dimecres, 30 de setembre del 2020

Soy un privilegiado

Soy como una paloma torcaz, 

que vive entre bosque y río, 

que hace alguna incursión en el mar 

para jugar con las gaviotas… 

Siempre dije que soy un gran privilegiado,

vivo en la imperial Tarraco, 

cerca del río Francolí y del mar Mediterráneo,

también cerca del bosque, 

donde reina el Puente del Diablo, 

tengo casa en Deltebre, 

también con río Ebro y el mismo mar… 

Lo dicho, no se puede pedir más ¿verdad?

 

Tardor


Primera jaqueta de la temporada, pantaló llarg, mitjó curt i sabata tancada. Pel matí no et sobra res, després a mesura que avança el dia, et va sobrant tot… són aquells temps en què hom es refreda una mica, perquè la tardor té una inconstància manifesta. Recordo que a l'octubre, i fins i tot per a la castanyada de novembre, encara fa calor i, de sobte fred, pluja, vent… Bé, és la tardor, rovellons, magranes, gínjols, moniatos, castanyes… M'agrada!

Me hace el grueso

Por fin una playa vacía,

un cierto frío ambiental,

nadie se baña, es un lujo,

una playa para mí solo,

las olas, cansinas ellas,

calman su rutina, 

parecen perseguir a mis pies, 

pero no, prohibidos los contactos,

sobretodo si son húmedos,

fríos, sin mucho afecto, 

mi amigo el mar está dolido conmigo, 

sabe que no lo frecuento en verano, 

por eso ahora, en principio, 

me hace  el grueso, o el estrecho, digo.

 

dimarts, 29 de setembre del 2020

Records de nen

En venen a la memòria els temporers, valencians o andalusos, que venien a fer la temporada de l'arròs. Recordo la seva solidaritat i harmonia, els valencians molt bé, els andalusos espectaculars... del no res feien una festa, es feien la música amb les mans i sempre tenien algú que cantava bé i s'ho passaven el millor que podien. Recordo també, com si ara fos, que l'àvia els feia el menjar, sobretot un plat de "calent", col, arròs i fesols, amb algun bocinet de cansalada viada i molts alls i que feia una olor que a mi no en resultava gens agradable, la qual cosa no vol dir que no en menges algun plateret més d'una vegada. Són records de nen...

 

Aquellos tiempos

Aquellos tiempos en los que las rosas olían a rosas y los claveles a clavel, la hierbabuena crecía en los márgenes del canal de tierra y el romero aparecía como compañero generoso al pie del camino, y cerca, muy cerca, el tomillo, ambos con sus florecillas minúsculas, adornando el paseo de los amantes del bosque y del amor. Tiempos en los que las esencias difícilmente perdían su identidad, había más pureza y naturalidad en los ambientes. Aquellos tiempos, menos contaminados...

 

Mirar los cielos


Suelo mirar los cielos, me encantan con luna y estrellas bailando sus luces sublimes. También en el día, me emocionan los cielos azules bañados de sol, haciendo del agua del mar, preciosa esmeralda. Me encantan los amaneceres abiertos a la esperanza y los atardeceres rojos, aquellos a los que se acostumbraron mis ojos, como dice la canción...

 

dilluns, 28 de setembre del 2020

Un ibèric de gla

Darrerament tinc una tendència a parlar de menjar, un bon arròs de la Teresa, una mariscada o graellada del Serrallo, uns llagostins de Sant Carles de la Ràpita, una bona carn a la brasa amb carxofes... i qualsevol especialitat de cada racó de Catalunya. Però avui vull recordar el formatge, des del fresc al més curat i, sobretot, al pernil, també en totes les seves varietats, segons sigui la seva pertinença o alimentació del porc. Avui el Pere ens ha regalat una safata d’ibèric de gla que, de ben segur, li farem la festa aviat amb una mica de pa amb tomàquet, un vinet negre...

 

Els veïns

Allà al poble, a Deltebre, una veïna ens va regalar uns cargols ja bullits i a punt per cuinar o congelar. En arribar a Tarragona, la Teresa diu “els faig o els congelo”... els fem, i la cuinera millor de la terra, ha fet una salseta genial, amb una picada, daus de pernil, una patateta i una mica de caiena, molt bons. Recordo que, de petit, quan una veïna coïa fesols preguntava si en volíem una cullerada per fer calent (col, arròs i fesols) i els veïns ens portaven bé... era, és molt bonic, molt entranyable, molt edificant, fer fàcil la convivència.

