquejant tot el dia... Avui toca Benassal, poble molt conegut a Deltebre on molta gent té el costum d'anar a descansar uns dies després de les festes d'agost. Recordo que fins i tot ma mare i la tieta Susanna van passar uns quinze dies, amb Rafelet i Ricard quan aquests eren petits i estaven desganats. És un poble amb fama de sa, amb bons formatges, llet, carn i, diuen, amb una aigua gairebé miraculosa... la provarem, però sense passar-se que hi ha molta demanda. Bé, tot això és molt bonic, diferent, especial, sa, maco de conèixer i de provar les seves especialitats, però cansat, costerut en excés.

L'estrella d'avui ha estat Ares del Maestrat, molt semblant a Morella però, potser, amb una viabilitat més digestiva. Hem passat prop de Tirig i Albocàsser, pobles dels quals ma mare m'explicava un conte en què, a l'anomenar aquests pobles, tancaves o obries la boca i, aleshores, et queia el formatge i el trampós habitual aprofitava per menjar-se'l. Hem passat per Catí, d'on el meu padrí em portava quallades i algun formatge fresc. Volíem dinar a Sant Mateu, a l'Ermita de la Mare de Déu dels Àngels, preciosa i oberta, però el restaurant estava tancat. Cap problema... pel poble hem llegit Hostal del Cabrit, nom suggerent i atractiu, i li hem fet els honors, que ens ha tornat en escreix: cabridet arrebossat, formatge local i un vi de Les Planes que no és com els nostres però acompanya elegantment tanta distinció.

Després, cap a Morella, on hem arribat plovent a bots i barrals i pels carrers i escales baixaven aigua com si fos un riu tot llis. Demà, darrer dia, anirem a comprar algun producte marca de la zona i algun record. Com cada dia, en arribar a l'hotel, faig una mica de recull del dia i penjo les fotos que hem anat fent durant el dia, vull dir... la Teresa. Ara no plou, toca tònica i descans. Demà pensem anar a dinar a Sant Carles de la Ràpita, a Cal Mañà, i si està tancat... la Ràpita és generosa en llocs com cal. Divendres vindran els joves i ens trobarem, per a un cap de setmana llarg, a Deltebre. Serà una mona amb els que hi som... i amb els pastissets.

Des de Morella...

Cinctorres, Església de Sant Pere (segle XVIII) i Ermita de Sant Lluís, a més del Faixero, restaurant on vam dinar ahir. Després cap a La Iglesuela del Cid, que ja és província de Terol i la gent parla d'aquella manera tan simpàtica. El poble és bonic, amb aquella aparença que a mi em sona a Castella-Lleó, amb aquelles balconades llargues i les teulades amb visera, amb el sota de fusta, fins i tot, treballada.

Ara som a Cantavieja i hem entrat a un bar a fer una tònica. Després, visitarem una mica el poble i dinarem aquí, al restaurant Balfagón, que també és un dels recomanats. A la tarda tova Mirambel, que diuen és molt bonic. Bé, aniré penjant fotos... som al Maestrat, comarca de bones carns i pobles bonics.

Cap a Morella

Dutxa, La Caixa per repostar, Carrefour per esmorzar i fer benzina i... cap al camí del Delta. Súper conegut fins a Vinaròs i, des d'allí, una munió de pobles que anomenava el meu padrí, Rafel de la Madrina, quan anava a vendre arròs i altres coses: Sant Mateu, Xert, Catí, Cinctorres... Després d'un parell llarg d'hores, hem arribat a Morella, poble alt, sobre els 1000 metres, emmurallat, sense vinya però ple d'oví i boví, la qual cosa fa que, a més de la història, l'alçada, la bellesa local i del paisatge, sigui tota una atracció turística.

Hem tret el nas per Morella, però volíem dinar a un restaurant que ens havien recomanat, El Faixero, a Cinctorres, a la carretera d'Iglesuela número 7. hem fet un menú de degustació que ha cobert en escreix totes les nostres expectatives, destacant un "chuletón" tendre i al punt, propi del lloc. M'ha fet gràcia com anomenen els vins: Ay de mi (tot i que era de Terra Alta), Barranc de l'infern, Mala vida, Perdició... de la Comunitat Valenciana. Hem dinat molt bé, ho recomano, com així ens ho van fer a nosaltres. Ja som a l'hotel Fonda Moreno. Una habitació doble, maca, que dóna al carrer, tele plana, calefacció.. tot un "remanso de paz" i, a més, té Teresa, que és com un solucionari de tot allò que fa pràctica la vida de cada dia. Descansem una mica i... a per Morella. Demà farem la primera ruta, que ja aniré explicant... Salut!

Hem visitat el Castell, que data del segle XIV, i el que queda del convent de Sant Francesc... interessant, sobretot, per les vistes, però tot molt costerut i no apte per a jubilats, si ho vols fer caminant. Hem visitat, també, la Basílica Santa Maria la Major i un museu de dinosaures i, amb tot això, s'han fet les set de la tarda i hem fet una aturada per fer una canyeta i descansar una mica. A la recepció de l'hotel ens han donat un mapa amb totes les zones properes d'interès... encara que crec que no caldrà perquè la Teresa ho porta tot estudiat, dat i beneït, amb recomanacions de gent de confiança i les rutes precises. No plou, però va espurnejant tota la tarda. Hem parlat amb el Pere i ens diu que ho passem bé... ell treballa, la Mar també, divendres ens trobarem a Deltebre, farem la Pasqua, menjarem mona... i pastissets... si ens en fan!!

Anar a plantar a destall

Ara, les terres d'arròs es poden portar, gairebé, per telèfon però, abans, l'arròs s'humitejava i es sembrava. Un cop fet el planter, s'arrencava i es feien garbes, que es portaven als tancats per plantar-les en petits bocins i fent sempre unes posicions que en deien pota de gall. Bé, la meva esgarrifança es produeix al pensar, un altre cop, en aquest tipus de treball: arrencar planter, gairebé de nit i, després, plantar tot el dia, estacat, amb fang fins a mitja cama i aigua pel genoll... i has de recular i canviar de passa a ritme dels altres per no endarrerir tot el procés que marca el plantador col•locat a un extrem i que marca la línia a seguir.

Com els que van a tirar guano, aquest és un altre treball infrahumà. Sembla que no hi havia límits, treballaven a destall, posant a prova la resistència humana d'aquests herois, que mai acabaven bé però gaudien de prestigi i admiració... no tots podien fer-ho, si més no, seguir molts dies aquests ritmes infernals. Els veies venir que era tot un goig: calçotets de jonquet amb bossa, barret de palla, mocador penjat per la cintura, o serracaps, "cabassona" amb carmanyola, algun ou cru, ampolla de vi i tot allò que en diuen vida concentrat en un màxim d'energia i força viva. Anar a plantar a destall, com aquell que no fa res... i, ara, es fa tot per telèfon...

A tirar guano...

Despuntava el dia i el verd arròs,

pàl•lid i amb gana, era un clam.

A l'era, sal i súper, guano,

per mesclar amb la pala i l'aixada,

posar-ho en sacs petits, remitjons,

i distribuir-ho pels tancats d'aigua i arròs.

I allí, els joves homes, molt homes,

cabàs d'espart penjat del coll i ple d'adob,

caminen estacats per l'aigua amb fang,

llençant grapats d'aliment mentre l'arròs,

agraït, es torna d'un verd negre.

Treball infrahumà només a l'abast

de la gent del Delta, que acabaran corbats

per a adreçar-se en el seu viatge etern.

Un ou amb cafè, fet de la mare,

o un rovell amb cervesa, de la dona, 

una barreja de cassalla i conyac,

i el paquet de Caldo per fumar...

i la força d'un cavall i l'ànim,
sempre solidari, divertit i sa
de tota la gent que viu dempeus,

tocant a terra... i a l'aigua de l'Ebre.

Sempre que recordo aquesta tasca

faig mil reverències de respecte,

admiració total, a l'abnegació,

a la fermesa, a la potència,

d'aquells que van carregats

i estacats fins als genolls

i encara s'expliquen acudits,

canten i es regalen somriures...

Veure-hi clar

Ja no tinc les llàgrimes

que m'entelaven els ulls, sense remei,

tampoc l'alè prenyava el vidre de foscor,

cap núvol enteranyinava el cel...

De sobte, regnava la nitidesa,

un sol emanant, una brillantor profunda.

Veure-hi clar, sense boira espessa,

llum a la nit, claredat d'ulls... tancats,

horitzó sense traves, lliure,

paisatge de Delta, pla i clar, llis, verd...

res s'interposa.

Sempre hi ha un més enllà, més lluny,

sense barreres i amb temps i temps

per veure-hi clar, molt clar, més clar...

Braços

Caiguts, deixats anar,

plegats, inactius, sense força,

braços que no abracen,

no senten, ni fan calor,

escalfen gens, estrenyen res,

són buits, tot i semblar oberts...

Pensats per acollir i complaure,

protegir i fer aflorar sentits i sentiments,

són ara només aigua, sense foc,

freds, un hivern de neus i gel

on corre l'aire sota zero que provoca

el desamor, el desencís,

l'absència d'afectes del cor.

Braços que no abracen, no són braços...

Vindrà el Pere

Això passa quan la Mar no lliura
i s'apropa a rebre la generosa
ració de "mama" i, també,
una mica de "papa" que,
com Terol, és aquí, existeix...
Ja se sap, hi haurà més llum,
més música, més cuina, més tot,
i parlarem de res que no sigui
d'ells i nosaltres, d'aquells que
estimem i ens estimen...
Vindrà el Pere i s'obrirà la porta,
entrarà aire fresc i es veurà encongida
la cortina i, de sobte, un reflex,
una il•lusió, una realitat, una plenitud...
 

Esbarjo

Avui em recordo actiu, motivat.
Només fa poquets dies que vaig fer
una proposta de futbol-xou,
on els gols es fan, només,
amb les mans i amb el cap,
les faltes es treuen xutant
i s'avança, només, fent tres passes
com si estiguéssim jugant a bàsquet,
és a dir, amb dues mans per a parar-la
i amb una per passar-la o fer gol.
La pilota era de handbol
i l'èxit de tot plegat, brutal.
Ens ho passàvem bé i la canalla
reia pels descosits i sempre demanava,
fins i tot a l'hora de jocs dirigits:
Pere, Pere... juguem al joc nou!!

Tocaboires

Visionari, somiatruites, o...

simplement somiador, només,

perquè imagino coses que no poden ser,

perquè m'il•lusiono amb tot allò

impossible o estrany, complicat...

Serà que poc la toco i, encara menys,

vaig a escampar-la, la boira.

M'encanta, sóc feliç, imaginant,

sense traves ni núvols baixos que...

volen interferir els camins per...

on circula el desig il•luminat de...

tot allò que voldries que fos,

de tot allò que no és, i passa,

sense remei, ni concert, ni esperança...

En tornar a néixer

Pujaria, un altre cop, al tren de Tarragona

i buscaria els darrers vagons que van al Delta,

allí, assegut plàcidament, observo i la veig.

Una escena de teatre actual, amb... de tot,

minifaldilles i caigudes d'ulls,

crits i xiuxiueig a cau d'orella

i en el mateix quadre, però fora de context,

"ella", tot prudència, seny i sentit,

darrera un llibre d'aquells que en diem compendi

o història universal de qualsevol cosa

a memoritzar inútilment.

Cada cop que obria la boca

era per dir alguna cosa coherent,

lògica, racional, natural, humana...

amb tota senzillesa però amb tota propietat.

Em va sorprendre aquella mirada

entre jove i penetrant

plena de silencis altament explícits.

Tot i una certa manifestació de classe,

hi veia un punt de timidesa, amb matisos,

on entraria a matar qualsevol rei de la creació.

La mirada, tornem a ella, tenia també

un caire infantil i suplicant

d'aquells tot tendresa, en plena realització.

Silencis que parlen: No em facis mal,

deixa'm créixer i et faré feliç.

Ha crescut, em fa feliç...

I tot va començar en un vagó

d'un tren que venia de Tarragona cap al Delta.

Vaig al Delta

No és "el", però és "un"... paradís.

Anar al Delta el primer dia de primavera

és com anar veure el sol prop del mar,

la sortida impetuosa i plena

de reflexes marins i aigües properes

que l'astre rei ens regala sovint.

Encara té color de terrós blanquinós

però aviat la catifa verda plasmarà a l'abast de tothom

l'art que només té la Natura quan és així de generosa.

Delta, el de l'Ebre, diferent i agraït,

especial, genial sempre, vida i color.

Anar al Delta el primer dia de primavera

és com anar a veure la llum que ens fa veure-ho tot millor

de verds i blaus de mar i cel.

I pensar que...

I pensar que els nens tenen gana

i no hi ha sou, ni pa, ni fe...

Les paraules de moda han deixat de ser:

eficàcia, honradesa, esforç, constància...

Ara parlem, cada dia, a totes hores de:

imputats, frau, corrupció, Suïssa...

i no pels seus rellotges i muntanyes, precisament.

I pensar que no cal anar al teatre...

els nostres polítics es dediquen

a exposar vergonyes o a amagar-ne

fins que transcriu l'escàndol...

A la presó només hi ha víctimes

de la manca d'una escola com cal, sense retallades.

Justícia... distributiva... urgent!!

Estacions

El temps llampega entre estacions

i ja som dimecres... ahir Sant Josep,

aviat, en unes hores, primavera,

amb un Sant Jordi ple de roses i d'amor.

L'hivern desperta els somnis de tardor

i a l'estiu esclata la primavera

i ens confirma l'esperança

que ens resistim a perdre, malgrat tot...

És un joc de verds que es prenyaran

i es faran, de mica en mica, grocs madurs.

I gaudirem de la il•lusió del projecte

i en farem gairebé vida de la lluita,

de l'espera, de la pausa abans del sí.

Somiem... és primavera per a tothom!!

Per fi... Pont del Diable!

Feia més d'un mes que no hi podíem anar... pluges i mala hora, inundacions, amb el Francolí "xulejant" de cabal i omplint d'aigua els camins laterals fins fer-los impracticables. Però avui, el sol "ditxós", com deia l'àvia, anava per feina, i tenia les senderes seques, menys un tros que hi ha abans d'arribar al darrer pont, però sempre hi ha unes pedres grosses per on anar saltant i, en un no res, ja pots continuar la marxa i, quasi a tocar, ja està el Pont del Diable. Allí fem una bona descarregada de bessons en uns banquets que tan agraïm els vianants d'aquest meravellós paratge. Volíem fer una ruta interior, Àngel, Garrot o alguna cosa així però, al final, Fernando havia de fer un encàrrec i hem decidit tornar per Sant Pere i Sant Pau i, així, ens estalviaríem el tros mullat on has d'anar fent equilibris per damunt les pedres. Clar que el preu és haver de pujar dues pendents molt costerudes i pedregoses per arribar-hi, a més de la que puja cap al barri de La Salle. Hem baixat fins la carretera que va a Valls i, d'allí, pel costat de la presó, hem creuat l'Avinguda de Francesc Macià i, passant per davant de l'Eroski, hem arribat al bar de la Lourdes, on hem fet la Coca-Cola zero reglamentària i... cap a la dutxa.

Demà faré festa perquè hem d'anar a Deltebre per fer alguna gestió i aprofitarem per veure a la família i, com no, portarem taronges, que encara en deu quedar alguna. Anar al Delta sempre em representa un desig coll avall, una inèrcia de bon so, un regal a la meva visió totalment enamorada d'aquests indrets. I em passaran pel cap tots els que hi són i els que no hi són... el pare esperant a la porta, gairebé penjat de la cortina, la mare a la cuina guisant les meves preferències; el meu padrí, amb el cap sempre bullint, tot d'idees ballant, d'una ànima emprenedora i de gran constància; Rafelet, el seu fill i el meu fillol, que segueix un estil semblant i que, després dels primers focs de joventut, és tot un ésser amb tendència a la naturalitat més efectiva; Tere, la filla, ja casada que sempre em recorda la nineta amb qui jugava la família i que ara ja té el seny i la mesura propis de la gent sana, i la mare d'ells dos, que trucava cada dia per parlar amb la meva mare; Conxita, Ricardo, Ricard i la seva companya, persones d'un altre tarannà però que són família i se'ns obren els ulls de complaença cada cop que ens veiem; la germana de la mare i el seu marit, que tant van treballar i encapçalaven, amb tota dignitat, la nostra família. Com no pensar, també, amb tota la família de la Teresa... només cal creuar el carrer Goles de l'Ebre i allí hi són tots, fins i tot els que no hi són i que sempre persistiran en els meus records, que són, sovint, presents eterns...

Volia parlar del nou retrobament pels camps dels Puig i Valls, però se m'ha creuat que demà anem al Delta i... ja sabeu què passa, què em passa, quan penso amb el Delta...

La cobla dels enversadors

Evidentment, parlem del Delta, del vers travat pel sentit o, més generalment, per la rima o les rimes. En general i en un principi, es cantaven en castellà... bé, d'aquella manera. És una cosa aquesta que costa d'entendre perquè, fora del metge, el jutge i el mestre de l'escola, allí pocs en sabien de la llengua de Cervantes, o ho sabien prou malament. El castellà era horrorós, amb corrupcions del llenguatge, disparats de pronunciació i mescles dialèctiques que feien por. Los "ojos" eren "ocos" i "vierde" rimava irremediablement amb "pierde", hi havia "pacaritos que refilavan a la matinada", el "teatro" era "teiatro" i "las habitaciones", "aposientos", com es deia en aquella cobla del somni d'un famolenc:


        Casinta, quién te coquiera
        cerrada en un aposiento,
        la llave s'hagués perdido
        i el manyà se hubiera muerto.