 

Con el corazón galopando

A veces uno piensa que también fue joven, incluso muy joven, eterno adolescente... Era muy enamoradizo, me gustaba contemplar las flores del jardín de mi entorno, me hacía querer, era asequible, de buen trato, aunque un poco tímido y nunca me hice muy pesado o persistente. Me gustaba el contacto entre sonrisas, el encuentro de los ojos, las miradas claro, la prudencia, el respeto, sufriendo como un caballero alguna indiferencia ocasional. Bien, era bonito, algún mal sueño, también alegrías varias y el corazón siempre galopando… 

 

diumenge, 27 de setembre del 2020

Gràcies cunyada!!

I per acabar-ho d'adobar, la cunyada Marcel·la ens ha convidat a dinar... La senyora té traça, evidentment és filla de sa mare i germana de la Teresa, la qual cosa vol dir bona i creativa cuina. Ens ha fet un seitó a la vinagreta, preparat per ella, que ha resultat deliciós, després ens ha fet gula amb espaguetis negres, que no n'havia menjat mai, i ha estat igualment de deliciós, amb un all laminat torradet, una caiena prou valenta i amb oli d'oliva, tot plegat lliga genial, un vi blanc (Terra Alta), pastís i cava brut per brindar. Bona estona, molt bon dinar, moltes gràcies maca, un plaer...

 

Las hojas de la encina


Las hojas de la encina guardan los secretos...  
de los encantos que suspiraron los amantes acogidos. 

La encina, como madre que aparece en el camino 

y cobija y abraza al caminante en su primera estación… 

Las hojas de la encina saben mucho de la vida, 

parece que aquí vienen a vivirla, 

todas las intimidades más sólidas, 

los amores más ciertos, más tiernos...

 

Un tomb per la infància


He fet un tomb  pels records… evidentment sóc a Deltebre, la casa dels pares, la botiga on la mare tenia una mica de tot: calç, carbó, lligasses, blavet, espardenyes d'espart, cantis de gal i rall, torretes, cassoles, porrons per beure vi, plats i ribells, carmanyoles, etc, etc. He vist l'era on jugàvem a futbol, la meva escola, el lloc on era l'estació del trenet fins a Tortosa, el camp de futbol de la Mingola… He fet un tomb per la infantesa, on vaig ser molt feliç i mai oblido.

 

dissabte, 26 de setembre del 2020

Deltebre, sempre bonic!


La Teresa, el Pere, jo i la Lucca, amb el cotxe d'en Pere, hem anat a fer un tomb per la platja de la Marquesa (Deltebre), bé, allò que era la platja i que l'aigua ja s'ha menjat tot el terreny. Hem caminat una estoneta, hem fet quatre fotos, sobretot a la posta del sol, que en aquesta part del Delta és espectacular. El Pere ens explica que quan hi ha una tempesta amb aparell elèctric, la gent ve expressament per veure-ho. Ja, som a casa, Deltebre sempre ens sorprèn, sempre diferent, sempre bonic...

 

Dinar d'aniversari


Aquest any hem anat a "Can Mañá", a Sant Carles de la Ràpita, lloc on ja ens coneixem i sempre és una garantia de bon menjar. És el lloc on vaig sentir per primera vegada allò de l'arròs tot pelat i, evidentment, avui ho hem gaudit, juntament amb totes les delicatessen que entren en el seu menú de degustació. Un vi blanc de Batea (Terra Alta) de 13,5º, un xarrup de mandarina per pair bé i un cafè curt… Bé, cal reconèixer que ho fan molt bé, són un matrimoni i tres fills i són molt correctes en tot… 

 

Falta mi madre

Sigo en mi casa de niño, en el patio ya no está el cerezo pero sí el pino y el limonero, tampoco está el albaricoquero pero sí un laurel y un aguacate que ya muestran su incipiente belleza, rosales viejos de colores de siempre, algunos cactus diferentes, que muestran sus mecanismos de defensa en forma de pinchos de advertencia. Bien, el espacio sigue, pero falta mi madre...