Ara recordo perfectament, sent jo molt jove, a un cantant del poble, Julián del Modaco, que feia sonar d'allò més bé, tot i matxucant el castellà: Anquellos ocos vierdes, serenos como el agua... Sembla que aquests enversadors eren autèntic ídols locals i el poble que en tenia un presumia de la mateixa manera que si tingués un nedador o un ciclista o un futbolista famós. Conten que aquests cantadors consumien, en general, vi i ous perquè els aclaria la gola. D'un d'ells, potser el més famós, juntament amb l'ampostí Carriña, un tal Perot de Sant Carles de la Ràpita, es cantava aquesta cobla amb referència als ous:

        Des de que ha vingut Perot
        ja no en poden ficar lloques
        perquè s'ha begut els ous
       de Roquetes, Jesús i Hortes,
       i a la panxa en té una truita
       com lo cafè de Set Portes.

Era típica, també, en els temps de l'àvia, allò que anomenaven "picada de crestes", on els pobles veïns representats pel seu cantador més eixerit i amb més recursos, es reunien i es feien referències de més o menys bon gust, tot depenent, a cops, del vi que corria i la quantitat i l'eufòria de la gent que, qual claca incondicional, aplaudia de manera estrident cada cop que el seu representants posava en evidència al seu rival. Es feien jocs de paraules, expressions amb doble intenció i, gairebé sempre, improvisant sobre la marxa i contestant adequadament a les apel•lacions dels seus contrincants.

Recordo haver sentit als meus pares, i sobretot a l'àvia Concepció, anomenar a Boca de Bou, que crec que era de Sant Jaume, a Balaguer, que em deia que era tot un burleta i els caveros el desafiaven a que passés el riu per veure si feia el mateix. També em parlaven del Canalero, que enversava amb gràcia i bona veu. Tots tenien la seva rondalla on destacava sempre un original acordió i allò que en deien "els ferros", una mena de triangle que treia uns sons aguts molt especials, també guitarres que, molts cops, no tocaven amb els dits sinó més aviat amb pues que treien un so més nítid. No puc acabar sense recordar a Teixidor, a qui vaig conèixer, i que destacava per cantar a tot allò bo i positiu... sempre treia al sol tots els bons drapets!!

Mallorquins i catalans

Són les deu. Ens acabem d'aixecar. Anirem a esmorzar al bar de la Tabacalera, tot i vigilant perquè avui fan els Tres tombs i, ràpidament, tallen carrers i tot s'omple de gent. Després, cap a Barcelona... però també amb compte i escoltant les notícies perquè a la capital catalana fan la Zurich Marató de Barcelona i passa pel carrer de Sants, que és on viuen els nostres joves. Ha plogut i, ara, està tot clos, amb núvols de llana fosca, però nosaltres no ens immutem, és el nostre fill i la seva parella i els seus pares... tot és bonic i net i ja formen part de la nostra vida.

Hem fet un bon viatge. Hem dinat junts, també la Joana i el Joan, filla i gendre d'en Llorenç i l'Antònia. Hem estat bé i prop de la "ojo-meneada". Els seus pares han encomanat un pastís i la nina ha bufat les espelmes... amb foto i cava i emoció. Per molts anys, senyoreta, no canviïs res, ets tota una delícia! Mentre dinàvem, m'ha vingut al cap l'entranyable cantautor Tomeu Penya fent una bona relació entre Mallorca i Catalunya i, a fi de bé, que me n'adono cada cop que ens veiem amb la família Abrines. Paraules com "frisar" que utilitzava el meu avi, que era de Berga: "Frisa, frisa tot d'una", deia algun cop i els deltebrencs no l'entenien. També m'ha fet gràcia sentir avui la paraula "romput", que solia emprar la meva àvia cavera. Igualment, se sent per les Terres de l'Ebre el "mos" enlloc de "ens": "Això mos agrada molt". Així que és tot un plaer veure que tenim moltes paraules i expressions i guals i, com nosaltres, comparteixen l'amor i el respecte per la seva llengua com a cultura i patrimoni inqüestionable. Segons m'expliquen, la seva Albufera és quelcom semblant a les nostres basses i zones protegides del Delta, així que, per a nosaltres i per a ells, enraonar de granotes, fotges, ànecs, anguiles, bernats..., no és una fantasia, és més aviat una meravellosa realitat natural. El Joan ens comentava la bona sensació que li produïa la contemplació del Delta de l'Ebre i que ell sempre n'aconsellava la seva visita als seus amics com un molt bon lloc de relax. Bé, ha estat un dia perfecte i, ara que ja estem més lliures, hem quedat en que més endavant ens podríem veure ja per ses illes. Ells saben, també, que tant a Deltebre com a Tarragona tenen casa...

Bé, el Barça ha guanyat a un Rayo que ha fet molt bon futbol (3-1), amb dos gols de Messi i un de Villa. Els dos Madrid també han guanyat, així que seguim a 13 i 14 punts i... un partit menys. L'Espanyol ha guanyat a Màlaga (0-2) i ja té 35 punts, i mira cap a dalt. Estic mirant tennis, Nadal contra Del Potro. Partidàs, aniran al tercer set. Pot guanyar qualsevol.. Nadal? És possible. Ha tornat amb tota la seva màgia i talent... Ja està, acabat! Rafa Nadal, campió de la Indian Wells!!

Cap de setmana

És dissabte i som a casa. Hem dormit una mica més, hem fet un cafè i hem dinat una amanida immensa, viva, genial, més coses i un altre cafè. Després hem anat al Carrefour on hem comprat alguna coseta per als joves. Avui és l'aniversari de la Mar i demà ens aproparem a Barcelona per estar tots junts i celebrar-ho, juntament amb els seus pares.

Comença el cap de setmana esportiu on el Barça juga contra el Rayo Vallecano i s'han de mantenir com sigui, però sempre legalment, és a dir, conforme a les normes, els tretze punts que portem al Madrid. En Champions, ens ha tocat el París Sant Germain (PSG), un equip fet a cops de talonari del xeic de torn i que ara és el seu propietari. Pot ser un gran espectacle, sobretot si acaba bé. En futbol sala, gran triomf del Barça Alusport a la pista de l'Inter Movistar (2-3) amb dos gols de "l'animal" Lozano i un altre que s'han fet ells en "pròpia", com deien els meus alumnes. Un gran partit, de "lo" milloret que es pot veure en aquest esport. En bàsquet, també una gran victòria sobre el Besiktas per 25 punts de diferència, per continuar primers de grup, de manera intractable i assegurant-se jugar a casa la tornada dels partits de la següent fase.

Pujol ha estat operat del genoll pel Dr. Cugat, estarà més d'un mes de baixa i es perdrà els quarts de Champions, però cal recuperar bé, ja que al final ens farà falta. En handbol, també s'ha guanyat el partit i continuem primers, davant de l'Atlètic de Madrid que va segon. En hoquei damunt patins, juguem aquesta nit a les nou. Potser és la secció menys encertada d'aquesta temporada i han canviat l'entrenador per veure de reconduir-ho. El Barça B, de segona A, té un equipet molt apanyat, amb algunes promeses emergents que aviat seran del primer equip. Els estic veient a l'estadi del Molinón on, als setze minuts de la primera part, guanyen per un gol i se'ls nota una mica inexperts en algun aspecte del joc però juguen el mateix sistema que el primer equip i tècnicament fan patxoca. Demà toca Barcelona, amb Marató i Rayo, un plaer... i aniversari!

L'aniversari de la nina...

Cada any és una confirmació d'esclats definitius i, com la sardana, és una harmonia de totes les danses que es fan i no es desfan...

Parlem de la nina d'Inca, el millor somriure de ses illes arrelat a Barcelona. La jove no es fa gran, només creix la seva immensitat de pau i, com la música de corda de suaus aguts i nobles greus, escampa qual rosada matutina, bon viure i tot allò que contribueix a la màxima expressió de la felicitat. El Pere és molt prop de tot aquest bé de Déu i nosaltres, experts en vida i experiència, contemplem embadalits tot l'encert de la seva realització...

Cada any és una confirmació d'esclats definitius i, com la sardana, és una harmonia de totes les danses que es fan i no es desfan...

Parlem de la Mar. Felicitats bonica!!!

Dies de vins i de roses

Ja tornem a ser al darrer dia de la setmana... els dies fan una via que no te n'adones. Tot passa entre variats esdeveniments, felicitats incloses, i ocupant el temps en tot allò que m'omple i em fa fàcil d'existència. Hem caminat sense por als elements, feia fresqueta i el nostre barri sembla una bona seu del vent, però a partir del Serrallo i cap a les platges hi ha com una mena de passadís protegit, encarat al sol i que és una delícia travessar-lo plàcidament en aquests preludis primaverals. Avui ha vingut el Fernando, amb la seva marxa habitual, tot i que ha rebut la crítica autoritzada: "Clar, després de tantes campanes, avui ens portes amb la llengua fora", però l'hem seguit prou bé. A la tornada, l'Antonio, veient que era molt aviat, se li ha acudit que podíem anar a fer un vinet a La Xarxa i... hi ha coses en què la gent es posa d'acord ràpidament. Una mica de seitó fer de la casa i un Faustino VI, no gaire bo, ha donat peu a la meva crítica al Rioja de baix cost, com a caldo aigualit i amb poc cos. Hem acabat provant un Priorat i l'Antonio dient: "No es por hacerte la pelota, però... no hay color". Bé, més lleugers i amb una petita acceleració beneïda pel déu Baco, hem arribat a casa, després d'haver quedat per dilluns a l'hora "h" i al bar de Walter.

Diumenge fan la festa dels Tres tombs, i per aquí al meu barri és espectacular. Hi ha la parada de carros i animals i gent vestida per a l'ocasió, cavalls engalanats, eugues amb la cua trenada i, com no, esmorzar comunitari de brasa i bota i cigaló. Ja se sap que, en aquest país, sempre acabem a la taula, si més no, prop del foc que cou les nostres exclusives viandes. Recordo que l'any passat vam acabar al bar dels "maños" fent uns xarrupets d'herbes que entraven prou bé. Va ser un pas més per a la coneixença de la gent del barri i l'acceptació mútua per aconseguir aquesta placidesa de què gaudeixo ara. Aquest any no hi podré ser. Aquest dissabte, demà, és l'aniversari de la Mar, la parella del Pere, i els seus pares són a Barcelona per passar-lo amb ells. Així que el diumenge ens hi aproparem nosaltres i farem un dinaret de celebració tots plegats. Són molt bona gent, de bona pasta i condició, amables, treballadors, entranyables, gent com cal... sempre és un plaer contactar amb ells, estarem bé, segur. La vida continua, a cops, també bonica i agradable. Dies de vins i roses... com la Mar!

Habemus Papam

A les 19:07 hores, per la xemeneia, no massa artística, per cert, sortia la fumata blanca, després de la cinquena votació. Les portes de la Capella Sixtina s'obren. S'ha acabat el conclave. S'aproparà al balcó, vestit de blanc. Demanarà l'ajuda de Déu i la pregària de tots els catòlics i, després, impartirà la benedicció "Orbis et Urbe" que, en aquest cas, porta implícita la Indulgència Plenària. És el segon Sant Pare del segle XXI. El Papa triat ha estat l'argentí, arquebisbe de Buenos Aires, Jorge Mario Bergoglio, que exercirà amb el nom de Francisco I, Francesc I per a nosaltres. Màxima emoció quan el cardenal Jean Louis Tauran anunciava el nom del nou pontífex.

Des del primer moment, m'ha causat una immillorable impressió per la seva cara beatífica, plena de tendresa i bonhomia i, a més, mostrant una simpatia en la seva justa mesura, i fent una presentació propera i plena d'amor. Diuen que és químic, que va ser professor de novicis de la Companyia de Jesús (jesuïtes) de la qual en forma part. Diuen, també, que té una preocupació especial pels pobres... Penso que, realment, es farà estimar, ja que té la humilitat suficient demostrada, segons expliquen, en el conclave anterior i tota la força que li donarem tots els catòlics en general i els d'Amèrica llatina en particular. Acabo de llegir que és soci del Sant Lorenzo de Almagra, que és un club de futbol argentí que vesteix de blaugrana com el Barça... ja deia jo que m'ha caigut tan bé ràpidament!

Té 76 anys i és el primer pontífex jesuïta i no europeu. Recull el suport de moderats i progressistes pel seu discurs amb accent social. El seu pare era un ferroviari i la seva mare, mestressa de casa. Tot i que algun cop el van acusar de tenir alguna relació amb la dictadura de Videla, mai no va respondre i ho va fer així, diuen, per no fer el joc a ningú i no perquè tingués res a amagar. Llegint el diari Ara, diuen que el nou Papa és un enemic acèrrim de l'avortament i el matrimoni homosexual. D'aquests diu que "Són la pretensió destructiva del pla de Déu". També l'avortament el qualifica de lamentable, fins i tot quan es tracta d'una violació.

Bé, la tasca encomanada no serà gens fàcil. Termes com família, societat, persona, valors, fe... estan en condició variable i amb crisi generalitzades. Per una banda, en la majoria catòlica de països com Argentina o Brasil, que és molt nombrosa i, a més, amb molta joventut en recerca de l'esperança que no troba en el despropòsit de les inèrcies sense sentit, hi pot tenir un bon suport. Però, per una altra, l'administració del Vaticà, els problemes de pederàstia i una progressiva recuperació de la credibilitat, seran fites importants. Ànim i ens encomanem a Déu tots plegats...

Aquelles esquerres meravelloses

I no parlo de la Republicana, que també gaudeix de molt bona salut. Realment, meravelloses les esquerres de Messi, Villa i Alba. Partit de somni... ha tornat el Barça i les veus cavernícoles que proclamen canvi de cicle hauran d'esperar. De moment, a callar i a aplaudir, si és que tenen el mínim sentit de l'estètica i, de passada, de l'ètica, per bocamolls. Fins i tot jo, que mai sóc gens dubtós en quan a sentiments barcelonistes, em queixava de la baixada de forma tan exagerada d'aquests darrers partits, però... senyors, aquest és el millor Barça de la història, pot defallir algun cop però, en condicions normals i quan trot està ben engreixat, són gairebé invencibles i, a més, fent espectacle. Mare de Déu quin espectacle!! S'havien de remuntar dos gols i n'hem fet quatre (4-0): dos golarros des de fora de l'àrea, amb l'esquerra, és clar, del millor jugador del món, normal, parlem de Leo Messi, tota una llegenda ja; un gol de Villa, també d'esquerra, un golàs de gran jugador i, finalment, Jordi Alba ha fet el quart després d'una contra fulminant i, com no, amb l'esquerra. Partit immens que ens ha omplert de felicitat a tots els culés.

Mirant TV3, molts de comentaris, algun pseudo-religiós: Amb Messi, fumata blanca, Abemus Barça, Messi ens obre les portes del cel, És el rei, el que no falla mai, el que sempre apareix, Sant Jordi gloriós (en referència a Alba), Vendeta d'Atenes, Barça 4 - Milan 0. Gent plorant d'emoció per la tribuna de can Barça. Nit feliç, algun cava i més d'algun petó sorpresa. Molts dormirem bé, a més dels noranta mil del Camp Nou. El Barça ha tornat i lluitarem la lliga, que ja tenim molt ben encarada, a 13 punts del Madrid i a 14 de l'Atlètic de Madrid, i la Champions, on ja som a quarts de final. Amb aquestes ganes, encert i posada a punt, no em fa por ningú... així que s'apropen grans partits, d'aquells que només els millors i més ben preparats hi arriben. Podria donar-se una final Barça - Madrid, seria tot un partit del segle si tots dos arriben en plenitud de condicions i l'arbitratge és europeu i imparcial.

Bé, i si parlem d'en Xavi i de l'Iniesta, tècnica pura, i de la puntilla de Villa i del treball de Pedro... I si recordem Busquets, el millor i més intel•ligent en el seu lloc,, I el "Jefecito", sempre a punt quan el necessites i Alves, un genial jugador de banda, d'entrega total i que està en un formidable estat de forma. Piqué, que ens ha fet confiar en l'èxit des dels seus comentaris i, a més, treu la pilota jugada des del darrera com els àngels. Alexis, sense sort de cara a gol, però amb una constància i treball digne de millor sort. Valdés, tot i que avui no ha tingut feina, és una garantia de seguretat que tranquil•litza a tot l'equip. Pujol, el gran capità, ha posat els darrers minuts de pausa a l'incomparable espectacle... Gràcies Barça, un cop més. Blaugrana per sempre més...

Un dia ple d'emocions

Els 115 cardenals amb dret a vot tenen conclave a partir de les cinc de la tarda. Tancats a la Capella Sextina, començaran les votacions, buscant la col•laboració infal·lible de l'Esperit Sant. Tot fa pensar que en les reunions prèvies han fet una boa feina i, ara, ja aniran amb rapidesa i la cosa anirà molt bé. El nou Sant Pare el tenim a tocar. Li desitjo llum i encert per fer de la millor manera la tasca encomanada... no serà fàcil, cal encomanar-lo a Déu, a ell i a tots nosaltres. A tres quarts de nou, i amb un altre ordre i nivell d'esdeveniments, tenim el Barça davant un repte, diguem-li remuntada, d'aquells que t'enlairen o et fan aterrar fent molt mala cara. No serà gens fàcil desfer-se del Milan per més de dos gols.