 

divendres, 25 de setembre del 2020

Sigo siendo un niño


Estoy en Deltebre, me manda el corazón... es como verlo todo mejorado, buen aire de alivio en un sol sin menguar, la gente inmersa en la cosecha del arroz, y yo a merced de los recuerdos, tan gratificantes ellos. Cumplo años, muchos, demasiados, pero en Deltebre sigo siendo un niño, el que siempre habita en mí y es tan feliz...

 

Sentando cátedra

Un amor de verano, de río y barca, 

de mar y playa, de café con hielo 

que calma los fuegos del alma,

sedienta de amor de juventud. 

Un amor furioso que vuela y penetra, 

no atiende a razones, 

camina firme y decidido, casi definitivo, 

como que va arrasando todo, 

y sentando cátedra...

 

Nou passeig bonic


Hem anat a l’Hospital Santa Tecla per demanar cita per una visita rutinària, hem pujat en bus i hem tornat caminant per arribar a la Rambla i d'allí, com no, a tocar ferro, que és el que toca i hom fa quan un viu a Tarragona. Hem anat baixant per la passarel·la fins arribar a l'estació del ferrocarril, que sempre té un cert atractiu per a mi. Abans, hem vist les palmeres properes amb dàtils que comencen a fer tot el goig del món, tot i que encara són verds. Bé, hem fet més d'una hora i ja som a casa, feliços i satisfets, fem el dinar...

 

dijous, 24 de setembre del 2020

Aniversari (74 anys)

Potser no sóc un llop de mar, ni massa expert en res, però si doctorat en vida i amb matrícula d'honor en bona voluntat i capacitat per estimar. Ara ja m'ha arribat el bon moment de somriure amb les orelles, de regalar silencis explicatius, de mirar i veure més enllà d'allò evident, de trobar la paraula adient en el moment oportú, de saber ser al lloc d'altri, de cercar la mediació, d'abraçar la llibertat com a única forma de ser home… Sóc en el temps per disposar, mai per perdre'l, temps d'anàlisi i complaença a cops, d'altres de crítica, doncs en les coses no tan bones que he fet o m'han fet sempre m'he considerat culpable… Temps de ser en el concert d'afinitat, daurat per l'experiència, amb l'essència de la bona gent i tot a l'abast del meu entorn. Estimo la vida, sóc un agraït, la Teresa i el Pere, la família tota, els meus amics, La Salle, el mar, el bosc, el riu, la lluna, el sol, la pau del Delta de l'Ebre i tants traspassats que mai oblido. Gràcies a tots els que em felicitareu i als que no també. Per acabar un missatge: "estima que això mai no fa mal".

dimecres, 23 de setembre del 2020

Mi roca de observación

  
He visto la playa vacía, apenas nadie en el agua,

los barcos a la espera, a la orden para entrar en el puerto, 

los cormoranes secándose al sol, conviviendo con las gaviotas, 

todos soñando ya con el regreso de los pescadores.

Pronto será el momento del paseo por la arena, 

y de la visita a mi roca de observación del horizonte...

 

La estación

La estación del tren, al fondo el mar, 

se anuncian idas y venidas,

asomo la nariz, capto la inquietud, 

se levanta gente con maleta, 

uno con guitarra y melena,

madre con niño en brazos…

No veo niña con suspiro latente, 

ni muchacho con ansia galopante, 

ya pasó el verano y está lejos... 

la primavera en flor de amor.

 

Mi buena amiga Lidia


He visto a la Luna de paseo, dicho así parece hasta poético, pero si me refiero a la perrita de mi buena amiga Lidia, la poesía alcanza la sutileza sublime de la magia… Es una raza que me encanta, con su carita de perdón cómico y sus ricitos blancos como copos de nieve pura. Mi buena amiga Lidia, un ser excepcional, de gran corazón y proximidad deliciosa, tiene muy buen gusto, como no podía ser de otra manera. Besos Lidia, te abrazo con el alma…