Per a la tercera emoció, deixo la nostra caminada habitual, avui amb dia mig clos i ventet que sembla més fresquet i que va cap a l'esclat d'aquests propers dies en què, sembla, hi haurà davallada de temperatures amb pluja, vent, onades guapes, etc. Avui la cosa ha anat de xerrades sobre la "mili" (servei militar), una d'aquelles coses que fèiem abans i que a molts els trencava la seguida dels estudis, la feina o d'altres aspectes de la vida, però això sí... t'havies de fer un home, i sembla que per a aquesta realització no hi havia cap invent millor. Hem parlat de què tots vam ser caporals, i jo els he comentat que vaig ser caporal major d'un departament que anomenàvem Extensió Cultural, i la meva tasca consistia en fer classes als soldats que encara no sabien llegir ni escriure. Els meus companys, que havien servit a la marina, parlaven de ports i vaixells, que si a Cadis (la tacita de plata), que si Cartagena, o els ports gallecs i, com no, de la bodega del vaixell... i tots tres, dels berenadors de prop del quarter de torn, on els soldats de tota mena feien els honors i ens fèiem homes, tant... que ens bevíem, fins i tot, tot allò que encara no havíem viscut.

Pel 324 estan fent la roda de premsa posterior al Consell Executiu. Preocupant, per l'endarreriment de molts dels pagaments de la Generalitat: farmàcies, escoles concertades... Lamentable, també, l'afer de la senyora Camacho amb el Director dels Mossos d'Esquadra. Igualment, sembla que les acusacions del diari El Mundo a Mas i Pujol dient que tenien comptes a Suïssa no són demostrables i el Conseller de la Presidència ho compara amb la Inquisició, on un anònim t'acusava i tu havies de demostrar que eres innocent. Busquen embullar per veure si peta la relació CiU i ERC, als quals els caldrà molt de seny... i paciència. Bé, per llogar-hi cadires, per tot plegat.

Crida a la unitat de l'Església durant la missa que precedeix el conclave d'aquesta tarda. Es preveu la primera fumata... Blanca? Veurem...

Quatre menys un

Havíem de ser quatre, però Fèlix ens ha fet campana, ha exercit d'avi, suposo... així que hem estat tres els que, després de "meternos un cortado entre pecho y espalda", com diria el meu amic Julián, ens hem dirigit cap a les rutes de la costa,  per on circularíem gairebé amb el pilot automàtic. Darrerament, degut a les pluges que han fet créixer el Francolí fins a semblar tot un senyor riu i inundar els camins laterals, no podem anar fins al Pont del Diable i totes les seves meravelloses senderes, per tant, toca gaudir de mar i vaixells i companys experts... també en bonhomia i convivència. M'encanten les nostres xerrades sense malícia però, com tot jubilat com cal, amb ànim d'arreglar el món i posant sempre a l'abast d'uns i altres les nostres experiències viscudes al llarg i ample de les nostres vides i viatges.

Avui, en Fernando,  tot un preuat viatger, ens parlava que havia estat a Lanzarote i havia visitat la Cova Verda, i el guia els advertia que estaven arribant a una zona molt perillosa on hi havia un precipici de més de vint-i-cinc metres i, a més, no hi havia cap protecció, així que els demanava la màxima atenció i cura total. "Mireu - els deia - ara llençaré una pedra perquè escolteu el so en arribar al fons". Tothom va quedar sorprès en comprovar que la pedreta es quedava en aquell petit rec que amb prou feines tenia un pam d'aigua. Una mena d'efecte mirall, produït des del sostre de la cova, feia que hom tingués aquesta sensació de perill desprotegit davant del suposat precipici.  De seguida tothom respirava tranquil i seguia contemplant la bonica Cova Verda de més de cinc-cents metres de llargada.

Avui, els he parlat del meu avi metge, una persona amb principis i sense finals quan es tractava de fer el bé, sobretot als més necessitats. Catòlic practicant, va tenir onze fills i els donava un duro a cadascú si els diumenges anaven a missa. El meu pare m'explicava el que es podia fer, en aquell temps, amb un duro... era el rei del "mambo", i a mi em feia pensar en aquell que es va casar de conveniència tot dient "París bien vale una misa", i convertint-se al catolicisme. Amb l'Antonio, parlàvem dels diferents tipus de jocs a què els nens jugaven, segons l'època de l'any. Crec que també anava per ratxades o modes, amb algun interès comercial. Hem parlat dels caramels que pispàvem dels rams de les nenes, de les baldufes... i la descoberta d'avui ha estat la recollida de "unas perrillas para la maya". Es tractava d'agafar algun nen o nena, el pintaven i li posàvem una mena de mantó que el cobria gairebé tot, i el ficaven en algun racó visible i... "a por las perrillas" que demanaven als vianants per a la "maya". Un plaer, sempre observant, sempre aprenent, vivint... fins que Déu vulgui.

El filòsof divertit

Ahir, després de dinar, vam baixar al bar Francolí a fer un cafè i després, aprofitant que encara era d'hora i no hi hauria gaire gent, vam decidir anar al Carrefour per comprar algunes coses que ens agrada de trobar per aquí. Mentre anàvem, Catalunya Informació anava repetint notícies i algú, un d'aquells a qui se'ls reconeix ser bons estudiosos de les realitats polítiques i socials i amb capacitat de síntesi, tot i tenir una oratòria fluïda, amb veu reposada que volia ser ferma i segura, i amb la claredat d'aquell que pontifica, en un moment donat va dir: "L'ètica és allò que tenen els altres, com deia el filòsof divertit". Mai ho havia sentit a dir, però jo sempre tinc al pensament que m'agradaria gaudir d'una franca i autèntica corresponsabilitat en el meu tracte a les persones...

L'ètica és la ciència que determina la rectitud i el sentit del comportament humà, segons uns principis normatius dels quals se'n deriven uns deures i unes obligacions. Aquesta és tota una definició clara i entenedora d'allò que és l'ètica, treta del Diccionari de l'Enciclopèdia, així que no hi ha dubtes que és un comportament social entre persones, on no val tot i encara menys qualsevol actuació que no estigui basada en el respecte i l'educació. En ve ara a la memòria un acudit que, en el seu temps, em va fer una certa gràcia:

 Una senyora té dos nens i li diu a un d'ells:
- Escolta Joan, reparteix aquests dos trossets de pastís amb el teu germà, però fes-ho cristianament.
- Què vol dir cristianament?
- Doncs, que li donis el més gros al teu germà.
- Molt bé, mare, però... la pròxima vegada li dones els pastissos al meu germà perquè els reparteixi cristianament amb mi.

Evidentment, l'ètica no és allò que només tenen els altres, per molt divertit que sigui aquest desconegut filòsof, almenys per a mi. Tampoc conec al pseudo-savi de veu amb inicis de proper rovell que ha esmentat la frase i desconec, també, el context on l'emprava o a què feia referència... Per tant, és fàcil comprendre que, agafada així sola, sigui totalment incoherent i gens divertida.

Bé... després de tot això, m'he comprat un pop perquè ara ja sé com s'ha de preparar i tinc el típic plat de fusta gallec per gaudir-lo i, a més, servit amb "catxé". El Barça ha guanyat al Depor (2-0) amb gols l'Alexis i Messi... aquest últim d'un toc subtil amb l'interior de l'esquerra. En futbol sala, el Barça Alusport ha guanyat al Caja Segovia (7-0) amb gols de Lin (2), Torras (1), Fernando (2) i Gabriel (2). En hàndbol, victòria del Barça davant del Valle de Aranda i, en futbol de 2a A, el Barça B ha guanyat al Còrdova (4-3). Molt bona jornada esportiva, sense oblidar la victòria en bàsquet a la pista de l'Olimpiacos, que són els actual campions d'Europa. Gens malament!

Venats

A casa de la Teresa solien emprar aquest mot en referència a aquelles actituds mono-sistemàtiques amb les quals ens conduïm i recreem algunes persones. La parauleta, que deu venir de "vena", no fa gaire lligam amb el seu dignificat d'inspiració o capacitat creadora, tampoc al vas sanguini que duu la sang des dels capil•lars cap al cor, encara que aquí podríem trobar-li alguna branca de comprensió. Pel poble circula, també, i funciona la paraula "ratxa", "ratxós", per anomenar aquells comportaments gairebé obsessius i d'una certa duració... un és així pel seu caràcter, per la seva forma de conviure i, fins i tot, per la seva forma de menjar... I és per aquí on avui em ve de gust explicar com la Teresa i jo tenim una vena, una ratxa, semblant que ens porta al consum de certs productes alimentaris d'una forma habitual i continuada i, de sobte, deixem de comprar-ne fins que, després d'un temps, els redescobrim i ens reenganxem, i tot això independentment de què siguin productes de temporada o no.

Recordo que l'any passat ens vam entusiasmar amb els espàrrecs verds fets a la planxa, i en vam menjar per un tub fins que, un dia i com si per moments perdessin tota la gràcia, doncs... ni un. També ens ha passat amb les carxofes. Aquest és l'any que n'hem menjat més des què som a Tarragona. Aquí, al no poder-les fer a la brasa, no les apreciàvem gaire. Ara sí, al microones i per complementar qualsevol guisat són exquisides... suposo que aviat s'acabarà la ratxa. Hem augmentat, també, el consum de peix tot coincidint amb els preus més assequibles dels llobarrets i daurades de ració, mida planxa o forn, també de salmó, tot i que aquest és una mica greixós... però ja comencem a notar que la vena trontolla i, segurament, aviat reduirem la marxa peixatera. Fins i tot amb la carn també tenim curioses anades i vingudes. Ahir vam comprar pit de pollastre que feia mil anys que no en menjàvem, quan abans era habitual. Ara, no mengem carn de be per allò del colesterol, tampoc res de porc tret d'una mica de llom de tant en tant. Hem redescobert, també, el plaer de l'entrecot per al cap de setmana.

Però sí, realment, uns vents que ens permetem no controlar ens porten, dintre de les nostres mitjanes possibilitats, cap a ratxes venoses entre productes cada cop més naturals, més frescos i amb menys sucres i greixos, amb més graella i menys paella, amb oli d'oliva amb esprai, reducció de taronges, encara que siguin del meu hort, i làctics zero, com la Coca-Cola de beguda habitual. Tot i això, sempre fem cap a una dieta amb tendència al consum en excés de proteïnes, però també deu ser dins la nostra vena de venats. Bé, no ens oblidem de caminar o fer bici i moure el cor, sobretot per estimar...

De vaixells i amics

Ha fet un dia preciós i, a més, avui també ha vingut Fernando. Anant xerrant tots tres la cosa es fa fàcil i lleugera, tot i que les caminades fins l'Arrabassada superen les dues hores... però, si estàs a gust, descanses uns minuts quan cal i gaudeixes de l'amistat i del paisatge, tot es fa amè i divertit, a més de sa. Els meus companys han estat patrons de vaixell i són de conversa fàcil i agradable. A mi m'encanta saber coses sobre la mar, vaixells de tota mena, mariners, llops de mar, balenes, banys entre dofins o cants de sirena embadalida i, després que la Teresa em regalés el llibre "Los barcos se pierden en la tierra", de Arturo Pérez-Reverte, i de tenir la sort d'haver conegut a aquests dos bons amics del barri, doncs, me'n vaig assabentant de moltes coses que abans desconeixia totalment. Avui, per exemple, hem estat parlant dels vaixells que romanen aturats, prop del port, vuit, deu, dotze... cada dia. No tots esperen descarregar les seves mercaderies aquí i resulta que, segons m'han explicat, la majoria estan fondejant aquí perquè és més econòmic i, així, esperen tranquil•lament la seva propera destinació. Sempre parlem dels vents: la llevantada fa que els vaixells es col·loquin mirant el sud, en fila i prop de la costa, mar de fons, marejada, marejol, el sotavent ajuda a l'arribada triomfant dels vaixells de Barcelona. Mentre, "amb seixanta anys a l'esquena i la pipa a flor de llavi, contemplant la nit serena, s'hi passeja un llop de mar". Abans, havia sortit cada nit amb una barqueta de dos metres, fondejats durant dues o tres hores, balancejant-se, minúscula entre la marejada, a les tres de la matinada, una nit sense lluna...

Uns segons amb els ulls tancats, asseguts al mirador del mar per excel•lència, i al mig de tanta ciència pràctica, un pot somiar amb els mars del sud o amb el Cantàbric amb fama de brau i reparar que aquest d'aquí no es queda manco i sorprèn a més d'un vingut del nord. Com no, el iot del xeic, el gran, amb helicòpter incorporat i dues llanxetes, tota una delícia elles, amb les quals ens conformaríem la majoria dels mortals de mitja mànega. El port és ple de canyes del Francolí, d'aquelles que van sobreviure a la cremada i que, ara, la tempesta d'aquests dies les ha arrossegades fins aquí al Serrallo. Per les platges es veuen algues mortes damunt la sorra, tenen un color marró amortit i per les terres gallegues, pàtria d'en Fernando, n'omplen carros i les van distribuint per les terres de conreu, com un adob impagable. Mar i vaixells, amics, sol i lluna plena... La mar de bonic i, a cops, dramàtic. Llocs de somni i feina, on es desfermen els castells, però sempre vols una llar prop del mar i anar fins l'horitzó per veure i viure de prop la recerca del següent. Mar i vaixells i amics...

Ha fet un dia esplèndid

Avui sí, avui m'ha vingut al cap allò del poeta: "Despertaba el día i en su albor primero, con sus mil ruidos, despertaba el pueblo". Feia un matí que convidava a sortir per moure les cames i, evidentment, el cor. Un bon sol, sense vent, d'aquell que ja en plena caminada et fa agrair alguna ombra, encara que només sigui d'algun arbre o xalet proper a la carretera. Des del mirador del Miracle es veien nou vaixells i l'Antonio m'explicava la posició i la càrrega de tots ells: gas, carbó, mercaderies en general, productes químics, petroli... Realment, feia bon dia i hem sentit ja suor d'estiu, si més no de primavera. En arribar, cap allà a les dotze, la Coca-Cola zero estava boníssima i la dutxa posterior reconfortant, reparadora. Una última ullada al mar per dir que, tot i que a fora no notàvem cap vent, la mar tenia bones ones que, en xocar amb les roques de la costa, saltaven espectaculars i fent arribar algun plugim fins les voreres per on caminàvem. L'Antonio m'ha explicat que no veia mar de fons i que més aviat podria ser un vent del sud... i jo he pensat que podria ser de procedència de les Terres de l'Ebre, que sempre anem molt ben servits d'allò que nosaltres anomenem "vent de baix".

Bé, ja som a casa. La Teresa surt a les dues, tenim el dinar fet des d'anit. Ahir també vam parlar amb el Pere... diu que la feina va bé i ja porta dos dies. Ànims sempre!! Són dos quarts de dues, vaig a parar taula i preparar les postres... després de dinar faré una mica d'inclinada de sofà, programa de fauna per la TV, anar a comprar i fer algun manteniment amb la Teresa, més TV amb la Josefine, correu, blog, Facebook, escacs, sudokus, lectura, alguna sèrie, notícies... De vegades penso que ho estic farcint tot d'activitat frenètica però de seguida veig que allò que no puc fer mai és quedar-me al bar entre diaris de notícies fetes i cerveses additives o vins a joc. Sempre hi ha un temps per a cada cosa i una mesura... "Anirem per la riba agafats de la mà i tindrem una mida per a totes les coses", deia el poeta savi.

He sentit, molts cops, aquelles veus que parlen "d'un fart i fora", menjo o no menjo, tot o res, hi sóc o no, però també he sentit parlar dels "tastets" del gourmet de torn, del "poquet i bo", com l'arròs, la cullerada d'arròs indescriptible que feia la sogra i on et quedaves amb la satisfacció d'haver provat allò millor, però amb totes les ganes del món de menjar-ne més. La prudència, l'equilibri, el control, tampoc no vol dir l'absència, el nihilisme, ni la negació de tot allò que només perd l'encant per l'excés o l'abús. Fins i tot, tot i que sabem que ens estimem, tindrem una mida per a totes les coses, em continua recordant el meu amic i poeta savi. És ja la tarda de dijous. La Teresa no trigarà. Ella és el seny, la lògica i el sentit, amb ella no cal mesura...

He anat a Reus

Per a mi, anar a Reus és sempre una càrrega emocional, altament positiva i reparadora, tot i que avui he anat consternat per acomiadar-me de la nostra companya Carme Montagut. Ho hem fet, a la parròquia de Sant Francesc, la família i tots els companys que tant l'estimàvem. El respecte i la tristesa, igual que l'esperança i la fe, eren també presents amb escreix. En el seu recordatori hi ha unes paraules de Miquel Martí i Pol que, n'estic segur, compartim tots els presents: "No tornaràs mai més, però perdures en les coses i en mi de tal manera que em costa imaginar-te absent per sempre". La Carme tenia 63 anys i, ara, com molt encertadament m'ha dit una altra companya, ens seguirà cuidant des del cel. Ha estat un matí de fosca i pluja, lleig, sense traça ni gràcia, només recuperades en el record, ulls tancats per veure i viure vivències plenes. Les tenia totes, totes les virtuts per fer fàcil la convivència.