dimarts, 22 de setembre del 2020

Beber de manera racional

No, nunca bebí en exceso, pero uno también fue joven sibarita, un café con la copita de Magno, algún vodka con naranja, quizá un "cubata" con ginebra, algún vermut de Batea, algunos vinos de calidad (Priorat, Terra Alta), algún cava, catalán por supuesto, pero no, nunca fui de excesos y, excepto una vez que parece que metí una chaqueta en el frigorífico, nunca me vi afectado. Ahora sólo bebo alguna cosa en momentos ocasionales y lo celebro y lo gozo de manera muy racional... dejé el tabaco, ahora ya olvidado, y he reducido los cafés, ya sin brandy ni nada. Bien, son recuerdos... como decía antes, uno también fue joven… ayer.

Ànim!


S'han obert dos bars prop de casa, tots dos amb esmorzars de forquilla i, al menys un, amb menú diari, i l'altre condicional, semblen bona gent, ben disposats, i se'ls veu en plena captació de clients. Els desitjo molta sort, no sembla bona hora per obrir un negoci però reflexionant una mica, sí que és un bon moment, no hi ha llocs de treball, tanquen empreses i la gent es busca la vida com pot. Veurem a què dona tot, de moment el barri sembla més viu, una mica més dinàmic, que ja ens tocava…

Bon dinaret a casa

La Teresa ha fet un risotto fet amb arròs carnaroli, del Molí de Rafelet (Deltebre), xampinyons i gambetes pelades, un formatge especialment bo i tota la gràcia i art de la senyora, que sempre encerta el punt de cocció i de sal. Abans hem fet una amanida d'enciam i fruits secs, unes olives, poques, una mica de ceba, bé… molt lleugera i bona, de postres, la Teresa ha menjat préssecs i jo la meva síndria habitual…

dilluns, 21 de setembre del 2020

No fumeu, si us plau!


Ja sé que fa mal i, si no heu començat, no ho feu, sobretot la joventut, i no penseu que per fumar, sereu més interessants, més madurs o més importants, res de tot això... Tot i que reconeixo que jo ho vaig gaudir molt, sobretot el cigarret després del cafè, al final t'acaba passant factura, a cops fins i tot irreversible, i d'altres és un peatge en forma de tos i d"altres problemes respiratoris que, normalment, la gent que fuma no n'és conscient. Ara, quan veig gaudir algú del tabac, penso... què car ho pagaràs, però al mateix temps també penso en el que ho vaig gaudir...

 

Maravillosos recuerdos


Mi padre había sembrado el maíz, después todo el proceso, había que aclararlo, hacer surcos, regar, abonar, quitar hierbas… Recuerdo que los surcos eran largos y mi padre me mandaba ir hasta el final para ver si había llegado el agua. Alguna vez iba descalzo por el surco y una vez me caí de culo y me puse de barro hasta las orejas, mi padre me lavó en el pequeño canal que pasa a tocar del huerto, lavó y puso la ropa a secar… Bellos, maravillosos recuerdos de niñez, con mi padre y el huerto.

 

Las antesalas

Domingo en el pueblo, la calle Mayor, 

paseo, ellas delante, nosotros detrás, 

arriba y abajo, no viene de una vuelta, 

nos esperamos, controlamos, vigilamos, 

sería muy fácil aparejar los afectos, 

pero no, gozamos de las antesalas, 

todos los preliminares, tan deliciosos ellos, 

pronto habrá paseos a dos... 

por bosque y playa, baile de luces pobres, 

y la calle Mayor, tan habitual, 

sólo será un bello recuerdo...

diumenge, 20 de setembre del 2020

Parlava pels colzes

La meva àvia parlava amb els animals que tenia solts pel pati, amb les oques, els ànecs, les gallines, fins i tot amb la truja i els porquets... era còmic, però interessant i divertit, l'àvia estimava tothom i tothom estimava l'àvia. La mare parlava amb les flors, era normal veure-la pel pati, on tenia una jardinera llarga, parlant sobretot amb les roses, o amb les flors de les torretes de la finestra, sembla que la veig amb la ruixadora a la mà i dient coses maques als clavells vermells. Diuen que jo, de molt petit, era molt entremaliat i que parlava pels colzes i amb la pilota grossa… 

 

Me suena a rebrote

El operario del ayuntamiento da la nota con su maquinita de cortar el césped de la plaza, de verdad que el ruido es ensordecedor, desagradable, continuo, parece eterno… El hombre se ensaña con la paz, bajo para verlo de cerca y parece un niño con pelota nueva, pienso que hace su trabajo, lleva protectores de oído y yo me recreo con el olor de la hierba recién cortada, que me suena a rebrote y esperanza primaveral…

Soñar es gratis


Aquel árbol con las ramas desmayadas dando sombra al canal y a la barraca, la era y el carro, la cuerda con ropa tendida, un pajar cara al sol y unos cuantos ánades sueltos por los arrozales, un vuelo de flamencos cruzando el río hacia las playas más desiertas, la caza y la pesca, para la subsistencia sana y natural… No sé muy bien porqué, siempre acabo pensando en un buen caballo para recorrer las proximidades y cuidarlo y mimarlo con todo el afecto que su nobleza merece, soñar es gratis...

 

dissabte, 19 de setembre del 2020

Tot un plaer


Hem parlat amb el nostre fill Pere per videoconferència que ha anat a fer un tomb, amb la seva gosseta Lucca, per la platja de la Marquesa a Deltebre. Ha estat una delícia veure el paisatge dels arrossars, alguns ja segats i d'altres a punt, i la mar que cada cop que la veig em cau l'ànima als peus en veure el que s'ha menjat de terreny… Parlar amb el nostre fill sempre és un plaer, però si a més ens veiem i podem contemplar la bellesa incomparable de la nostra terra, no té preu. Bé, després d'aquest plaer, toca veure el Barça, juga un amistós amb el Girona...

 

Escapadeta a la Montoliva

Espontània escapadeta al restaurant La Montoliva. Avui hem fet dos primers a compartir, una safata d'embotits, uns cargols a la llauna i pa torrat fregat amb all i oli d'oliva, de segon xai al la brasa, ja que aquí és a l'únic lloc on en mengem, de postres, la Teresa ha pres la seva crema d'avellana habitual i jo avui he fet un extra... una crema catalana sense sucre cremat. Bé, com sempre aquí quedem molt satisfets, el vinet negre de Bràfim es un bon company del dinar i el cafè també el fan al nostre gust. Ara, a fer bondat de la bona, que és el que fem a casa i ho portem força bé, sense cap problema, i a cops fem una sortida maca…

Uno es así

Huelo el aroma de los pinos, es como un romero refinado.

Me fascina el olor del bosque,

sus sonidos, su paz musical.

Me encanta la libertad 

de las ardillas voladoras, 

de pino a pino o jugando... 

por los troncos al escondite. 

Ya huelo la humedad, 

allá donde se pierden los caminos 

y las hojas y el ramaje, 

con su característico olor putrefacto,

tan agradable, para mí claro,

ya ven uno es así de especial…

 

divendres, 18 de setembre del 2020

Reviu l'escola


L'escola torna a la vida, s'anuncia amb músiques, ja hi ha eufòries variades, tot i que encara es veuen una mica continguts. Avui he fet un tomb, a l'hora del pati, m'ha semblat veure menys nens, encara no hi ha cridòria, perquè sembla que els fa por començar el partit de futbol... de moment van xerrant, guardant bé les distàncies, veurem a què dona tot i és normalitza en bé.

 

Se proclama la normalidad


Se proclama la normalidad, aunque parece una normalidad condicional, pero es el tiempo de los regresos a la vida racional, a los horarios, a las comidas más sanas y a los descansos regeneradores pero, como decía antes es una normalidad con una cierta dosis de preocupación, condicional, sometida a la evolución de la pandemia. A la gente le cuesta acudir a los sitios habituales, parece que la distancia pretende alejarte del sentimiento, vamos con mascarilla y tenemos las manos lisas de tanto frotar. Veremos, cómo va eso de la cacareada normalidad condicional… 

 

Era su pequeño


Amo los recuerdos entrañables, son nostalgias puras, sinceras, momentos de vida que fueron de plenitud, como no, padres y abuelos, familia, amigos… Aquel abrazo fuerte de mi padre, aquella mirada de mi madre, aquella tan sana complicidad de mi abuela, aquel disimulo del abuelo que se hacía el dormido para que yo actuase en libertad, mi padrino, mis tíos... Buenos sentimientos para con todos, yo era su pequeño, lo viví y lo gocé muchísimo y lo recuerdo...

dijous, 17 de setembre del 2020

Bon curs!!