He passat pel "meu" col•legi i he vist el til•ler i l'arbre de l'amor. Potser al jardí se li nota que ja no en té cura el Gmà Polo i té algunes herbes que no toquen. Als companys, tot i compartir la tristesa pròpia del cas, els he vist en plena forma destacant, com sempre, la salut de la Xènia que, per no tenir, no té ni una trista grip. No he pogut veure a la Mercè que, Déu ni do també... la súper bona mare que està feta. He vist a l'Antònia, la meva cuinera preferida, que ens tractava anant sempre més enllà de la professionalitat. He saludat el Director i el Gmà Salvador, que han estat correctes i agradables. He vist "les" Montse i la Compte, l'Andreu (pare i fill), la teacher, la Conxa i, fins i tot, la Trini i l'Escardó, la Dolors, l'Empar i tota la flota jove portadora de forces noves i capacitats innovadores. He vist i saludat al Gmà Grau i al Gmà Lluís, al Santi Juncosa i al Jordi Bofarull... i la resta que no anomeno quedarà inclosa en aquesta joventut amb seny que ara són La Salle, com abans ho érem nosaltres, i després ho seran uns altres... perquè "nosaltres" som "nosaltres". He vist a la Txito i al Sergi i la Clàudia, preciosa criatura. No he pujat al primer pis, no he vist "la meva classe" ni he mirat la Pastoreta per la finestra... no he vist al Jesús ni al Pep Senseric però sí a l'Albert Cuevas, que continua teclejant amb encert i sent un molt bon cap d'estudis.

Després de la pregària de comiat he tornat al col•legi amb els Gmans Lluís, Enric i Ceferino, tots parlant i recordant coses i les bromes que ens gastàvem al menjador, on ens ho passàvem més que bé i ens fèiem un descans alliberador i divertit. Ens hem arribat a la "suite" dels germans i hem fet un cafè i uns pastissos i m'he sentit a gust per la confiança i estima que sempre em demostren. Finalment, el Gmà Ceferino m'ha portat a Tarragona. Era un dia gris, de pluja, fosc, però sempre hi ha algú que t'ensenya aquella llum que pot créixer a l'interior...

A la meva companya Carme Montagut

Déu ha volgut el seu traspàs per definir allò que sempre pensem tots: marxen els bons, els autèntics, els que són l'essència i natura mare, vida i exemple. Gràcies Carme, per compartir amb mi les teves originalitats, les rialles sense malícia, la teva sinceritat, la teva accessibilitat planera i natural. Gràcies per comprendre, callar a cops i assessorar sempre a tots els que érem prop i apreníem. Em plora l'ànima, a més dels ulls. La Carme s'entregava del tot i la seva capacitat d'estimar no li cabia al cor, per això sempre anava de cara. Gràcies Carme, per la teva proximitat.

Feies olor de net i tenies un espai dins el nostre Col•legi La Salle on tothom et mirava, més aviat admirava, per la teva autenticitat. Penso que has tingut una trajectòria professional on la lògica i el sentit comú han estat per damunt d'allò banalment correcte. La joventut aprenia de tu, i els de la teva edat, i fins i tot els més antics, ens recreàvem i et gaudíem, tant en pedagogies actives com en vivències naturals i humanes, de persona total, com has estat sempre.

Avui, uns coloms volen pel Francolí i la teva ànima cap al cel... de la mà dels àngels de la tendresa i la bondat.

Un far

El genial escriptor anglès William Shakespeare deia alguna cosa així com que l'amor és com un far que, tot i els vents i la tempesta, onades terribles i inestabilitats variades, aguanta ferm i palplantat i resta allí, fent mal i bé, bo o millor, o pitjor, però impassible, impertorbable, mostrant-se insensible, fins i tot, a les emocions que comporten les inestabilitats del temps. Però el far també vol ser una llum que t'alerta de la costa i et recorda l'atracada a terra, l'ancorada mai definitiva, sempre esperançada, si més no, somiada. La llum del far és intermitent, com la vida, plena d'intermitències de colors, llum blanca de l'Arc de Sant Martí, color negre inclòs, i sempre volen pujar per la muntanya russa, lluny de la planura quotidiana de la racionalitat.

L'amor és aquí i allà i pertot arreu, molts cops a la fosca i al fons del cor qual geni al fons de l'ànima, també a la claror del dia o per aquelles llarguíssimes tardes a qui els sap greu fer-se nit. Omnipresent, sense por ni vergonya, l'amor és un sentiment que no controles ni raones però que utilitzes com a millor raó del despropòsit o del més sa dels pensaments naturals. El meu admirat Punset diu que en la persona enamorada, obcecada en l'ésser estimat, el mecanisme dels seus inhibidors latents sembla funcionar a la perfecció. Són hermètics. Aïllen fins a tal punt del món exterior l'atenció del subjecte que res pot interferir amb la devoció a l'ésser imaginat. D'això a deduir que l'enamorament no és la condició optima per al pensament creatiu no hi ha més que un pas, un pas que la història dels grans amors ho provaria o tindria una tendència a fer-ho. M'encanta quan diu que desconfiem o siguem compassius de tots aquells que, com els enamorats, travessen un període en què funcionen perfectament els mecanismes d'inhibidors latents neurològics, i confiem en aquells a qui els seus defectes els permeten atendre els sentiments dels altres, interessos diversos, realitats, quimeres, així com desatendre, almenys durant una estona, allò que és fruit exclusiu de les ambicions o idees d'un mateix.

Bé, sembla ser, doncs, que l'enamorat no és un pensador creatiu, potser tampoc havia pensat enamorar-se i no sap ben bé on és i què li passa i per què. Recordo la psicologia de l'home romàntic, el culte al "jo", ànsia de llibertat a la consciència, núvols i més núvols, cims borrascosos, castells enderrocats i... morir d'amor, tot i la fermesa de far que continua sent la millor raó de tot plegat. Cap a 1850 acaba l'època romàntica, moment en què el gust s'orienta cap a una altra època més consistent, el Realisme. Però... avui no toca, avui que hem caminat amb l'Antònio i el Fèlix, prop del Far de La Banya, només un record, amb segell de qualitat, per a l'amor en pau entre persones. Un far, de mar en calma i bonança total, fent d'amor segur en tota circumstància.

Som pares

Estem vivint un cap de setmana amb el nostre fill. La seva companya treballa aquest dissabte i diumenge i, quan això passa, el Pere ve a Tarragona... i, des d'aleshores, tot té un millor color. Ahir volíem anar a dinar a "A la vora de l'Ebre", un restaurant on fan els menjars típics del Delta, però no va poder ser perquè ho tenien tot reservat, així que vam anar a El Tiberi, un restaurant bufet típic català on, darrerament, han incorporat brasa en directe, pa torrat, carxofes, faves... i tot allò que pot desitjar qualsevol gourmet d'aquestes terres. Vam estar molt bé i vam recordar que, quan el Pere anava dins d'un cabàs, ja el portàvem per aquests sans i recomanables llocs.

El Pere està content amb la feina i dilluns ja començarà. En un principi farà de vuit a una, tot i que l'horari anirà canviant tot depenent de l'època de l'any i el tipus de treball a fer. Sembla il•lusionat i a punt. Avui diumenge dinarem a casa, toca entrecot, d'aquells de matrimoni, en honor al nostre fill, que sempre els hi fa els "ídem" tal com cal. Sa mare li farà al seu gust, i el meu al meu, és clar, i parlarem de tot, de la meva barba, de la meva entrada a Facebook, de si necessita alguna cosa, fins i tot de les vacances de Setmana Santa i Pasqua, on la Teresa i jo ja tenim algun pla pensat.

Bé, som pares i aquests sempre acompanyem, animem, alguns fins i tot donem consells que volen ser de l'experiència i que potser no tinguin sempre el do de l'oportunitat. Recordo haver llegit munió d'escrits on, al final, hi havia sempre una profunda reflexió moral, la moraleja dèiem en castellà, tot en mires per a què els bons fóssim millors, els dolents deixessin de ser-ho i els regulars doncs... cap a Melilla. Un alumne em va dir una vegada que el seu pare li havia dit que m'havia d'escoltar sempre amb molta atenció perquè jo era un home savi... I a fi de Déu que ho vaig intentar, si més no semblar-ho i semblar-l'hi a ell, i no va ser gaire complicat perquè la intenció amb el nen era sana, d'ajuda, de comprensió, de confiança.

Doncs això... sempre que dono algun consell al meu fill, tot i pensant que té una bona base educativa, sempre considero l'oportunitat del moment i que mai pensi de mi que sóc allò que en diuen un carca o algú que sempre va arrossegant principis morals com si jo fos el principi del bé. Diria, però, que els pares sempre ho fem tot per bé, fins i tot allò que fem malament, perquè sempre, en la nostra intenció, volem uns fills sans, que es guanyin la vida honradament, que siguin amics dels seus amics, que visquin bé amb la parella i, sobretot, que els esclats de la seva realització els omplin de felicitat. Un és feliç de veure com fa feliç a l'altre, i l'altre a l'un. Som pares, la Teresa i jo... una parella de dos, potser...