Tot a punt, comença l'escola, s'han acabat els preparatius que, tot i ser molt necessaris, no m'agradaven gaire. Comença l'hora de la veritat, la classe i el tutor, la il·lusió i l'esperança, passar-ho bé amb la canalla, ser nen quan cal i posar el seny al seu abast, i viure la vida que hem pogut triar de la millor manera possible. Bon curs a tots els mestres, en general, i als de La Salle Reus en particular. Ànims sempre i una abraçada!!

 

Nuestros sueños

Sueño que Teresa sueña, ella no sabe que sueño con ella, que oigo su sueño y luego se lo cuento todo. Y los sueños, sueños son, decía el poeta… la diferencia en el soñar de Teresa y en mí soñar es que ella no se acuerda de lo que ha soñado y yo si, incluso parece que quiero despertarme en pleno sueño, para poder escribirlo en alguna parte y así recordarlo al despertar...

 

Observando


Dos jóvenes madres hablan bajo la sombra de un árbol, en medio de un paseo muy concurrido. Llevan carrito con niño, uno dormido y el otro en brazos, lo curioso es que esta última sigue moviendo el carrito como si el niño estuviera dentro. La imagen es curiosa y, al cruzarnos, mi mujer y yo nos hemos sonreído un poco, parece ser que la inercia de lo que hemos estado haciendo, nos conduce a una continuidad que ya no procede. Bien, ya ven, observando, como siempre, y contándolo todo y más...

 

dimecres, 16 de setembre del 2020

Més amanides


L'amanida d'avui era d'arròs, amb molt poquet arròs, del Molí de Rafelet evidentment, però amb de tot, fresc i bo. L'artista li ha donat avui una forma de turó multicolor, decorat amb rodanxes d'ou dur i alvocat. Bé, sempre genial la Teresa, a més té molt bon gust i, com dic sovint, ha tingut bones mestres… L'altre dia va fer un empedrat, allò que es fa amb fesols, tonyina, tomàquet, ceba etc, etc, també boníssim, molt refrescant, mengívol i a punt.

 

Tot mirant les llisses


Avui, mirant les llisses del port del Serrallo, hi havia un parell de senyors, d'aquells que també es miren les obres i, fins i tot, com cauen les fulles de les moreres... un li diu a l'altre, “d'aquestes, vint-i-cinc no fan dotze”, en referència a que eren molt petites, i l'altre respon, “en espera de què vingui un peix més gros i se les mengi totes”. Bé, no cal dir que he apuntat la frase i que la posaré en un grup de Facebook de paraules i frases, en el qual participo i m'ho passo molt bé, davant la comprensió i la paciència dels seus integrants… Bé, he continuat el passeig, pràcticament sol, la gent ha anat a gaudir de la platja, sembla que no n'hi ha per a molts dies més...

 

Río viejo

Siempre sueño con el río nervioso, con prisa y empuje, arrastrando y llevándose por delante hojas en vuelo, piedras que serán cantos rodados, allá por donde el río se toma algún descanso y la gente se refresca pisando las redondeadas piedrecitas de colores… Hermoso río que lleva música incorporada, con algún solo en desnivel, es un río viejo, eterno, de montaña madre, un río que circunda el pueblo, y le da vida y amor del bueno...

 

dimarts, 15 de setembre del 2020

Hacer un tú de cada yo


Acude, corre, vuela, como dijo el poeta, el amor te espera,  
el otoño se vistió de galas de primavera, 

incluso el invierno, con sus sienes plateadas,

casi nieves de cerezo en flor, ha resurgido en alma joven, 

cabalgando emocionada a lomos de la ilusión…

El amor nuestro de cada día, tan fácil y habitual, 

que parece rutinario, sin importancia, 

como una fuente que mana gratuita y porque sí... 

Craso error, el amor es una construcción de aconteceres, 

donde hacemos un tú de cada yo, como dijo alguien, 

muy bien dicho y muy bien pensado y cierto...