Declivi

Pendent o inclinació d'un terreny, d'una superfície, en relació a un pla horitzontal. Això és el que diu el Diccionari de l'Enciclopèdia de la paraula "declivi". Voldria fer una comparació amb matisos del Barça amb el declivi...

Durant els darrers cinc anys, el Barça, tret d'alguna distracció puntual, mai va estar en un pla horitzontal, més aviat en una línia contínuament ascendent i a la que no es veia sostre, almenys legal, vull dir amb àrbitres neutrals i situacions polítiques al marge. A Mou, que per a mi és un entrenador especulatiu i amanyat, però amb una certa destresa trepa per accedir als cèntims del xeic de torn o del Florentino habitual, tot i tenir un equip fet a cops de talonari, li va costar fins a nou partits (ho vaig comptar) abans no va poder fer un equip que pogués competir amb el Barça de tu a tu. Recordo que ho anava intentant tot amb l'equip de Guardiola: no regant el camp i deixant créixer l'herba perquè la pilota no circulés a ritme de Barça, fitxant a jugadors en pla Rambo com Pepe, Coentrao i altres aprenents avantatjats com Arbeloa o Alonso, ficant-se amb els arbitratges impunement fins condicionar-los amb l'aplaudiment de tota l'Espanya blanca... Fins aquí, correcte, és el que penso, i no hi havia manera, el Barça ho guanyava tot i el seu futbol de toc i tècnica imparable estava en boca de tots, vull dir de tots els amants del bon futbol, no dels afeccionats malalts.

Darrerament, la situació ha canviat una mica. Amb Tito, intentant solidificar alguna variant per trobar un lloc a Cesc, i començant a descobrir que això només funciona quan està tot molt ben engreixat. Amb Roura, una excel•lent persona però que viu pendent del telèfon i del vídeo, vivint tots plegats una situació, possiblement, d'alta tecnologia però mancada de totes aquelles coses que no pot donar la tècnica. No acabo d'entendre el declivi físic actual. Diuen que la preparació està adreçada perquè el màxim rendiment arribi els darrers mesos de competició, que és quan es decideix tot, però és que pel gener sempre passa el mateix, i aquesta davallada afecta totalment el nivell de joc. Sembla que tècnicament hagin perdut, fins i tot, qualitat. Puyol i Xavi no juguen dos partits seguits, Busquets sembla un altre, Messi esporàdic, Valdés, que ha estat immens, es torna boig com un Pepe qualsevol, Tihago inconsistent, i la resta... qui no està fos s'ha quedat sense idees.

Ara, el Barça neda entre onades d'inestabilitat, no ja des d'un pla horitzontal, sinó en clara pendent, sense saber-se ben cert fins a quin fons. El Madrid ens ha guanyat bé, tot i els arbitratges, que tornen a ser "constitucionals", per dir-ho d'una forma que no tothom entendrà... no és així, senyor Pérez Lasa? Contra el Milan pot ser molt trist. Després, possiblement, guanyarem la lliga i, amb el Tito, farem un nou i il•lusionant projecte. Mentre, el riure va per barris i aquest és un món amb un munt de rialles...

A caseta que plou

Plou i fa mala hora. De sortir per allò de l'exercici i la salut, res de res. A caseta que plou, diem al meu poble. Tampoc s'està tan malament, hi ha un silenci total només sobtat per la música amb què l'escola del Serrallo anuncia l'hora d'esbarjo. Ara sí, cridòria habitual: és gol, és fora, te l'has fet en pròpia, mi està o no amiga, i els simpàtic de les bromes, i el que va sol, i tantes i tantes coses que passen a l'hora del pati de l'escola. Nens amb estat pur, com si fossin flors en un jardí, mostrant al món la seva llibertat i bellesa. Professors que controlen i aprenen dels nens i els coneixen millor i, després, els ajuden en el seu desenvolupament progressiu, natural, sistemàtic. Bonic, sí senyor, qualsevol cosa que sona a nens i escola, mestres i pares, em transporta a la nostàlgia del passat, de tota la meva vida, a quaranta-un anys entre campanes i timbres, guixos i pissarres, xiulets i pilotes de totes mides, nens i nenes, sens dubte el millor de tot aquest invent, companys compromesos i competents, personal tot, majoritàriament entregat... escoles, escola, La Salle Reus. Parlar dels nens és sempre un plaer, però algú em va dir una vegada, quan jo en tenia vint i pocs, vull dir d'anys, que parlaria dels nens amb més coneixement i propietat i, evidentment, sentiment, quan fos pare. Suposo que tenia raó, perquè quan un és mestre amb experiència i pare responsable de nens en saps un pou i n'aprens cada dia i gaudeixes de fer-ho.

Diuen que, en la realització d'una persona, s'ha de contemplar allò de plantar un arbre, i jo n'he plantat molts: un albercoquer, un pi, una perera, un llimoner... També s'ha d'escriure un llibre... el podria fer de les memòries o dels articles del meu blog. I, també, s'ha de tenir un fill. En tinc un, un i bo i bé. És prou natural, divertit, sa, sincer, amic dels seus amics i fidel a tot allò que abraça de cor. Es diu Pere i és il•lustrador, diplomat per l'Escola Massana de Barcelona, que és tot un orgull per a l'art del nostre país. Avui és un dia que hem de senyalar amb color de vida, avui el meu fill coneixerà la seva primera feina, amb contracte i horari , implicació i responsabilitat. Serà el primer pas cap a una nova forma de vida, un nou estat, una altra manera d'harmonitzar l'existència establint un ordre de prioritats en les activitats habituals. Haurà de matinar, això sempre va bé, i així podrà tenir més temps lliure a la tarda, on cabrà qualsevol manifestació artística a què el porti la seva creativitat. Bé, trobar una feina amb la que està caient és un regal diví, així que li desitjo puntualitat, rendiment i bona convivència. Sobretot que sigui conseqüent, de consistència lògica, conducta irreprotxable i plenament responsable. Amb tot això n'hi ha prou per ser feliç, i ell s'ho mereix i la seva companya també... i jo i sa mare...

Benet XVI

Ahir va ser el darrer dia de febrer i, també, el del pontificat de Benet XVI. El Sant Pare, vellet, amb poca salut i sense massa forces, s'ha anat acomiadant de tothom. Els darrers han estat els cardenals, d'entre els quals en sortirà el seu substitut en el proper conclau. L'horari ha estat dissenyat i pensat amb temps... a les cinc de la tarda ha marxat cap a la residència d'estiu i a les vuit deixarà definitivament les Sandàlies del Pescador. Després, i ja de forma definitiva, es desarà en un convent de clausura i es dedicarà totalment a la pregària i a la meditació. Penso que ha estat un Papa no massa popular, però molt més ferm del que pensen alguns. Li ha tocat viure un temps on la corrupció sembla que ha traspassat, fins i tot, les parets del Vaticà. Amb un majordom fent tripijocs i amb la pederàstia estesa arreu del món, fins i tot als purpurats, no ho ha tingut gens fàcil. Diria que ha intentat fer neteja i que ha deixat establertes algunes bases que podrien ser un bon detergent. Déu vulgui que s'escoltin els seus desigs de pau i bé.

En quinze dies, o abans, se celebrarà el conclave i tindrem nou Sant Pare. Mentre, especulacions de tota mena: que si s'acabarà el món, que començarà un nou tipus d'església, que si això o allò, amb tots els oportuns anunciadors de l'esdevenir, posats en la tasca nefasta de veure qui la diu més grossa. Els cardenals amb dret a vot, ja són gairebé incomunicats i concentrats al màxim per poder fer l'elecció més justa i més santa. Aviat hi haurà fumata blanca i el famós successor de Benet XVI tindrà una gran tasca. Estaria bé que la pugui fer amb llibertat per posar a la pràctica la voluntat de Déu. Tots sabem que es trobarà una església farcida de problemes i amb la credibilitat sota mínims, però també hom sap de la realitat de la situació, així que pot partir perfectament d'un correcte coneixement de les principals problemàtiques de l'església catòlica arreu del món. Benet XVI, un Papa a qui li agrada escriure i ha estat seriós i coherent, encara que no gaire innovador, també li pot donar la seva visió i els consells oportuns que l'ajudin a fer-se allò que en diuen una veritable composició del lloc i pugui obrar en conseqüència des dels inicis del seu pontificat.

Un dels possibles elegits podria ser el nostre Cardenal Martínez Sistach, arquebisbe de Tarragona, primer, i ara Cardenal de Barcelona. És planer, senzill, assequible, proper, inspira confiança i és relativament jove... així que jo ja he votat, llàstima que no sigui un cardenal dels electors. També n'hi ha un parell de color (no recordo mai un Papa d'aquestes característiques), algun més d'espanyol, els italians sempre ben considerats i tots, seriosos i compromesos amb la gloriosa tasca d'elegir al successor de Sant Pere.